Tomàs de los Santos: “Volia cantar sobre el dolor personal, sobre les persones amb nom i cognoms”

Tomàs de los Santos presenta demà al Teatre Talia de València Fang i roses, el seu cinquè disc, el quart d’estudi. Cada cançó d’aquest treball és una absència, un comiat, un dolor o una pena. També hi ha dosis intenses de ràbia expressades de manera lírica i suau. A “Fang i roses” parla de la gota freda i a “Passadissos”, de la malaltia de la seua filla, i hi ha, per exemple, una cançó que comparteix amb una cantant palestina. Tot fa un conjunt homogeni pel qual, segons De los Santos, val la pena de lluitar.

El disc es presenta amb un llibre, dissenyat per Cèsar Amiguet i editat per Rebel, amb fotografies i homenatges. Amb endreces i texts d’amics com ara Gemma Pasqual, Jaume Pérez Montaner, Francesc Viadel 0 Anna Gascón que comenten les cançons.

En aquesta entrevista, Tomàs de los Santos explica d’on li han sortit les cançons, però també reflexiona a fons sobre el seu ofici i sobre la situació dels treballadors de la cultura al País Valencià.

—Fang i roses. Un títol que evoca la bellesa enmig de la destrossa. Respireu per aquesta ferida?
—La veritat és que em vaig inspirar en el títol d’un film de Ken Loach que es deia Pa i roses. Em va agradar molt. Em vaig imaginar el contrast del fang i les roses i de tot allò que havia passat. I no tan sols en la qüestió de la dana. Per a mi, començava un any abans. L’octubre del 2023 treballava en un disc, que era tan dispers que es titulava Calaix desastre. La vida anava molt tranquil·la fins al novembre del 2023, quan es va morir la meua amiga Anna Codonyer. I va començar un huracà de coses que van desembocar en una ruptura sentimental a final del 2024. Després de la tranquil·litat, comencen a passar coses terribles. Acaba amb la dana i, el mes següent, la ruptura sentimental.

—El dolor és un bon lloc per a escriure cançons?
—L’ànima humana és fotuda, perquè s’escriu millor des del dolor, o des de l’enyor, que des de la presència. L’absència, moltes vegades fa escriure per rememorar la presència que ja no hi és. La veritat és que el disc és escrit amb lletres d’absència. Llevat d’alguna cançó que no és així. He posat música a un poema d’Isabel Garcia Canet, que es diu “Laia”, i l’escriu a la seua amiga Laia Rico, que era periodista. Mentre fem la cançó, Laia es va morir. El que havia començat essent una presència i la celebració de l’amistat, acaba essent un homenatge a una amiga que s’ha mort de càncer.

—També hi ha la mort de l’amiga Anna Codonyer. Es nota la pressió i la tensió amb què escriviu la cançó.
—No era una amistat antiga. La coneixia bé de feia quatre o cinc anys, però ens vam ajuntar a l’AMPA del Ferrer i Guàrdia. I era una dona increïble. A més, era la dona del músic Àlvar Carpi. Eixíem junts, ells, la meua parella i jo. La relació era molt estreta… I quan Anna es mor, Àlvar queda devastat, la filla i el fill… I jo tinc la necessitat d’escriure una cançó urgent. L’escric quatre dies després, i no li la vaig cantar a Àlvar fins un any més tard. Es deia “Cançó urgent per a Àlvar”, però al final li vaig canviar el títol i la vaig titular “Cançó urgent per una absència”.

—I enmig de tot això, arriba la gota freda, i feu la cançó “Fang i roses” i citeu morts, persones a qui no coneixíem, però a qui hem conegut gràcies a la persistència dels seus familiars. Sara, la filla de Toñi, el pare de Rosa…
—No volia fer una cançó de lluita, preferesc anar a la cosa íntima. Et conte què em va passar l’altre dia. El dia 29 vaig escriure un WhatsApp a Rosa Álvarez. Amb la dana ens ha passat que hem vist sempre l’aspecte col·lectiu, els 234 morts que, de manera secundària, donen suport a la lluita d’aquestes persones tan dignes i tan fortes. Però Rosa em respon al missatge i em diu: “És que avui fa dos anys que es va morir mon pare.” Em vaig quedar KO, perquè era una cosa tan òbvia i no hi havia caigut. Fa dos anys que es va morir aquesta gent. Per això nomene persones. Volia cantar sobre el dolor personal, sobre les persones amb noms i cognoms… Per a mi, la dana va ser dura perquè jo tenia un traster a Alfafar. Un traster amb moltíssimes coses, records de mon pare que vam haver de llançar amb molt de dolor. Mon pare es va morir fa trenta-dos anys. Va ser dur, però al costat d’aquesta gent…

