Vicent Soler: “Un himne nacional no pot ofrenar glòries a una altra realitat nacional”

Vicent Soler (Rocafort, l’Horta Nord, 1949) acaba de publicar un llibre de memòries (Afers). Diu, com per a posar una bena abans que fem l’entrevista, que és la història mirada amb els seus ulls. I això és exactament el que hom espera d’unes memòries. L’ha titulat Un entre deu, una referència clara als Deu d’Alaquàs i, efectivament, explica la història dels darrers cinquanta anys del País Valencià del punt de vista del jove universitari que ve d’una família nacionalcatòlica, que estudia amb beques, que va a França i a la Catalunya Nord, que coneix persones que hi exerceixen una gran influència sobre ell com Vicent Ventura, Ernest Lluch, Alfons Cucó o Joan Fuster, que estudia economia… I que viu des de dins les turbulències entre les diverses sensibilitats del socialisme valencià de la transició. Hi ha les primeres decepcions dins un PSPV incipient, i les maniobres del PSOE des de Madrid, per exemple. I hi ha  tot el possibilisme necessari per a convergir i crear el PSPV-PSOE.

Vicent Soler és catedràtic jubilat d’Economia de la Universitat de València, i el darrer càrrec polític rellevant que ha ocupat ha estat el de conseller d’Hisenda de la Generalitat amb el president Ximo Puig, que en fa el pròleg. Trenta anys abans ho havia estat d’Administració Pública amb el president Joan Lerma, i encara, havia integrat el segon escaló del Consell Preautonòmic amb el president Albinyana. A banda d’aquests, n’ha ocupat més de càrrecs orgànics i institucionals.

A Un entre deu, Vicent Soler explica tant fets i anècdotes de la vida personal i familiar, com fets històrics, relacions polítiques i algunes interioritats de la política valenciana.

—Molts llibres de memòries estan escrits contra algú, i, de vegades, contra un mateix. No sembla el vostre cas. Aquestes memòries no estan escrites contra ningú i, fins i tot, s’hi endevina una certa benevolència amb els adversaris polítics.  
—No trobe positiu escriure contra ningú. Això és un llegat que deixes als qui vénen darrere. Està pensat per a la gent que no va viure la transició, la gent més jove. Explique aquesta idea que els drets no cauen del cel, que s’han de conquerir i s’han de mirar de preservar. Hi ha gent que ha nascut en democràcia i creu que això és de tota la vida, i no ho és. Eixos cinquanta anys em permeten de transitar per un període històric en què no hi havia drets, i ara n’hi ha uns quants. També explique que ha estat necessari fer determinades coses per a tenir eixos drets.

—Ha estat idea vostra, això d’escriure les memòries?
—Molta gent m’ho deia. I hi ha dues persones importants que són Paco Cerdà i Josep Picó. Van insistir-hi i jo els vaig fer cas. Els testimonis personals són importants, més enllà del que puguen escriure els historiadors.

—Relateu els fets amb molt de detall, amb molts noms i moltes dates. Teniu o bé molta memòria o bé un bon arxiu personal.
—La memòria, a la meua edat, va afluixant, però tenia papers. En aquella època fèiem papers a mà, i sempre trobes coses. Per això pot haver-hi algun forat d’algun fet, perquè no tenia els papers a casa o els tenia algun amic meu… Explique el que vaig viure. I la idea de posar tants noms, malgrat que algú puga dir que la narració no és massa fluïda, és perquè volia donar testimoni del fet que jo era un entre milers. Hi havia molta gent fent el mateix que jo. Potser he tingut el privilegi de viure algunes coses de primera fila, però darrere i al costat hi havia moltíssima gent. Sobretot en la clandestinitat. M’ha acompanyat la idea d’explicar que érem molta més gent de la que es pensen i diuen, i menys gent de la que potser hauria estat necessària, perquè, al final, va guanyar la reforma.

