El paperer que feia paper amb vells llençols d’hospital

Toni Sardà (1958) és paperer i fa poc que s’ha jubilat. D’esperit bohemi i rodamon, explica que l’ofici de paperer o –paperaire– li va arribar per casualitat i es va enamorar d’aquest material i de la capacitat de transformació que té. En aquesta entrevista diu que el món de la fabricació de paper és un món rar, que la majoria de la gent desconeix. Arribem a Serinyà (Pla de l’Estany), canta un gall, piquen els mosquits i sonen les campanes. El camí fins a casa seua és bucòlic i travessem horts mentre cau el sol. Sardà afronta aquest canvi vital, continuant en contacte amb les textures del paper, però ara amb la pintura. En una cambra de la casa, que serveix també per a celebrar els àpats familiars, s’ha construït un estudi on va acumulant els dibuixos. Els mateixos materials, però registres diferents. Ell és el setè perfil d’aquesta sèrie que torna als oficis ancestrals per imaginar futurs possibles.

—Toni, us acabeu de jubilar. És possible jubilar-se d’un ofici que és una passió?
—Sempre m’he dedicat a treballar amb les mans. Per mi és una manera d’evadir-me de l’abstracció del món. El món l’has d’entendre. Jo em trobo millor fent coses concretes.

—La vostra relació amb el paper ve de lluny?
—Vaig ser un mal estudiant. Però sempre he anat omplint la vida amb aquesta relació que tinc amb la matèria. Aquí tinc un hort, m’agrada la terra. També he tingut quatre fills, que no és poca cosa!

—La matèria, el paper en aquest cas, què us ha donat?
—La meva relació amb el paper va ser fortuïta. Vaig conèixer una persona que em va parlar del paper i em va atrapar. Vaig fer una estada al Molí de Capellades que em va donar molta empenta i vaig voler dedicar-m’hi. Jo no he tingut mai propòsit. Ho feia per passar-m’ho bé.

—Què hi vau trobar?
—Les olors, el tacte… Crec que en l’elaboració del paper tots els sentits hi participen. També la llum. Es treballa en llocs ombrívols i tranquils. Se sent el so de l’aigua. Per mi és la màgia de transformar uns draps de cotó vells en un full de paper. Aprecies la noblesa d’alguns materials i l’artifici d’uns altres. De vegades hi ha materials sintètics, que ja no hi entres. Els materials nobles són molt agraïts per a treballar… Els sentits és el que em fa tocar de peus a terra.

—Què fèieu al taller?
—Sempre m’agradava quan em feien un encàrrec d’un paper especial. Experimentar per aconseguir el paper tal com el volia el client. M’agrada ser útil a la gent. En aquest aspecte, sempre he estat molt artesà. No m’he deixat portar per la meva creativitat. Fer paper ja és un acte creatiu. He treballat per a pintors, editors o tallers de gravat. El paper el feia per a ells. I així es va crear un lligam entre el paper i jo.

—Què creieu que té el paper que no tingui un altre material?
—Crec que la capacitat de la transformació. La raresa. No hi ha gaires paperers. Per això és un món que la majoria de la gent desconeix. Tothom diu: “Com es fa el paper? Amb els arbres.” I ja està. Normalment no sabem res més del procés. Quan vaig veure que el procés era amb cotó, amb lli o amb cànem, me’n vaig enamorar. els primers anys vaig treballar reciclant llençols d’hospital. Nets, això sí [riu]. Feia aquesta alquímia. Al molí paperer continuen fent paper amb draps. Agafes una mica de pasta, mires la temperatura; segons com escup l’aigua, ja saps com està. També hi ha moltes influències externes: si fa humitat, si plou. Si obres les finestres, sí les tanques.

—Passa com amb la resta d’oficis: fer paper et connecta amb el món i amb tu.
—Sí. Et connecta fins i tot amb la meteorologia. Jo crec que el paper, en certa manera, et connecta amb tu mateix. Has de ser conscient de les coses que tens a la vida. Que tens un gos, que seu al teu costat, que l’acaricies. Si estàs de mala lluna, el paper ho reflecteix. Això passa amb tot.

—Què fèieu abans de fer paper?
—Treballava al bosc, tallant arbres amb una motoserra.