—En la cançó hi ha la frase “qui no ha avisat és un traïdor”. Potser és l’única llicència pamfletària que us permeteu. Se us escapa la punxada de l’escorpí.
—Sí. I en l’última estrofa, també. Jo estava fart de la frase “El poble salva el poble”, perquè no és veritat. Falta una paraula en eixa frase, per exemple, “el poble organitzat”, “la societat civil organitzada”… això, sí. Però que el poble salva el poble, ho pot dir Camps. En l’última estrofa assenyale que el poble únicament continuarà condemnat a un fang de mentides que no el salvarà. Em permet acabar la cançó a la manera del pamflet.

—Heu deixat mai de fer una cançó perquè us heu adonat que quèieu en el discurs fàcil de la protesta?
—No m’agrada fer això. Jo sóc líric. M’agrada la poesia i em costa molt fer pamflets. Tinc una cançó, “Tornarem”, que frega  la línia, per exemple. Al final és molt romàntica… “Visca la terra”, però “visca la terra” sense cantar, saps? M’agrada dir coses. Cante a la dana i cante al meu país…  Tinc una cançó que es diu “L’altre país”, que és l’altre país que volem, i la vaig fer quan hi havia el Botànic. Sí que ho sé fer i sí que ho faig quan estic una mica calent, però preferesc molestar de manera més subtil.

—Escriviu amb moltes ferides obertes. No sé si la música ha de servir per a tancar-les o per a mantenir-les obertes.
—Amb les cançons fixe persones, idees… Quan una persona és important en la meua vida, li faig una cançó. Quan una cosa que ha passat és important en la meua vida, en faig una cançó. És una mena de memòria personal. Jo necessite agafar el dolor, l’alegria, la nostàlgia i assentar-la. Passa igual quan musique poemes. Un poema m’ha de dir moltes coses. M’ha de moure per dins. Estellés o Isabel Canet, o Ivan  Brull, o Papasseit, que mira que és complicat, però diu coses, Rosa Leveroni… M’ha de dir coses.

—Els cerqueu, els poemes, o us vénen?
—M’agrada molt la poesia. La música i la poesia són rítmiques totes dues. I tenen relació. M’agrada la poesia bona. Els clàssics…

—Aquest és el cinquè disc. És dur, però molt bonic. No sé això dissimula el dolor o el fa més visible.
—És el meu estil. És com jo faig les cançons. Estic fotut, però vull fer una cosa que pugues escoltar… Tinc una veu suau, melòdica, i és l’eina que tinc. Aquesta és la meua manera de fer cançons.

—Tot això ho escriviu en la intimitat, amb un determinat estat d’ànim, però després ho heu de projectar al públic. Ho canteu com una cosa aliena, o torneu a entrar en el moment en què estàveu malament?
—Jo sé que hi ha el públic, però, per a mi, la millor manera de cantar és quedar-me a soles. Per això cante moltes vegades amb els ulls tancats. Quan faig eixe exercici és perquè vull cantar com si fóra en casa, que és quan cante millor. Estic tranquil, a soles, i puc fer les veus que vull. Eixa és l’única manera que tinc de donar-ho tot.

—Sou un cantautor en terra de grups que triomfen moltíssim, però que es retiren molt prompte.
—Sempre faig una broma. Dic que jo vaig començar a cantar a l’edat que tot el món es retira. La primera cançó que vaig enregistrar en un estudi de veritat, que és “Homenatge anònim”, el poema d’Estellés, és el 2011. Tenia quaranta-quatre anys. Ara en tinc 58. Abans cantava amb els amics, amb Borja [Penalba], en petit format, però fins el 2011, res. Com ho veig? M’agradaria que el panorama valencià fos més favorable als cantautors, però tenim el que tenim. Els grups que ixen són bons, tenen unes lletres engrescadores, directes, clares, de defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, crec que fan un paper molt bo. Els cantautors som una altra cosa. I estaria bé que hi haguera més espai per a nosaltres… Però les coses són com són. La cançó d’autor és una cançó antiga, som els hereus d’una tradició. Intentem agafar el testimoni i continuar.