—…
—No per manca de ganes. Els franquistes hi eren, i no volien un cas com el de Portugal. Nosaltres sí que en volíem la ruptura. Jo crec que el gran any esperançador per a tot, per al país, per a la democràcia, per a tot, fou el 76.

—I a partir del 76, tot se n’anà cap avall?
—M’explique. L’any 76 aconseguim el somni de Vicent Ventura: que hi haguera una plataforma unitària valenciana que poguera parlar de tu a tu a les altres plataformes unitàries de l’àmbit espanyol. Els fets d’Alaquàs són una etapa més. Érem a Alaquàs per a configurar una plataforma d’eixes característiques, el que passa és que al costat hi havia la Junta Democràtica –en què el Partit Comunista tenia molt de pes. Però amb Alaquàs, per una banda, i l’acceleració per la malaltia de Franco, per una altra, es va fer un treball conjunt i l’abril del 1976 es va aconseguir la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que era la plataforma que desitjàvem d’ençà del 74. Hi érem tots, amb les reivindicacions que dúiem a la motxilla. I, en realitat, l’única cosa que havia canviat era Suárez per Arias Navarro, però la repressió continuà. Era un any esperançador fins que Suárez va presentar la llei de reforma política i va guanyar el referèndum. Nosaltres n’havíem demanat l’abstenció. Comencem a afluixar fins que arriben les eleccions del 15 de juny de 1977.

—Al llibre es veu molt clarament la influència que Ernest Lluch va tenir sobre vós. Va ser una figura central en la vostra educació cívica i política. Què vàreu aprendre d’ell que no heu trobat en cap altre company de la vostra vida política?
—Que per fer coses, primer, s’ha d’estudiar. Un s’ha de preparar. Lluch viuria molt malament això d’anar per la vida a còpia de piulets i de tik-toks… I, alhora, em va ensenyar la implicació en l’entorn social, econòmic i polític. Ell era un gran acadèmic, però també hi estava molt implicat. Es va fer valencià. Va ser ací durant gairebé deu anys, i hi va viure set o vuit anys. Es va instal·lar en el barri de Russafa, i encara recorde les seues pintades a les parets. El van detenir a Alaquàs. Va veure tota la qüestió de l’acadèmia valenciana quan encara tenia unes anàlisis molt superficials i fa La via valenciana. Tot això, juntament amb l’acció política, és el que a mi m’atrau molt d’ell. I, per una altra banda, ho confesse al llibre, podria haver estat al PC o al PSAN, però hi ha tres persones que em van portar al socialisme valencianista en què he acabat militant cinquanta anys. Vicent Ventura, el primer, òbviament. Però també Ernest Lluch i Alfons Cucó.

—Al llibre feu un trànsit entre el país imaginat i el país real. El país imaginat era més bonic que el real.
—Sí. Naturalment. Era molt bonic. Era un país en què tot el món sentia orgull de la seua identitat valenciana, en què treballava un autogovern pletòric, en què miràvem el món de la Mediterrània estant, i no del passeig de la Castellana estant. Teníem, no solament plenitud identitària, sinó que també teníem alternatives i estratègies econòmiques, polítiques i comunicatives. Tot allò del corredor mediterrani ja estava prefigurat. Era la mirada cap a l’est. La nostra història és la Mediterrània i ens han imposat la història de l’Atlàntic, la història d’Amèrica, de l’Amèrica castellana. I tot això amb un autogovern potent, sense oblidar Europa, perquè érem profundament europeus. Vicent Ventura és detingut a Munic el 1962 i exposa el trípode: valencianisme, socialdemocràcia i Europa.

