Nou anys de persistència: els col·lectius independentistes que no han deixat els carrers

Fa uns quants dies, Terrassa va viure un dels moments més emocionants de la seva història recent. Els carrers n’eren plens, la plaça de la vila, a vessar: el conseller Lluís Puig i Gordi tornava a casa després d’un exili que havia durat nou anys. Han canviat moltes coses d’ençà de l’octubre del 2017. Massa coses, o massa poques, segons com es miri. Però hi ha una cosa que s’ha mantingut inalterable, constant i fidel a si mateixa al llarg de tots aquests anys: els col·lectius ciutadans que s’han agrupat diàriament, o setmanalment, a les places i els carrers del país d’ençà del començament de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme, per tal de reclamar el retorn dels exiliats, la fi dels empresonaments i la llibertat del poble català. 

Encara hi són, després de nou anys. I hi continuaran, segons que asseguren a VilaWeb. Malgrat que l’amnistia ja ha estat concedida a molts independentistes i gairebé tots els polítics –menys el president Puigdemont– han tornat de l’exili, consideren que els motius per a continuar sortint de manera pacífica als carrers resten intactes. Diuen que encara hi ha massa causes judicials pendents i que l’objectiu final, la independència, cal continuar-la batallant. 

Durant els primers anys de repressió, la indignació es palpava als carrers de manera considerable. Però el pas del temps, les decepcions polítiques i una pandèmia pel mig no han estat obstacles fàcils de superar. Alguns dels grups que s’aplegaven diàriament o setmanalment en un començament s’han dissolt, i els que encara són en peu han perdut part del gruix dels membres. Però, malgrat tot, encara n’hi ha molts que persisteixen. Són els dels Cants de Llibertat de Terrassa, els del col·lectiu Enriqueta Gallinat a l’esquerra de l’Eixample, els Avis de la plaça de Vic, els membres de Cornellà per la Independència o els de Meridiana Resisteix, i molts i molts més. Tots aquests col·lectius estan articulats i tenen representació jurídica gràcies a l’ANC, que els fa de paraigua o d’assessor en termes comunicatius i jurídics. A VilaWeb hem parlat amb uns quants col·lectius per saber com encaren aquest nou escenari i per celebrar-ne la resistència després de tants anys sent vertaders incombustibles. 

La tenacitat de Meridiana Resisteix

Fa justament una setmana que van publicar el llibre El tall. Resistir a la Meridiana, fet amb la participació de Pau Garsaball i Felip Solé. Hi expliquen la perseverança ciutadana al llarg de set anys en un eix vertebrador del trànsit barceloní tan clau com ho és la Meridiana. 

D’ençà del 14 d’octubre de 2019, un grup de persones s’encarrega de tallar cada vespre aquesta avinguda per assenyalar la injustícia de la sentència del Suprem espanyol contra els dirigents polítics i activistes independentistes i per reclamar el mandat del Primer d’Octubre. La gesta, que es va fer ràpidament viral i va arribar a aplegar més de 600 persones en aquest punt de Barcelona durant uns quants dies, va sorgir espontàniament: “Quan vam assabentar-nos-en, vam sortir als carrers de manera espontània perquè ens va semblar que la sentència era profundament injusta. Ens vam reunir a la Meridiana, i, de cop i volta, la vam tallar. I a partir d’allà, cada vespre, durant anys, ho hem continuat fent”, explica Fèlix González, un dels membres del col·lectiu. Per ell, Meridiana s’ha convertit en un símbol de lluita.

Ara ja han fet més de 2.290 concentracions. Durant els primers tres anys, van aconseguir de tallar la Meridiana cada dia, tot i les agressions –fins i tot, atropellaments– o amenaces d’alguns individus, especialment de grups d’extrema dreta: “Gent de Ciutadans, Vox i el PP venien a tocar-nos els nassos, s’infiltraven a la manifestació i creaven aldarulls. Recordo en especial l’Anna Grau o en Josep Bou”, subratlla González. 

Ara, lamenta que fos la policia qui finalment els va expulsar de la Meridiana, tot emparant-se en un article sobre manifestacions i sota l’argument de voler protegir la seva seguretat contra els atacs i les agressions d’uns altres manifestants: “Durant tres mesos vam continuar-hi anant, tot i les identificacions, tot i tenir la BRIMO a sobre cada dos per tres, tot i les multes, que van arribar a ser de 600 euros en algunes ocasions i que sempre ens hem negat a pagar.” Diu, però, que al final la gent se’n va cansar, i van veure’s forçats a desplaçar-se a la plaça de davant l’estació de Sant Andreu Arenal, on encara van cada vespre, de 20.30 a 21.30. 

González hi ha estat d’ençà del primer dia: “Tinc la sort que és just sota casa meva, no m’he ni de desplaçar”, diu rient. Però el mèrit d’anar-hi cada vespre, sense faltar-hi mai, és igualment majúscul. Tot i que assegura que en alguns moments àlgids van arribar a ser unes 600 persones tallant la Meridiana, el total de persones s’ha reduït fins a arribar a la vintena actual. Cada vespre hi ha un pla diferent: ballades de sardanes, cants o jornades literàries. Malgrat que en són moltes menys, hi ha gent que ve de poblacions pròximes o, fins i tot, de bastant llunyanes: gent de Solsona, de Castelldefels, de Cerdanyola, de Santa Coloma… La llista és ben llarga. 

Però les agressions continuen de tant en tant. Sense anar més lluny, la setmana passada, durant la presentació del llibre de Meridiana, un home s’hi va presentar amb un pal d’escombraries i va agredir unes quantes persones que eren a la plaça de Josep Benet; va ferir un dels membres de Meridiana Resisteix a la mà. La policia va identificar l’agressor i el col·lectiu ja ha presentat una denúncia. Ara són citats el pròxim 10 de novembre a la Ciutat de la Justícia.

González diu que el tall de la Meridiana és apolític: “No ens devem a cap partit, simplement respectem les persones”, afirma. I afegeix: “Per exemple, moltes vegades ha vingut la Laura Borràs. Nosaltres l’acceptem com a persona, però la desvinculem de Junts, el seu partit.”

La determinació de Cornellà per la Independència

Les concentracions de cada dilluns davant la casa de la vila de Cornellà de Llobregat ja són part del paisatge de la ciutat metropolitana. Tot va començar fa nou anys, just després del Primer d’Octubre del 2017, quan es van produir les primeres detencions, els empresonaments i la repressió per part de l’estat espanyol. A final de novembre, VilaWeb ja publicava un article alertant de l’existència de 795 encausats, 24 detencions i 10 presos polítics. Per això, la societat civil ràpidament es va mobilitzar. Entre més accions de protesta, uns quants veïns de Cornellà van començar a fer marxes a tota la ciutat per a reclamar la fi de la repressió. No va ser fins dos anys més tard que les marxes es van transformar en unes concentracions setmanals davant la casa de la vila. 

Ara ja en porten més de 400, i sovint s’hi apleguen una quarantena de persones –al començament havien arribat a ser unes 100 o 150 persones. Cada dilluns reben la visita d’un convidat nou –sigui activista, polític, periodista, jurista o encausat– i de més personalitats. “Ara el nombre de persones que vénen s’ha reduït a més de la meitat, però també és important destacar que hi ha molta gent que, tot i que no pot venir cada setmana, ve de manera ocasional. Els qui hi venim sempre som els de pota negra, que m’agrada dir a mi, perquè som els qui no ens cremem fàcilment”, explica Àngel Amatller, un dels membres del col·lectiu. 

Per Amatller, la clau per a no haver defallit després de tant de temps és la força de la col·lectivitat: “Les lluites col·lectives tenen l’avantatge que, allà on no arriba un, arriba el del costat. És clar que hi ha un punt de fatiga després de tants anys, però, per sort, en tractar-se d’una lluita compartida, el viatge és més lleuger”, diu. De fet, aquesta pinya que fan ha traspassat les línies de la reivindicació i s’ha convertit en una gran família: “Per a molta gent, venir a les concentracions és venir a veure els amics, perquè, després de tant de temps, fas amistat amb la gent.” 