—Presenteu el disc al Teatre Talia, i heu fet un Verkami per a editar-lo. Això vol dir que no heu trobat finançament, o que és molt complicat de fer una carrera?
—Això és un producte per a minories. I si vols fer un producte de qualitat val diners. Costen diners l’estudi, la producció, els músics, la promoció… A més, hem fet un llibre-disc, perquè ara els discs són per a espantar els coloms. I hem fet un llibre amb fotos, amb les cançons, amb comentaris de persones com Gemma Pasqual, Isabel Garcia Canet, Jaume Pérez Montaner o Rafa Xambó… Tot això val dines, i les actuacions, també. Es pagarà tot amb la taquilla? Ja ho veurem… Som cultura de petit format.

—Hi ha països que en tenen cura, d’aquesta cultura de petit format.
—[Riu.] Fa anys vaig veure en un programa de TV3 on una persona de Catalunya Nord feia bandes sonores de pel·lícules per a Holywood. Ja començava a funcionar la intel·ligència artificial i ell havia anat perdent faenes. Deia que s’havia instal·lat a Catalunya Nord perquè la diferència entre ser artista a la Catalunya del nord i a la del sud era molt gran. Contava que en tots aquells poblets, en la casa de cultura, hi ha, cada dissabte, algun concert, alguna activitat. La gent està educada per a anar cada dissabte al teatre, al cinema, a la música… El que siga… La política cultural era possible. Al sud ja no és igual, i si te’n véns al País Valencià és el desert. A més, hem tingut l’oportunitat de fer alguna cosa i… Quantes cases de cultura hi ha al País Valencià? On són els circuits? Com es cuiden les coses? [Riu.] Em calfe, perquè, és clar, si ho compares amb aquests que manen ara, la cosa és catastròfica, però és que no venim de les vaques grasses.

—Políticament, no sé si hi ha més motius per a abaixar el cap o per a continuar amb el cap alt, avui.
—La lluita que es perd és la que s’abandona, diuen. Jo crec que és allò que a mi em provoca a continuar. Si fos pels diners, ja et dic que no continuaria cantant. Així com quan tenia vint o trenta anys no tenia res a dir, quan tens una edat i una visió del món de llarga distància, ja pots dir més coses. Pots aportar, que és del que es tracta.

—Abans de començar l’entrevista, explicàveu que quasi sou cantant per accident.
—Ja t’he dit que m’agrada molt la poesia, i tenia unes antologies d’Estellés. Un dia vaig venir a la llibreria, quan encara era 3 i 4, i hi havia les obres completes d’Estellés i vaig agafar el llibre més gros, que era el volum VII. Hi havia el llibre Exili d’Ovidi. Vaig començar a llegir els homenatges anònims. N’hi havia un que em va semblar fet a mida per a un amic meu que s’havia mort d’un infart. Tenia tant de dolor que li volia escriure una cançó i no podia. I quan vaig llegir el poema vaig pensar que l’havia de musicar. Borja Penalba aleshores era el meu cunyat, i vaig enviar un enregistrament fet amb el mòbil i la lletra… I ell em va dir que anara al seu estudi per a enregistrar-la bé. La vam enviar al certamen Terra i Cultura que organitzen Enderrock i el celler Vall Llach, i un dia em va cridar Lluís i em va dir que l’havien premiat. Jo treballava a ACSUR-Las Segovias, una ONG… Buscaven coses meues i no van trobar res. Tota la gent que m’envoltava em va animar a continuar cantant. I vam gravar el Dones i dons, i vam guanyar l’Ovidi Montllor…

—Vós, sublimant, sublimant…
—[Riu.] Exacte. Jo aguantant, aguantant. Havia tingut pànic escènic, però a mesura que vaig complint anys la vergonya desapareix. Al final… Tinc moments de pànic, de por, de nervis, cada vegada els tracte millor, però en tinc.

—I com ho feu?
—Tranquil·litzant-me. Intente fer alguna broma… si vaig acompanyat a l’escenari, estic molt tranquil.