—El país real és fruit de moltes renúncies que vàreu fer els mateixos socialistes. Encara en sofrim algunes conseqüències. Reconeixeu algun error?
—Qui no va passar la nit del 15 de juny de 1977 a la seu del PSPV, no pot entendre res. Aquella nit, nosaltres, a les dues de la matinada, quan una persona, de conya, ens diu que [el PSPV] tenim tres diputats, ens ho creiem. Crèiem que seríem el gran partit dels socialistes valencians, i no teníem ni un diputat. Som arraconats per les urnes. Això és una injecció de realisme brutal. Què has de fer contra això, si la transició havia de ser tant sí com no? Participar en la transició? Participar en la construcció democràtica del país? O no? Era una reflexió que ens va costar un any. Vam fer dos congressos. Hi havia gent que deia que no, i uns altres deien que allò anava a tota virolla, i que, si no hi participàvem, ho farien els altres. Ho vam consultar, fins i tot, a Fuster, i Fuster va dir: “Feu el que pugueu.” També sabíem que no seria el país que volíem, però, com a mínim, que fos el millor País Valencià possible.

—Què passa al congrés de Benicàssim?
—Passa que tot s’estronca, però treballem fins al darrer moment. Jo participe fins a les quatre de la matinada en la ponència política i tracte de fer que conceptes importants, com ara la defensa del país, del projecte polític hi apareguen, però la veritat és que solament se n’assumeix una part. No renunciem a res i el que passa és que perdem les eleccions internes.

—“Del blau al roig”, si haguéreu de resumir en un parell de frases la vostra evolució ideològica, quina seria?
—Jo sóc d’un entorn nacional-catòlic. Tinc la sort de trobar-me gent pel camí que em diu: “Escolta, però tu eres molt nacional-catòlic, però eres de classe treballadora, què fas defensant una manera de pensar que afavoreix els altres?” I va ser un procés d’erosió de la meua manera de pensar que va durar anys. Va començar a sisè de batxillerat, quan me’n vaig anar a l’estat francès, i allà vaig començar a llegir i a mirar coses que ací no teníem. La universitat. Jo havia estat al Rat Penat, el 68 vaig anar a l’aplec del Puig… Assolesc la consciència de país, i la consciència de qui vol el canvi social per a afavorir aquells que en tenen menys, que és el que pensem els socialistes i, sobretot, els socialdemòcrates. Una altra vegada cite Vicent Ventura i Ernest Lluch, que em van alimentar la contemplació més rigorosa sobre el canvi social i sobre els drets del poble valencià.

—Acabeu de dir que sou socialdemòcrata. Socialdemocràcia i federalisme són dos conceptes que diria que no són gaire de moda.
—La socialdemocràcia és el que funciona per al canvi social. Molta gent malparla de la socialdemocràcia, però, si té la sort de poder governar, fa polítiques socialdemòcrates en el millor dels casos. El federalisme també és molt mal vist, sobretot a Espanya. Es porta a la idea de “se rompe España” i tot això… És l’única manera que veig de conviure, de coexistir, en una realitat plural com l’estat espanyol actual. Cal el federalisme.

—Expliqueu una reunió entre Lluch i Fuster. Una conversa que dóna origen a la vostra tesi doctoral. No renuncieu a alguns postulats del fusterianisme, però us quedeu amb el pensament de Lluch.
—Jo em considere un fusterià crític, que és el que volia Fuster. No volia adoctrinats, volia gent que pensara. Justament perquè sóc un fusterià crític, abrace les tesis econòmiques de Lluch. És molt bonic. La meua tesi doctoral, que mira si hi ha un fil industrial d’ençà de finals del segle XIX i explica una mica l’eclosió de la diversitat productiva dels anys seixanta del segle XX al País Valencià, és justament la discrepància entre Lluch i Fuster. I tots dos em diuen que faça una tesi sobre això. És meravellós. A mi, qui em valencianitza és Fuster, però em converteix en un valencianista crític. I apareix la poderosa figura de Lluch no solament en el vessant econòmic, sinó també en el vessant polític, per fer-me entendre que això és més complex que allò que de vegades algunes lectures simplistes de l’obra de Fuster poden entendre.

