“Ens ha commocionat”: la victòria d’AfD dispara l’alarma entre la classe política alemanya

Berlín, Alemanya. Protegits rere les tanques metàl·liques, cobertes de cartells electorals, que s’alcen davant la seu d’Alternative für Deutschland (AfD), una multitud de simpatitzants beu cervesa i menja salsitxes tot esperant els resultats de la nit electoral més important de la història del partit ultradretà.

Els càntics irats dels manifestants que protesten a l’altra banda de les tanques aviat queden ofegats pel començament del recompte a l’estat de Saxònia-Anhalt, a l’est d’Alemanya, on la formació instantàniament es posa en primera posició i acaba rebent, al final de la nit, més d’un 40% dels vots.

“Hem aconseguit exactament allò que volíem. Hem fet història”, declara Ulrich Siegmund, un ex-comercial de trenta-cinc anys convertit en influenciador i candidat del partit a les eleccions, a la seu del partit a Magdeburg, la capital de Saxònia-Anhalt. El resultat, afegeix, “sacsarà tot Alemanya”.

L’impacte, de fet, no ha trigat a notar-se més enllà del país i tot. A Berlín, Brussel·les i les capitals d’Europa, l’ascens meteòric d’AfD –un partit que els serveis d’intel·ligència alemanys han classificat formalment com a “extremista”– ha desencadenat poc menys que un terrabastall entre l’establishment polític del continent, que ha vist com un partit extremista i marginal fins fa pocs anys s’ha imposat a les eleccions d’un estat de més de dos milions d’habitants.

AfD no va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions d’abans-d’ahir de Saxònia-Anhalt, cosa que hauria dut un partit d’ultradreta alemany al govern per primera volta d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Però el canvi de tendència política que exemplifica la victòria d’AfD no és pas exclusiu de l’antiga Alemanya de l’est. També es palpa a França, on Marine Le Pen, tot un pilar de la ultradreta europea, encapçala els sondatges de les eleccions presidencials de l’any vinent.

Abans-d’ahir a la nit, a mesura que avançava l’escrutini, el president dels Estats Units, Donald Trump, deixava clar que seguia els resultats amb atenció, tot publicant una imatge a les xarxes que mostrava AfD líder tota sola, al davant de partits com ara la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) del canceller Friedrich Merz, que va quedar en una distant segona posició i es va haver de conformar amb tan sols un 17,1% dels vots.

El resultat fou rebut com una pedregada entre els membres del govern alemany.

“Ens ha commocionat”, va dir Merz ahir a la premsa en referència als resultats. “M’ha commocionat a mi, personalment, i he d’admetre que és la derrota electoral més difícil que la CDU ha sofert en molt i molt de temps.”

Merz, això sí, va provar de calmar l’ànim i va assegurar que les institucions polítiques del país eren robustes, tot i que va admetre que la CDU “no pot fer veure que no ha passat res” i va fer una crida a introduir “reformes radicals” a escala federal.

Gran part del mèrit de l’èxit electoral d’AfD s’atribueix a Siegmund.

“Tenim un candidat molt jove i molt entusiasta, i la gent ho valora força: és com tenir un jove Kennedy o un Charlie Kirk”, assegura Christian Buchholz, ex-diputat del partit a Berlín. “Ens hi ajuda molt i confiem que ens ajudarà a captar molts vots.”

Fins i tot sense majoria absoluta, AfD –una formació àmpliament acusada de xenofòbia, antisemitisme i islamofòbia– podria acabar governant si la resta de formacions no es posen d’acord a l’hora de formar un govern d’unitat que l’exclogui.

El fet que una formació d’ultradreta tingui una possibilitat real d’arribar al poder representa un moment d’inflexió en la política alemanya. D’ençà de les darreres eleccions regionals a Saxònia-Anhalt, l’any 2021, AfD ha aconseguit de duplicar el suport electoral a l’estat, un ascens que molts analistes han atribuït a la fortalesa del partit en xarxes socials com ara TikTok, cosa que permet als candidats d’apel·lar directament a les sensibilitats dels votants.

Els greuges històrics i els envits econòmics de l’antiga Alemanya de l’est també han estat un factor clau a l’hora d’explicar el creixement del partit entre un electorat descontent amb la política tradicional i la CDU de Merz, que havia encapçalat el govern regional d’ençà del 2002.

