Un govern PP-Vox i el terrabastall català

El resultat de les eleccions espanyoles pot capgirar el rumb de la legislatura catalana. Si el PP i Vox formen govern, l’estratègia del govern de Salvador Illa haurà de canviar forçosament. El president de la Generalitat s’aferra encara a la defensa de la col·laboració política amb el govern espanyol, ben diferent de la vella confrontació que atribueix als governs independentistes. Ho va fer dimecres mateix, en la darrera sessió de control al parlament. Però quina col·laboració tindria la Generalitat amb un govern presidit per Alberto Núñez Feijóo, i amb Vox al capdavant d’alguns ministeris, si no és a la vice-presidència? I com condicionaria això el paper dels partits de l’oposició al parlament? Com reaccionarien a una possible ofensiva contra la llengua, contra les polítiques de memòria històrica, d’habitatge, o contra els drets de les dones i les persones immigrants? En plena pre-campanya electoral, el PSC i Pedro Sánchez necessiten alimentar l’esperança d’un resultat inesperat, com el de Lula al Brasil; encomanar-se a l’alenada de les eleccions de mitjà mandat als Estats Units. Però la remuntada és especialment difícil segons els sondatges. I, si es confirma l’escenari més probable, a Catalunya tot pot canviar.

La precipitació electoral ja ha deixat ERC sense opcions de materialitzar els acords d’investidura: ni el sistema de finançament, ni la condonació d’una part del deute del FLA, ni l’alternativa al consorci d’inversions, ni el traspàs de Rodalia, ni moltes altres promeses i negociacions engegades. Abans de les eleccions, quan Illa ja havia aconseguit d’aprovar un pressupost, era lògic que ERC i els Comuns es distanciessin del govern, especialment abans de les eleccions municipals del maig. El govern ja té el mandat apuntalat i pot mantenir-se amb la pròrroga pressupostària. Mentrestant, l’entesa amb els socis no passa pel millor moment i tothom està a l’expectativa de Madrid. El president del grup parlamentari d’ERC, Josep Maria Jové, va advertir que Illa queda en molt mala situació per al 29-N, també dimecres. I els Comuns hi han topat frontalment per la falta d’acord per a mirar de modificar el redactat inicial de la llei sobre la compra especulativa d’habitatge. Però, per tant, tot això fa preveure un previsible distanciament dels socis amb el PSC?

Depèn. Perquè l’actuació d’un govern de Feijóo amb Vox especialment bel·ligerant amb Catalunya pot forçar els partits a traçar noves aliances: fronts amplis de defensa de les institucions al parlament o, fins i tot, la formació d’un govern de concentració. Amb aquesta possibilitat s’especula als passadissos del parlament: que, arran de l’ofensiva de la dreta i l’extrema dreta espanyoles, el president de la Generalitat obri el govern. Un govern que té la majoria de conselleries dirigides per titulars amb un perfil més de gestió que no pas de polític, desconeguts per a la majoria de la població, i que arrossega el desgast d’alguns departaments, com ara el de Sílvia Paneque, amb la incògnita afegida de si el deixarà per presentar-se a les eleccions municipals com a candidata del PSC a Girona. Els sondatges també evidencien la tendència electoral a la baixa del PSC. El darrer baròmetre del CEO estimava que els socialistes obtindrien entre 33 diputats i 35, lluny dels 42 que tenen ara. En canvi, ERC, en segon lloc, en sumaria entre 4 i 6 als 20 actuals, molt a prop d’Aliança Catalana (23-25). I amb Junts, en quart lloc, amb una caiguda important fins als 18-20 diputats. Si tot continua igual, es dibuixa un parlament ingovernable amb un creixement difícil de frenar de l’extrema dreta.

En aquest escenari, i amb un govern PP-Vox que es confronti amb Catalunya, la teoria de la col·laboració amable amb la Moncloa d’Illa passa a la història, ERC no pot aspirar a pactar millores en l’autogovern, els Comuns poden veure amenaçats els intents de fer una política d’habitatge pròpia mentre la situació de la xarxa ferroviària continua col·lapsada i la defensa de drets o de la llengua esdevenen prioritaris. És per això que alguns veuen sentit a una obertura i reconfiguració de l’executiu, a prou distància de les eleccions municipals perquè no hi hagi massa interferències.

Considerarien els Comuns un govern de concentració? “Ara mateix no contemple que guanye PP i Vox. Que guanye PP i Vox? Comencem-ne a parlar. Jo no tanque ara mateix la porta a res”, va declarar ahir en una entrevista a Ràdio 4 la presidenta dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach. Responent a una nova pregunta sobre el govern de concentració, aclaria el que s’entreveia a la primera resposta: “Crec que seria molt agosarat per la meva part tancar qualsevol porta.” Per Albiach, les eleccions municipals i territorials del maig seran un moment clau perquè es defineixin els nous equilibris al parlament i les necessitats del govern d’Illa: “No és el mateix que Catalunya siga l’últim bastió o que, per exemple, reeditem un govern del Botànic al País Valencià o que els companys i les companyes de Mas Madrid aconseguesquen ser primera força i sumen amb el Partit Socialista. Depèn molt de si Catalunya acaba sent una illa o no ho és.”

Quan comenci a aclarir-se l’escenari espanyol, Carles Puigdemont també tornarà al Principat. Junts és a l’espera. El president a l’exili ja va aclarir que no preveu de fer de cap de l’oposició al parlament pel sentit institucional que sempre l’acompanya. El més previsible és que torni a la cambra, on serà rebut amb tots els honors pel president Josep Rull, i que després deixi l’escó. Puigdemont vol fer una ruta pel país per a prendre el pols a la ciutadania: a això es vol dedicar quan torni a trepitjar el Principat i pugui treballar a la seva nova oficina d’ex-president de la Generalitat, al carrer de Doctor Roux, més condicionada que la que havia tingut fins ara, amb molt poc espai, al Palau Centelles. A les files de Junts també s’espera que Puigdemont aclareixi si vol tornar a ser el candidat del partit a les pròximes eleccions catalanes, però no són poques les veus que ho veuen molt difícil mentre noms alternatius ja ballen al compàs de la gran incògnita.

El president a l’exili ha volgut separar el seu retorn de les eleccions espanyoles perquè no sigui percebut com un acte de partit, sinó com un retorn de país. Com a ex-president i amb aquesta ruta per Catalunya, Puigdemont pot reconstruir una transversalitat que els dirigents d’uns altres partits independentistes li retreuen d’haver perdut en posar-se al capdavant de Junts. Hi ha molt per a recosir: la bel·ligerància d’un govern PP-Vox agafaria els partits independentistes sense capacitat d’entesa i les entitats independentistes, sense aliances possibles. Ponts a reconstruir.

Però, primer, s’ha d’aclarir l’escenari espanyol. És l’expectativa més immediata i la que ho condicionarà tot. Pas a pas.