—Com ara?
—Les nostres relacions amb Catalunya. Això és una qüestió molt més complexa que no considerem. Fuster viu durant els anys 50, 60, 70… Ell construeix la seua mentalitat en un món on no hi ha urnes. Per tant, té tot el dret de pensar el que seria desitjable. Què desitjaria? D’acord. Una altra cosa és que el seu llibre més important està fet en primera persona del plural: Nosaltres els valencians. Ell veu en els valencians una personalitat pròpia. Quin grau de relació amb més països amb qui compartim llengua? Uns la poden fer més gran o més xicoteta, però des de la valencianitat, naturalment. I mai substituir la valencianitat per una altra cosa. Aquesta és la trampa de l’anticatalanisme. Moltes vegades no ho hem sabut explicar prou bé. Ni tan sols els qui utilitzàvem el concepte Països Catalans, en els anys setanta, no hem volgut substituir la identitat valenciana per la catalana. Miràvem de cercar un àmbit on la nostra expressió de valencians fos més plena, més forta, però mai per a substituir-la. I això és el que els anticatalanistes proven de dir que volíem fer. I no és així. No volem substituir una cosa per una altra. Volem complementar, volem mirar què podem guanyar uns amb uns altres. Per exemple, aquesta idea dels vasos comunicants que explique al llibre. La identitat de referència de Vicent Soler és la valencianitat. I, des d’ací, construïm el que siga.

—Coneixent aquest pensament vostre, i ara llegint les memòries, fa l’efecte que encaixeu poc dins un PSOE. Vàreu ser conseller d’un govern i cantàveu l’himne “per ofrenar noves glòries a Espanya”. Com es gestiona això?
—Donant als símbols el contingut que creus que tenen. Jo, per exemple, això d’ofrenar glòries a Espanya ho trobe absurd, un himne nacional no pot ofrenar glòries a una altra realitat nacional. És veritat que és una lletra del 1909, en plena eufòria valenciana per l’exposició. El drama és que no s’ha canviat quan el país ha canviat moltíssim. Ja no té sentit. Per què no s’ha canviat? Per inèrcia, per moltes coses. Jo entenc que els símbols s’han d’omplir amb el contingut que trobes. El símbol ha d’acompanyar el projecte, però no el pot substituir. Jo sóc un possibilista. Mira, això et farà gràcia: el dia que vaig veure que la dreta valenciana cantava eixe himne en valencià i no en castellà com havia fet fins aleshores, em vaig alegrar. Fixa’t quines coses. Vull sentir-me en una realitat que jo puga construir i que, quan siga mig construïda, potser els símbols es poden esmenar o canviar, però ha de ser per la voluntat popular, expressada per mitjà de les urnes. No pot ser per imposició de ningú, i tenint clar on vols anar.

—Parleu de possibilisme. Quan veieu tots els moviments que hi ha a l’esquerra –dita l’esquerra del PSOE–, les dificultats per a posar-s’hi d’acord, com ho veieu? [L’entrevista es va fer dimecres al matí]
—No és nou a l’esquerra, això de barallar-se per una coma en la línia vint-i-tres del manifest de no sé què. Però la veritat és que després de tot el que ha plogut, a mi m’indigna! Que no sàpiguen separar el que és important del que és secundari en aquest punt de la pel·lícula, m’indigna, de veritat. Que hi puga arribar un govern d’extrema dreta, amb el mal que pot fer a tot el que volem i desitgem… És que no tinc paraules. No podem estar barallant-nos per si aquest o per si l’altre. S’ha de saber valorar què és important i què és secundari. La gent ha de viure millor. I les polítiques progressistes són millors que les no progressistes per a la gent que ho necessita. I el país viurà millor amb un govern progressista a Madrid que amb un govern de dretes. Això ho sabem tots. Són coses elementals. Estic indignat.