Eric Langenbacher, director del Programa de Societat, Cultura i Política de l’Institut Americà-Alemany, un think tank de Washington, resta importància a la victòria electoral d’AfD, tot i que admet que es pot interpretar com un baròmetre del creixement electoral del partit a escala estatal.

“No hem de sobreinterpretar els resultats, però és clar que AfD necessitava que aquestes eleccions li anessin bé, sobretot en clau nacional”, diu.

La copresidenta d’AfD, Alice Weidel, va celebrar ahir un resultat “de somni” per al partit i va instar la resta de partits a repensar el “tallafocs” electoral a la ultradreta, que va descriure com una “mesura fracassada”. A la resta de partits, va assegurar en una conferència de premsa ahir a la tarda, els pertocava de respectar la voluntat dels votants i ajudar AfD a formar govern a l’estat.

Tant Weidel com el copresident del partit, Tino Chrupalla, i Siegmund van aprofitar l’ocasió per a carregar contra Merz. “Cap canceller abans d’ell no havia estat tan impopular”, va dir ahir Weidel, que va afegir que els alemanys havien “perdut la confiança” en l’establishment polític.

Com a candidat, Siegmund ha treballat per canviar la imatge pública d’AfD.

Durant anys, el partit s’ha escudat en eslògans irats, com ara el famós “Ja n’hi ha prou”. Siegmund, tanmateix, ha cercat de projectar una imatge més accessible del partit –i més llaminera per a les xarxes socials– mitjançant un eslògan més optimista: “Alles ist möglich” (‘Tot és possible’).

Siegmund va néixer el 1990, poques setmanes després de la reunificació alemanya, i va passar la infància a Tangermünde, una petita i pintoresca localitat de Saxònia-Anhalt, amb els problemes econòmics de la regió com a teló de fons.

Molts alemanys de l’est continuen descontents per les desigualtats econòmiques amb l’oest del país i per una sensació més arrelada de ser ciutadans de segona classe.

Siegmund, unes quantes dècades més jove que no pas el candidat prototípic de la CDU, ha aconseguit d’erigir-se en la cara millennial del partit. La seva carrera política, tanmateix, va començar a la dècada del 2010 com a afiliat de la CDU, aleshores encapçalada per Angela Merkel, d’on va acabar passant al partit actual.

Després d’anys en segon pla, Siegmund va saltar a la fama durant el coronavirus, tot aconseguint milers de seguidors lleials a còpia de denunciar restriccions sanitàries com ara el confinament, que va qualificar en el seu moment de “bogeria”, o bé l’obligació de dur màscara. Anys després, Siegmund va posar aquests dots al servei de la campanya d’AfD, tot convertint els actes de campanya en una mena de bany de masses amb els seguidors.

La pregunta, ara, és què passarà amb el govern de Saxònia-Anhalt.

Siegmund ha descartat governar en minoria. AfD, tanmateix, s’ha mostrat disposada a negociar un govern de coalició amb més formacions; algunes veus també han insinuat que alguns partits podrien acceptar un govern en minoria de la ultradreta.

Els governs regionals a Alemanya tenen àmplies competències en matèria de seguretat interior, educació i cultura: AfD, de fet, ja ha anunciat que volia fer una reforma integral de la política d’educació i immigració de Saxònia-Anhalt si arriba al govern.

El programa electoral del partit defensa legalitzar l’educació a casa, i Siegmund també ha promès que una de les seves grans prioritats serà emprendre “una ofensiva de deportacions” d’immigrants irregulars. El candidat, que sovint ha mostrat hostilitat als mitjans de comunicació tradicionals, també ha defensat d’eliminar la cadena pública de televisió de l’estat.

Una possible aliança entre AfD i més formacions a Saxònia-Anhalt representaria l’enterrament definitiu de l’anomenat “tallafocs” amb què l’establishment polític alemany ha aïllat els partits d’ultradreta d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Això, de retruc, podria tenir repercussions importants a escala estatal, on es preveu que hi hagi eleccions federals a tot estirar l’any 2029. La data, tanmateix, es podria avançar si la coalició de govern de Merz es trenca abans d’hora. Sigui quina sigui la data de les eleccions, els dirigents d’AfD coincideixen a situar-les com un moment clau en la història del partit, que tindrà una oportunitat d’or per a erigir-se en el nou pes pesant de la política alemanya.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb