Habitatge cooperatiu: un bri de llum enmig de la foscor

Ahir dimecres, milers de persones al nostre país es van afegir a una convocatòria de vaga general que, malgrat algunes contradiccions evidents i una convocatòria en precampanya electoral que la fa fàcilment instrumentalitzable, tenia un lema prou clar: “Sostre, salari i drets”. A banda de reclamar millores laborals i salarials, que és el motiu etern que regularment mobilitza sectors ben diversos, aquesta vegada l’espurna que ha encès la flama ha estat l’habitatge. La manca d’habitatge que es pugui pagar, per a ser més exactes. Fa massa temps que massa gent tenim problemes per culpa de l’encariment desmesurat dels lloguers i la manca de contractes estables, la dificultat d’accedir a un primer sostre per part dels joves, l’especulació immobiliària i l’activitat dels fons voltor, i el drama diari dels desnonaments, que afecta les Valentines i els més vulnerables.

No seré jo qui proposi solucions màgiques ni pretengui tenir-ne. Aquests dies hem pogut llegir i escoltar experts i no tan experts remenar el tema del dret i del revés. Cal més habitatge social, això ho sap tothom. Però què més cal? Amb el pas dels anys, i havent hagut d’assumir la derrota de deixar de viure de lloguer malgrat ser la meva opció preferida, m’he tornat més radical i intervencionista. La realitat és que el model actual no funciona, cada vegada va pitjor i per tant cal canviar-lo. L’habitatge és un bé de primera necessitat i si adoptem una lògica purament liberal i el deixem a mercè del mercat capitalista, ja veiem què passa: preus desorbitats, especulació a l’alça, joves a qui creix la barba mirant d’emancipar-se i gent que decideix llevar-se la vida abans que deixar que l’expulsin de casa seva.

Hem d’aconseguir que la gent deixi de fer negoci amb l’habitatge d’altri. Hem d’aconseguir que ningú no pugui acumular cases i pisos amb l’objectiu de fer-se ric. De fet, no hauria de ser ni modus vivendi. Ser rendista hauria de ser malvist socialment i tenir una immobiliària, una xacra. Hem d’aconseguir que comprar totxo deixi de ser una inversió. Qui més qui menys ho ha fet fins ara i no passa res, tot t’hi portava, però això s’ha d’acabar. Hem d’aconseguir que llogar un habitatge, primer, i després comprar-ne un, qui vulgui, entri dins una certa normalitat i no sigui una operació similar a una extracció de ronyó. Prou, prou, prou!

No podem permetre que tenir un sostre sigui un luxe dels qui tenen més diners, igual com no ho fem amb l’oxigen, l’aigua o el pa. No citaré ara la Declaració Universal dels Drets Humans perquè faria riure, però no oblidem que l’habitatge ho és. Ara, com que això no ho aconseguirem amb vagues i manifestacions, calen lleis. Lleis, normes i decrets, tants com siguin necessaris. Taxes i imposts, sense por. Expropiar si cal. El mercat immobiliari ha de ser un mercat altament regulat. Tenir una segona residència ha de ser una excepció i tenir-ne més de dues, un infern. Ara digueu-me comunista si voleu, però que consti que al meu món ideal les cases amb piscina no serien per als membres del Partit. Però al meu país ideal els habitatges sí que serien de propietat pública i seria l’estat qui els gestionaria, de manera eficient, eficaç i equitativa. Sense corrupció ni clientelisme. Ja sé que tenint al cap el model d’estat espanyol això costa d’imaginar, però imaginem-nos més aviat un país com Suècia, on per cert ja existeix una empresa pública anomenada Systembolaget que té el monopoli de la venda al detall de begudes alcohòliques.