—Pedro Sánchez ens té acostumats a fer tot de filigranes per sortir-se’n amb la seua. Ara també passarà?
—No sóc profeta. Comparem l’esquerra, la que ha governat no solament actualment, no vull parlar solament de Pedro Sánchez. En general, les esquerres, quan han governat, han fet algunes polítiques que, amb errades, sempre han estat fetes per a avançar. Pedro Sánchez ha fet exactament el mateix amb el govern de coalició. El que és important són les polítiques. La dreta, com veiem, evita de parlar de polítiques. Parlem de polítiques. Parlem de salari mínim interprofessional. Parlem de la pujada de les pensions. Parlem de l’habitatge. Que no és tot el que tu voldries? Efectivament, però és en el bon camí. El decret de l’altre dia no era la solució, però el mateix Sindicat de Llogateres va dir que era el mínim que es podia fer. Però és que hi ha gent que hi ha votat en contra. En una societat plural és impossible aconseguir el 100% del que tu vols. S’ha de mirar d’evitar que algú faça el camí reversible.

—Això ho podem extrapolar al País Valencià. L’actual Consell de PP i Vox haurà estat un parèntesi després de vuit anys de Botànic? Els sondatges els són favorables, per ara.
—Espere que siga un parèntesi. En plena corrupció generalitzada fa uns anys, Paco Camps va guanyar per majoria absoluta. La qüestió comunicativa, la percepció… Moltes vegades la gent creu que vota a favor dels seus interessos quan, en realitat, no ho està fent. Pot passar qualsevol cosa. I, dit això, desitge que això siga un parèntesi perquè la construcció difícil d’un país de mínims nacionals, com és el País Valencià, s’ha de fer des del progrés. El país, com diu Fuster, o serà d’esquerres o no serà. No hi estic d’acord. Ha de ser un país de tots els que vulguen. Però és veritat que, com a diagnòstic del que ha passat, el país s’ha construït des de l’esquerra, desgraciadament.

—Tornant al llibre, anomeneu molts noms d’homes i alguns pocs de dones. Homenots i donasses amb els quals heu tractat al llarg de la vostra trajectòria. Llegint-vos, imaginava un jove polític que, d’ací a cinquanta anys, escriurà les memòries i no sé si podrà fer una llista amb personatges de tant de pes històric.
—Jo em sent un privilegiat per haver tingut la sort de trobar-me aquesta gent. Per a mi va ser molt important. Les converses de nit a Sueca, amb Fuster, o les converses amb Vicent Ventura al passatge del carrer de la Sang, o les que tenia amb Sanchis Guarner a casa seua, a Cànovas, o les divertidíssimes converses amb Vicent Andrés Estellés al seu despatx de Las Provincias. O Enric Valor, ja de més major, perquè era molt amic de Rosa Serrano, que era molt amiga meua i vam acabar eixint junts. Tot això és un privilegi per a mi. El cas de Joan Francesc Mira, per exemple, que és un savi renaixentista, molt amic, i amb qui he pogut xerrar moltíssim i passar-m’ho bé moltes vegades. O amb Raimon… Són persones que m’han convertit en un ésser privilegiat.

—Ara aquestes converses es fan per WhatsApp, per X…
—No és el mateix. Hi ha una fredor que no pot compensar un bon dinar o una bona tertúlia.

—Al llibre parleu de Fina, la vostra esposa, de les filles, dels néts, dels viatges en família… Us ha llevat molt de temps de vida personal, la carrera política?
—Hi ha hagut moments en què la família ho ha sofert, sincerament. Ara no tant. Hi ha hagut moments de sacrifici de la família. Era aquesta idea que podies canviar-ho tot… També és veritat que els que venim de la clandestinitat o bé ens injectaven aquest hiperactivisme o bé havíem de veure com alimentàvem la nostra activitat en aquelles condicions tan poc agradables. Però la veritat és que, en el meu cas, he pogut fer carrera acadèmica. El dia té 24 hores.

—Què li diríeu al jove de vint-i-cinc anys que va ser detingut a Alaquàs?
—Que valia la pena. Valia la pena allò i valia la pena continuar treballant per l’ideal de fa cinquanta anys.