Amatller explica que, en el cas de Cornellà, el col·lectiu està format per persones d’entitats i partits polítics diferents, i que precisament això és el que fa que sigui tan fort: “En formen part Junts, Esquerra Republicana, Assemblea i Òmnium. I continuem treballant plegats, malgrat que en molts altres municipis s’han barallat. Aquí som capaços de reunir-nos cada dilluns i compartir aquest espai. Perquè estem convençuts que més tard o més d’hora passaran coses i necessitarem de nou refer la relació entre totes les organitzacions que som independentistes. Les diferències i les discrepàncies hi són, evidentment, però han aconseguit de posar-les en segon pla per tal de treballar plegats”, detalla. 

La germanor dels Cants de Llibertat de Terrassa 

L’1 de novembre de 2017, arran de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, l’Anna Ortega va agafar una flauta travessera que feia vint anys que no usava i va entonar l’himne “Cant dels Ocells”. Aquell gest esporàdic va servir d’inspiració per al moviment “Música per la Llibertat”, que es va estendre per més de 70 municipis. A Terrassa també va arribar, i el 14 de novembre de 2017 un grup conformat per músics, directors, cantants, flautes, clarinets i un teclat, va començar els Cants de Llibertat de Terrassa. 

D’ençà d’aquell dia, ara fa gairebé nou anys, han viscut moments molt intensos, però, probablement, un dels que recordaran amb més força va ser fa ben poc: el 21 d’octubre, quan el conseller i fill de Terrassa Lluís Puig va retornar de l’exili. Va plorar, es va emocionar i va donar les gràcies als incombustibles que feia nou anys que cantaven per ell i per tots els exiliats, tot demanant la fi de la repressió i la llibertat. La Teresa Maria Cribillers, una de les membres del col·lectiu ciutadà Cants de Llibertat, ressalta que va ser molt emocionant. Ella és un dels cinc directors que es coordinen per assegurar-se que sempre hi hagi algú per a dirigir l’acció. “La mateixa emoció que es veia als ulls de Lluís era als ulls de tots els qui hi hem estat anant cada dia”, resumeix Cribillers.

Al començament, eren entre 200 i 300 cantaires i músics, però el total de persones ha baixat fins a situar-se a la trentena. Però n’hi ha uns quants que no fallen mai o gairebé mai. Una és l’Anna Fitó, que, amb més de cent anys, hi assisteix sempre que pot. Allà, davant la casa de la vila, ella i tots els altres canten tot de versions que han fet ells mateixos reescrivint cançons famoses i canviant-ne les lletres. “La música és el canal que ens ha permès d’expressar-nos, de fer-nos companyia i de plorar i riure junts. Ens havíem d’agafar a alguna cosa en aquells moments tan durs que hem passat”, explica Cribillers, que afegeix: “La música és emoció, surt del cor. Té tanta força que de vegades allò que no pots expressar amb paraules, perquè t’ofega el plor o t’ofega la tristor, ho pots treure a través del cant.” 

“Recordo especialment els primers dies, la tristor i la força que hi havia. Allò que es vivia allà, a la plaça, era molt, molt fort. I en aquells moments, en el minut de silenci, veies com tothom es concentrava. I veies llàgrimes lliscant avall… Però teníem la força de fer pinya, d’aguantar-nos els uns als altres. Hem viscut plegats totes aquestes emocions i tots aquests canvis, i això és una cosa que no s’esborrarà mai de les nostres memòries. Tampoc la gent que hem deixat pel camí. Per exemple, demà tenim l’enterrament d’un dels nostres avis, perquè realment tens un ai al cor cada vegada que se’ns en va algú”, relata Cribillers. 

A Terrassa, no s’han aturat mai, ni durant la pandèmia de la covid-19, quan van continuar reunint-se per mitjà de videoconferència. Aquest format virtual els va permetre de connectar-se amb el conseller Puig, per exemple, que en aquell moment era a l’exili. I, tot i que els ànims han decaigut i molta gent s’ha desil·lusionat, en els moments importants hi han estat: “Hi ha hagut gent que ha ajudat molt, d’altres que hi eren al principi i ara, ja no, d’altres que s’han desencantat molt amb els polítics i amb la política. Però també he de dir que el dia que va tornar Lluís Puig va venir molta i molta gent, no sé ni d’on sortia tanta gent. I els qui hi som sempre, que ja som com una petita gran família, ni els veia, de tants que hi érem!”, explica Cribillers.

La perseverança dels Avis i Àvies de la plaça de Vic per la Independència 

El col·lectiu Taca d’Oli (l’agrupació d’avis i àvies de Catalunya per la llibertat i contra la repressió del moviment independentista) va néixer a Reus el 2017 i es va estendre per prop d’una trentena de poblacions catalanes. Un dels col·lectius més ferms d’aquesta agrupació és el dels Avis i Àvies de la plaça de Vic, que es reuneixen cada dimarts a les 10.00 o a les 11.00 (segons si és estiu o hivern). Ells es van començar a ajuntar després que un dia un ciutadà passés davant una parada que l’ANC tenia col·locada a la plaça de Vic i els suggerís d’unir-se per fer alguna cosa. Aviat van organitzar aplecs, conferències, excursions i tot d’activitats. Ara acostumen a cantar cançons –l’himne “Els segadors” mai falla– i posteriorment comenten la jugada durant els aplecs setmanals. Plogui, nevi o faci sol. Res els atura. 

“Ara devem ser una quarantena d’avis i àvies. Ens hem conegut d’aquí i d’allà, i hem fet amistat. Al principi anàvem pels carrers i fèiem un recorregut. Però després, amb la pandèmia, vam decidir que ens trobéssim a l’entrada de la plaça, i hi fèiem un cercle, tots ben separats. Els dimarts ens va bé de fer-ho perquè és dia de mercat a Vic i hi ve molta gent dels pobles del costat que s’hi sumen”, explica Anna Bofill, que forma part del col·lectiu. 

“El grup s’ha cohesionat molt, i mira que en un principi ni ens coneixíem entre nosaltres. Però ara ens organitzem molt: quan no hi pot anar un, ho diu, i hi va un altre, i quan un necessita ajuda amb una cosa, de seguida li n’ofereixen. Entre nosaltres, som gent molt diferent, però ens mantenim molt units perquè la fita i l’objectiu, que és la independència, són molt importants. La veritat és que ens estimem molt els uns als altres”, relata Bofill. 

No pleguen, tot i l’amnistia i el retorn dels exiliats 

L’amnistia ja ha estat concedida a molts polítics independentistes, com també a membres de la societat civil com els encausats per l’operació Judes. Els qui eren a l’exili ja són de tornada a casa, excepte el president Puigdemont. De fet, el jutge Llarena ja ha tancat el sumari de la causa i l’ha elevat a la sala penal del Suprem espanyol, presidida per Manuel Marchena, que és qui haurà d’acabar arxivant-la definitivament. Atès aquest nou escenari que s’obre, en què s’albira la fi de la repressió judicial, la pregunta és obligada: continuaran sortint als carrers, tots aquests col·lectius? Què demanaran ara? 

Tots els testimonis que han parlat amb VilaWeb coincideixen a dir que aquest nou paradigma judicial no implica que la lluita s’hagi acabat. De fet, ressalten que la repressió continua, que encara hi ha gent amb causes obertes, i que els objectius de fa nou anys, quan tot va començar, encara no s’han assolit: “Res s’ha acabat, perquè no tenim res, tot està per fer. No tenim ni la llibertat ni la independència. L’única cosa que hem tingut són uns polítics que durant nou anys les han passades ben magres a l’exili. Però la realitat és que estem igual que estàvem”, subratlla González. “És important que es vegi que encara hi som”, ressalta. 

“Molta gent ens pregunta: ‘Com és que no marxeu a casa?’ Fins i tot gent que en un moment determinat va sortir a manifestar-se amb nosaltres, perquè ara pensa que és hora de girar full. Però nosaltres continuem aquí, perquè creiem que hi ha uns quants temes que no estan resolts, i, si marxem ara, seria com deixar les coses a mitges. La llei d’amnistia realment fa dos anys que es va aprovar, així que nosaltres ja havíem fet el canvi de xip i ens centràvem a reivindicar el mandat de l’U d’Octubre. Volem recordar que vam votar i que vam guanyar, i que això ha de tenir conseqüències. No ens n’hem oblidat i els tenim molt presents, a tots els represaliats, però diguem que l’atenció la tenim posada ara en la independència”, diu Amatller. 

