El miracle de la Setmana

Quan a l’autobús o al metro veig algú llegint un llibre, em fa tanta pena que de seguida em sento impulsat a actuar. M’aixeco i amablement li ofereixo la meva bateria externa per recarregar el mòbil. Per sorpresa meva i aliena, la dels veïns de viatge que per uns segons aixequen la vista dels seus aparells, ja m’he trobat amb més d’una persona i més de dues que, també amablement i possiblement sorpresos, han declinat la meva oferta. Volien llegir!

El petit miracle relacionat amb el món dels llibres és aquest: entre les espècies en perill d’extinció, però encara no extingides del tot, hi ha els lectors de llibres al transport públic. En la intimitat del sofà de casa o fins i tot a la platja tothom s’hi veu amb cor, però no em negareu que per a treure un llibre entre la multitud d’un vagó de metro cal tenir valor. I heus ací que n’hi ha un altre, de miracle, encara més gros, que és la Setmana del Llibre en Català que es fa a Barcelona a final de setembre, coincidint amb les festes de la Mercè.

Després de més de quaranta anys, la Setmana s’ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants dels Països Catalans quant a visitants, volum de negoci, participants, actes organitzats i difusió. Enguany, més de 130.000 persones han passat pel centenar d’estands situats al passeig de Lluís Companys, just als peus de l’Arc de Triomf. Més gent que mai. L’augment de públic també ha implicat un augment de vendes, amb una facturació que voreja el milió d’euros. Un 12% més que l’any passat. La millor Setmana de la història.

Com s’aconsegueix això? Com fas que tants milers de persones s’apleguin per un motiu que ni és una protesta cívica d’aquestes que sabem –o sabíem– fer tan bé ni, sobretot, res que impliqui una pilota de futbol? Desenes de milers de persones anant a remenar llibres! De fet, veient l’èxit de la convocatòria, és el FC Barcelona que ha decidit de posar-hi una paradeta pròpia, mitjançant la seva fundació, que, un cop va marxar Pep Guardiola, deu ser allò més acostat al món dels llibres que tenen. “Olé”, que diria Jordi Vendrell.

Fa una pila d’anys, parlo de la dècada dels vuitanta, quan els independentistes érem pocs i mal avinguts, corria per Barcelona un personatge certament peculiar que es deia Carles M. Espinalt i que predicava una cosa que s’anomenava psicoestètica (ell ho devia escriure amb majúscula). Recordo que insistia una vegada i una altra que per arribar a la independència ens calien líders sòlids. En aquella època tot això dels líders, que en alemany es diuen Führer, no acabava de ser benvist. Però he de confessar que, amb el pas dels anys, i veient com ens ha anat tot plegat, he canviat un xic d’opinió.

En tot cas, el paràgraf anterior, amb viatge al passat inclòs, em serveix per a justificar que hagi dedicat uns minuts a mirar qui dirigeix això de la Setmana. La resposta és Cristina Domènech, que va començar com a coordinadora el 2020 i n’és la directora d’ençà del 2022, que són els anys en què la Setmana ha aixecat el vol i tothom hi va i tothom en parla bé. Nascuda el 1970, té un màster en Gestió Cultural de la UPF i, atenció, va ser cofundadora del Rec.0 d’Igualada, una altra història d’èxit que aplega milers de persones per comprar peces de roba que els primers anys fins i tot eren uns euros més barates que a la botiga. Qui sap vendre, sap vendre, tant li fa que siguin texans, llibres com cols. Crec que se’n diu màrqueting, d’això.

Convenientment convençuts que a la Setmana “s’hi ha d’anar”, vam fer-hi cap dijous, aprofitant que a Barcelona era festiu. A mig matí encara s’hi pot circular prou bé. Molesta més la calor que no la gent. La majoria de paradistes tenen engegats uns ventiladors inútils per petits i poc potents, no per mandrosos. La primera caseta s’escau que és la de Símbol Editors i ho aprofito per saludar Jaume Ciurana, que va ser qui va tenir la magnífica idea, essent regidor de l’Ajuntament de Barcelona, de promoure un llibre sobre la relació entre Joan Fuster i la capital catalana. Un llibre que està molt bé, i mal m’està el dir-ho, perquè el vaig escriure jo. També estic molt orgullós del lema de la samarreta que m’he posat, dels Minyons de Terrassa: “Més faixes i menys fatxes”. Segur que algú pensarà que es refereix als llibres en lloc dels castellers.

És divertit escoltar què diuen les persones humanes. Sempre. Bé, sempre no, però sovint. A la Setmana també. Una dona explica pel mòbil que ha anat a la Fira dels Llibres de Catalunya. Més que el fet de rebatejar la Setmana (els moderns en diuen rebranding) m’agrada que ho diu en castellà. Eixamplar la base, sempre també. Un altre s’acosta a una caseta i demana un llibre d’història que va sortir fa uns dies a TV3. Espavila’t per trobar-lo, editor. Hi ha molts més estands d’editorials que no de llibreries. Per a una llibreria petita deu ser impossible desdoblar-se durant deu dies. A aquestes potser no els agrada tant la Setmana. Però a mi m’agrada escoltar com els editors recomanen els seus llibres, es nota que hi ha una estima sincera al darrere. N’acabo comprant un que no recordava que tenia.

A tot arreu hi ha actes i autors signant. Màrius Serra rep el sisè premi Difusió. Jo saludo la Montse Serra, editora de Vibop i bona amiga. M’adono allà mateix que comparteix cognom amb l’escriptor guardonat i que el nom comença per la mateixa lletra i també en té sis, però no li ho dic. A en Màrius sí que li ho diria, perquè sé que aquestes coses li agraden, però està massa enfeinat atenent la premsa. Darrere seu, un anunci de grans dimensions diu que “RENFE dóna suport a la cultura”. I tant! Amb trajectes curts que duren hores i gairebé dies sencers, hi ha temps per a fer de tot, fins i tot de llegir llibres.

Anant cap a casa i carregat amb uns quants llibres, caic en el veritable motiu de l’èxit de la Setmana: perquè és el Sant Jordi que en el fons voldríem, és un Sant Jordi d’incògnit, sense cavall ni llança. El 23 d’abril tots ens omplim la boca amb allò del dia més bonic de l’any, però ben mirat és una murga. Una gentada que t’ofega, a vegades de manera literal, centenars d’estudiants de medicina mirant de vendre’t roses a cinc euros i quan arribes a veure, des de segona fila, els llibres d’una parada, resulta que són exactament els mateixos que els de totes les altres. A la Setmana, en canvi, com que cada editorial ven els seus, cada caseta és diferent, n’acabes veient centenars i, irremeiablement, descobrint-ne de nous i interessants. Sense descompte però sense empentes.

Llegiu llibres i enamoreu-vos de qui en llegeix. Potser aquell noi o aquella noia que té un llibre obert al bus o al metro. Per trencar el gel i entaular-hi conversa podeu preguntar-li si s’ha quedat sense bateria al mòbil.