Les cabòries de l’escopeter acusat que no gosava mirar Roger Español

Els acusats són policies espanyols, de la unitat amb indicatiu Camel, amb base a Madrid, i tenen noms i cognoms, a més del número d’identificació policíaca. Són l’escopeter Israel Ramos Cruz (amb el número 110843) i els seus comandaments immediatament superiors, els sots-inspectors José Miguel Grandioso Requena (número 84652) i Francisco Herrera Carrasco (58808) i l’inspector Ángel Diego Vaquera Alonso (73861). Tots quatre són acusats d’un delicte de lesions greus amb pèrdua d’un òrgan principal i d’un delicte de tortures per haver buidat l’ull dret de Roger Español amb l’impacte d’una bala de goma durant el referèndum del Primer d’Octubre. Els primers (i únics) policies que, nou anys després, s’asseuen al banc dels acusats. I s’hi han assegut amb un posat encongit, tots encamisats i polits i amb un aire de canalla trapella que espera una reprimenda al despatx del director de l’escola. Com si no haguessin trencat mai cap plat. Amb la diferència que van buidar l’ull d’un ciutadà i que els qui manen són del seu bàndol.

Aquest judici és tan anòmal, en el context de la repressió contra l’independentisme, que el sol fet que hagi pogut començar –malgrat una amnistia exprés a la immensa majoria de policies de l’1-O– és una petita victòria, tant per a Español com per a les entitats que exerceixen també l’acusació popular, Irídia, Òmnium i l’ANC. És tan anòmal que ha fet corregir i redreçar, per uns dies, l’eix de rotació d’una maquinària repressiva que fa anys que funciona amb una inèrcia brutal per castigar els independentistes, tot convertint els qui sempre són els acusats i sospitosos en acusadors, i els qui són els acusadors, en acusats.

El canvi sobtat de paradigma era tan fort que el president del tribunal anomenava constantment “defenses” les entitats que exercien l’acusació. I no és tan sols un problema de denominació, sinó de fons, perquè en aquest judici, i malgrat totes les proves documentals i pericials, la fiscalia no s’asseu, com passa sempre, als bancs de la sala on hi ha les acusacions, sinó al costat dels advocats defensors dels policies. Perquè la fiscalia no únicament ha renunciat a acusar els agents, sinó que, ja el primer dia de judici, s’ha dedicat a defensar-ne el comportament, a provar de justificar que, de cop i volta, es posessin a disparar pilotes de goma contra un grup reduït de persones que s’havia començat a dispersar després d’unes primeres càrregues brutals quan eren asseguts a terra amb les mans enlaire i en actitud pacífica.

La fiscal Alejandra García Tabernero s’ha dedicat, durant tota la sessió, a arrencar, dels testimonis de periodistes i veïns del carrer de Sardenya que havia portat la defensa, alguna paraula que fes pensar que els policies van actuar amb aquella brutalitat perquè algú va llençar-los objectes (cosa que no va passar) o perquè van rebre insults (que potser n’hi va haver, només faltaria, amb tal desplegament de violència policíaca, però que en cap cas no poden justificar-la).

La fiscalia la tenen al seu costat i l’advocacia de l’estat, també. De fet, tres dels policies acusats, precisament els comandaments de la unitat Camel, són defensats per tres advocats de l’estat. Un ha arribat a preguntar a Roger Español si, després d’haver perdut l’ull i d’haver passat el calvari per les seqüeles físiques i psicològiques, personals i laborals que va haver de passar; després d’haver vist com el seu fill Biel, que aleshores tenia només vuit anys, també va necessitar atenció psicològica i que el seu món se li ensorrava; després de tot plegat, li ha demanat si va tornar a tocar el saxo i si va ser candidat en diverses llistes independentistes. Com si això volgués dir i demostrar que tampoc no n’hi va haver per a tant.

Solament un dels acusats, curiosament l’escopeter, és defensat per un advocat particular, Javier Aranda, que ja havia defensat més policies espanyols acusats per l’1-O, i no pas per advocats de l’estat. I aquest agent, el número 110843, l’autor del tret que va buidar l’ull de Roger Español, és qui s’asseia més a la dreta en el banc dels acusats: primer, més a l’esquerra i més a prop de la taula dels membres del tribunal, l’inspector; després, els dos sots-inspectors, separats per una traductora que els havia d’ajudar a entendre les declaracions d’una sessió que s’ha fet de manera gairebé íntegra en català; i, en darrer terme, a la dreta del banc, l’escopeter, situat molt a prop del faristol on declaraven els testimonis.

I el primer testimoni a declarar ha estat Roger Español, que s’ha trobat, per primera vegada d’ençà d’aquell matí del Primer d’Octubre, amb l’individu que va disparar la bala de goma que li va canviar la vida per sempre. Español ha pogut temperar els nervis i ha fet una declaració clara i coherent. Mentre parlava, l’escopeter s’empassava saliva a tan sols dos metres d’ell, i no sabia on mirar ni què fer amb les mans, ara damunt els genolls, adés amb els braços plegats. Només ha mirat de reüll Roger Español un parell de vegades, i sovint ha alçat la mirada enlaire, vers les voltes del sostre altíssim de la sala de vistes antiga i feixuga. Era inevitable de pensar què li devia passar pel cap, si rememorava els fets, el moment que va rebre l’ordre de disparar, si sabia exactament contra qui disparava, si devia recordar la ràbia que sentia en aquell moment contra Español i contra tots aquells catalans que volien trencar Espanya dipositant vots en urnes.

Perquè tant ells, que provenien de la unitat Camel, de Madrid, com altres que van venir de la unitat Lobo, de Sevilla, i uns altres de la Raya, de Galícia, i els allotjats als vaixells del Piolín, venien a fer mal. Són els policies que cantaven “a por ellos” i venien a fer mal. Els sentirem declarar el darrer dia de judici, que serà justament el primer d’octubre vinent, exactament nou anys després dels fets. I amb tota seguretat cap no es penedirà de res; el primer dia han rebut el suport presencial, un punt intimidatori a la sala, de sis goril·les de braç fort i tatuat i clatell afaitat que eren policies espanyols de paisà amb cara de pomes agres i que s’asseien a la primera fila del públic (i que han rebut, tot sigui dit, unes salutacions força cordials d’agents dels Mossos uniformats poc abans de començar la sessió).

Els policies acusats tenen, encara avui, el 2026, amb un govern espanyol del PSOE que ha aprovat una amnistia, tota una fiscalia al seu costat, i els defensen advocats de l’estat. I probablement els jutja un tribunal que no arribarà a entendre del tot que l’eix de rotació s’ha capgirat, si més no aquests dies, en aquest judici, que és un sol cas de tot un dispositiu policíac el disseny del qual no s’arribarà a jutjar ni a perseguir mai. I que, tanmateix, convé recordar que tenia el propòsit clar de fer mal a gent pacífica, de castigar un poble per raó nacional i ideològica, i que hi va haver el trencament deliberat de la coordinació amb els Mossos el dia del referèndum, la tria calculada dels col·legis on volien actuar, amb la voluntat de crear pànic, que allò no semblés un referèndum, i que hi hagués acarnissament i venjança. El mèrit de Roger Español i de la gent d’Irídia és que, després de tants anys d’entrebancs, no han defallit i han aconseguit portar aquests policies a judici.