—Heu trobat cap vincle entre el paper i la línia familiar?
—El vincle és la cultura, perquè els meus pares no eren paperers. A casa hi havia art, hi havia música. No sóc un melòman, però ho tinc integrat. Em van cultivar i això queda. També el fet de treballar tants anys amb artistes m’ha fet desenvolupar aquest punt de creativitat que tenim tots. La creativitat és una fàbrica de somnis.

—El vostre taller-molí de paper de Banyoles va ser molt reconegut. Per a quins artistes vau treballar?
—Perquè passin les coses has de ser-hi. Jo m’hi passava moltíssimes hores. Un dia va venir una persona que s’havia assabentat que jo feia paper a mà i em va obrir les portes als grans artistes d’aquell moment. Tàpies, Barceló, Chillida. Vam començar a treballar molt per a ells, a fer papers per encàrrec. Em demanaven un color, un to, una mida, un gramatge, una superfície concrets. Vam estar un temps treballant moltíssim. He passat moments bons i molt dolents. De fet, el paper m’ho ha donat tot, però també m’ha fet patir molt. Sobretot el negoci. Perquè una cosa és l’ofici i l’altra el negoci. Un cop vaig agafar un mall i vaig estar a punt de destruir tot el molí, el que és l’eina de refinar. Arribes a punts de molta desesperació. És una empresa vital que et demana molt.

—Dieu que ara esteu en un moment de transformació?
—El paper és un material molt agraït. Jo ho tenia tot per descobrir perquè partia de zero. No m’he cansat mai del paper, tot i que unes altres circumstàncies van fer que desconnectés. D’allò de què vaig desconnectar és del negoci. Aquests oficis no són fàcils de tirar endavant. El negoci a mi em cansa i m’esgota molt. Això va fer que digués: “Ja n’hi ha prou.” Aquesta aturada també va estar relacionada amb una malaltia, un càncer. Durant aquesta aturada vaig escriure molta poesia, era una manera de treure el que tenia a dins. No voldria ser superficial ni pedant, però jo busco la bellesa de la vida, de les formes, del treball manual. Això és el que a mi em dóna benestar.

—Després de fer paper, què vau fer? Ara teniu un taller de pintura aquí a casa.
—Vaig estar deu anys fent enquadernació al molí paperer. Era una manera de no desvincular-me del tot del paper. Ho tenia pendent. Després de tants anys fent paper, tenia ganes de tocar-lo. L’enquadernació dóna molt de marge a la creativitat. Vaig començar a fer llibretes amb diferents portades. Feia sèries. Si hi ha alguna cosa que m’atrapa m’hi dedico. Són com etapes, que també m’agrada tancar. Quan tu sents que treballes mecànicament, t’ho has de plantejar.

—Què voleu dir?
—Jo amb el paper no m’avorria mai. Hi ha pintors que fa cinquanta anys que pinten la mateixa bicicleta, perquè han trobat la gallina dels ous d’or. A mi la repetició no m’agrada. Cada paper que feia era diferent. Fins i tot podien passar setmanes, i obria un paquet de papers que havia fet feia temps, veia un paper i me’n recordava de quan l’havia fet. Veies que allà li havies posat un dit, i que aquella marca del dit hi era. És com el pastor que coneix totes les seves ovelles. Per a mi això és una font d’alegria. D’estar connectat amb allò que fas. Si anés com un pilot automàtic no me’n recordaria.

—Teniu la sensació que aquesta jubilació ha implicat un dol?
—Sí, he tingut un dol. Quan vaig tancar el taller, vaig estar tan malament, que el vaig tornar a obrir. L’any 2008 el sector de les belles arts es va ensorrar. En moments de crisi, la gent no es gasta ni cinc en els capricis. Els editors ja tenien material per a anar passant i no gastaven diners. Jo em vaig quedar sense res. Vaig passar un parell d’anys molt difícils. Al final un dia vaig decidir tancar la barraca i després vaig tornar-la a obrir amb en Jordi. L’enquadernació em va suplir una mica el dol que tenia.

—Què pinteu ara?
—Jo crec que les coses que pinto vénen d’infant. Un estel, un vaixell. Jo no tinc cap escola, però em deixo anar i m’ho passo bé.