Mentre tot això no arriba, vida, com canta Lluís Llach. Ja fa anys que algunes persones han començat a cercar escletxes per on poder respirar. Sortir del model majoritari i especulatiu costa molt, això ho sap tothom qui mira de nedar contra corrent, en l’àmbit que sigui. Però, igual com durant la dècada dels seixanta hi va haver joves que van començar a organitzar-se en comunes i ocupar espais, ara n’hi ha que cerquen la sortida amb l’habitatge cooperatiu. És el cas de la Torreta a Igualada, que aquests dies encara la recta final del projecte amb el lliurament de claus a la vintena d’estadants que hi ocuparan dotze habitatges nous de trinca, repartits en dues plantes. El cap de setmana passat van fer unes jornades obertes per a mostrar a la ciutat la bona feina que han fet els arquitectes per convertir una antiga fàbrica de gènere de punt en un espai de vida en comú.

Quan veus l’edifici acabat i gairebé net i polit, pots arribar a pensar que el procés és fàcil. No ho és. El col·lectiu que hi ha al darrere en va començar a parlar just després de la pandèmia, a la recerca d’un model de vida alternatiu i en comunitat. Després es van constituir en cooperativa, l’Ajuntament d’Igualada va presentar l’edifici a concurs públic, la cooperativa el va guanyar, va cercar finançament, va encarregar les obres… Alguns, perquè no ho van veure clar o pel que sigui, se’n van despenjar, i en van arribar de nous. Reunions, reunions i més reunions. De tant en tant, un cap de setmana plegats per poder parlar amb calma sobre les expectatives de cadascú o conèixer projectes similars.

El resultat fa goig. A la planta baixa hi ha una habitació per a convidats i un espai polivalent comú, i en el futur hi haurà també una cuina comunitària. Així mateix, hi ha una zona de cotreball per a una vintena de persones i un local comercial que ara cerca qui s’hi vulgui instal·lar. Al primer pis i al segon hi ha els habitatges, vuit dels quals tenen un dormitori i quatre que en tenen dos. Ventilació encreuada, molta llum, un ascensor per si cal i un terrat per a fer-hi la bugada i prendre el sol amb vistes a Montserrat. Entre els qui hi aniran a viure hi ha joves i grans, persones amb parella i sense parella, amb criatures i sense. Tots aposten, no cal dir-ho, per la vida en comunitat i el que això implica: compartir espais, serveis, recursos i temps. Cedir un xic d’intimitat i guanyar un molt de companyia.

Una pregunta molt catalana: i tot això qui ho paga? El projecte global ha costat 2,5 milions d’euros, que s’han cobert amb un crèdit de l’Institut Català de Finances, uns ajuts europeus prou generosos lligats a l’eficiència energètica i l’aportació inicial dels socis, que és una quantitat força elevada (40.000 euros), però que es recupera en el moment d’anar-se’n de la cooperativa. I finalment hi ha les quotes mensuals, és clar, entre 650 i 750 euros en aquest cas, que potser no estan molt per sota dels preus de mercat però que es mantindran estables i no estan subjectes a l’arbitrarietat de les renovacions dels contractes de lloguer actuals. L’única data de caducitat és d’aquí a 75 anys, quan finalitzarà la cessió d’ús per part de l’ajuntament i caldrà tornar-ne a parlar.

Actualment hi ha un centenar llarg de projectes d’habitatge cooperatiu en marxa als Països Catalans. També hi ha col·lectius que es dediquen a promoure’ls i assessorar a qui s’hi vol embrancar, com la Dinamo Fundació, que en els seus 10 anys d’existència ha contribuït a fer possibles 19 projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya. Tots aquests projectes queden fora de les lògiques especulatives del mercat i contribueixen al dret a un habitatge assequible, digne i estable. “Gent sense casa i cases sense gent” sempre m’ha semblat un lema reivindicatiu molt encertat per denunciar la contradicció entre l’emergència habitacional i l’existència d’habitatges buits. Perquè el problema de fons no és de manca d’habitatges, que també, ni de fluxos migratoris descontrolats, que també i s’ha de poder dir, sinó que tenim un món molt mal repartit i les lògiques del mercat capitalistes cada cop el desequiliben més. Potser si entre tots fem repicar les claus començaran a canviar les coses.