Per la seva banda, Cribillers recorda que la repressió encara no ha cessat, i que, per tant, cal continuar sortint als carrers. No tenen clar el format –potser deixen de veure’s diàriament i adopten un format més espaiat en el temps–, però sí que consideren que la lluita no pot aturar-se ara: “Tenim un nano de Terrassa encausat a qui li han posat el judici d’ací a un any i mig. Això és molt dur. Llavors, tot i que els exiliats retornin, encara hi ha represaliats. Per això tenim la sensació que no podem plegar.” 

A més, considera el vincle social que han forjat entre els membres del col·lectiu com un motiu afegit per a continuar amb els aplecs: “Jo sóc molt bleda, assolellada, i l’altre dia mirava la gent i pensava: ‘Ostres, és que som una gran família!’ Alguna cosa haurem de fer per anar-nos trobant, tot i que sigui un pla més festiu, menys trist, en què ja no calgui aguantar-nos el plor els uns als altres”, diu. 

Els Avis de la plaça de Vic tenen clar que també continuaran sortint cada dimarts a cantar cançons i a reivindicar la llibertat de Catalunya, malgrat que molts exiliats ja hagin tornat i s’hagi aplicat l’amnistia a molts d’ells. “Una vegada vam anar a una xerrada, i una noia ens va fer veure que en cantar ‘Llibertat presos polítics’ ens havíem equivocat. Que la fita era i és la independència. Evidentment, que ho hem passat molt malament amb tanta repressió, però no hem d’oblidar que l’objectiu final és la independència”, subratlla Bofill. 

I afegeix: “Estic completament convençuda que cap independentista ha deixat de ser-ho. Hi ha gent que se n’ha cansat o que està decebuda, però hi haurà algun dia que passarà alguna cosa que ens farà tornar a sortir als carrers i no haurem de marxar-ne fins a aconseguir-ho. Va caure el mur de Berlín, i ningú s’ho esperava. Doncs també ho aconseguirem nosaltres, n’estem ben segurs”, diu Bofill.

Una flama que no s’apaga 

Més d’un dels testimonis amb els quals hem parlat ens ha mencionat les similituds de les seves protestes amb les de les Madres de Plaza de Mayo de l’Argentina: “Allà sempre hi ha dones esperant amb una pancarta. La gent passava per davant i deia: ‘Què fan aquí? Per què no marxen a casa?’ I no marxen perquè d’aquesta manera fan veure a tothom que hi ha una cosa no resolta i que en cal una reparació. En certa manera, nosaltres som en un punt similar. Mantenim la flama encesa esperant que passin coses”, diu Amatller. 

“Les Madres de Plaza de Mayo també van començar sent ben poques, i, a poc a poc, s’han convertit en una cosa molt més gran”, afegeix Bofill. “Hem de continuar endavant per la gent que ens ha precedit i pels que vindran després, pels nostres fills i els nostres néts. I, si no hi creguéssim fermament, no ho faríem, perquè, a veure, som grans, no ens queden pas tants anys de vida, tenim moltes coses a fer, i no vindríem cada dimarts aquí si creguéssim que no fem res útil i que això no donarà els seus fruits. No ho fem pas perquè estem avorrits, al revés, ho fem perquè creiem que ho hem de fer”, diu. 

A més, Bofill celebra que, de fa dos anys, torna a mirar el futur de la lluita amb esperança, perquè creu que s’ha fet palès que hi ha unes noves generacions, molt disposades a lluitar per la independència: “Fa un parell d’anys que a les manifestacions ja no hi som tan sols gent gran, sinó que s’hi veu molt de jovent. Això ens dóna molta força, molts ànims i molta esperança”, conclou. 

“Potser no fem una activitat molt sonada perquè no cremem res. Però hi som. Sempre que passes pel costat de l’estació, ens veus. I la gent veu l’estelada que tenim penjada i sap que hi som. Uns quants ens insulten i d’altres fan sonar el clàxon com a mostra de suport. Sigui com sigui, la gent ens veu, i això demostra que ens hem convertit en un petit testimoni del que volem i del que som com a poble”, rebla González. 

Cribillers ho resumeix així: “Crec que hem estat aquesta brasa que és necessària. Hem estat la força que no s’acaba, que, de manera silenciosa, manté aquest caliu, aquest sentiment de col·lectivitat. I ho fem de manera no-violenta, perquè no ho sabem fer d’una altra manera, però la gesta no és menor.” Una flama que, malgrat tot, encara és ben viva.