Sense himnes, sense banderes, sense visques

El Romanticisme va imaginar les nacions com organismes vius, dotats d’una ànima col·lectiva que calia descobrir, preservar i venerar, i cada poble va sortir a cercar, amb la mateixa urgència, els seus mites fundacionals, els seus herois, els seus paisatges, les seues cançons. D’aquesta manera, les banderes adquiriren una solemnitat desconeguda fins aleshores, els himnes deixaren de ser peces musicals per convertir-se en autèntiques litúrgies cíviques i el patriotisme es consolidà com una virtut moral generalitzada. Aquesta inversió –prendre l’efecte per l’origen, la lletra per l’arrel– és, potser, la il·lusió òptica més duradora que el segle XIX va llegar a la política contemporània, i encara avui organitza bona part d’allò que anomenem, amb massa solemnitat, “sentiment nacional”.

Encara que l’imaginari romàntic contribuí decisivament a la construcció dels estats contemporanis, també deixà una marca profunda en els nacionalismes sense estat, que trobaren en els símbols una eina imprescindible per a resistir processos d’assimilació poderosos. El cas català n’és un gran exemple. Sense la Renaixença, sense l’associacionisme cultural o sense la recuperació d’una memòria històrica compartida, amb Guifré el Pilós i la quadribarrada o Montserrat, la Moreneta i el Virolai, difícilment s’explicaria la continuïtat de la llengua i de la consciència nacional fins als nostres dies.

Tanmateix, tota tradició política acaba convivint amb les seues inèrcies. Els instruments que serviren per a preservar una comunitat es poden acabar transformant en l’únic horitzó polític. El debat es desplaça, deliberadament, del país que volem construir cap a la manera com cadascú acredita la seua pertinença al país, cap a la definició exacta, tancada i limitada d’un concepte tan abstracte com la “identitat”.

Potser per això el vocabulari polític del catalanisme contemporani s’ha anat omplint de paraules com ara patriota i traïdor. Totes dues comparteixen una mateixa concepció de la nació: la d’una comunitat que es defineix per la fidelitat dels seus membres, no per un projecte compartit transversal. El problema ja no consisteix a pensar quines polítiques necessita el país, sinó a decidir qui mereix formar part del “nosaltres”. I així l’energia intel·lectual s’orienta progressivament cap a la vigilància del mateix espai, dels límits de la comunitat, dels graus de compromís o de l’autenticitat dels qui hi participen.

Mentrestant, les qüestions que determinen la continuïtat real de la llengua –la transmissió intergeneracional, el sistema educatiu, la universitat, la creació cultural, els usos socials i la capacitat d’incorporar-hi nous parlants– ocupen un lloc secundari. La nació es contempla a ella mateixa amb una crispació creixent, però el país continua sotmès a les mateixes dinàmiques que el condemnen a la substitució lingüística galopant, la precarització cultural i la dependència política.

Aquest desplaçament de prioritats obri la porta, en efecte, a un vocabulari que caldria vigilar de prop, perquè no naix de la tradició catalanista, sinó que arriba de fora, de prop i de ben lluny. L’extrema dreta occidental contemporània ha bastit tota una doctrina –l’etnopluralisme– sobre la idea que les cultures són essències incompatibles que només es preserven mantenint-les separades, aïllades; és la mateixa lògica que porta els analistes a descriure el seu programa com una promesa d’ordre, de puresa i de restauració davant un món que perceben decadent i contaminat per la barreja, tot allò de “make America great again”. Ara, quan un nacionalisme minoritzat o de combat cau en el parany de preguntar-se qui és prou “autèntic” per a pertànyer-hi, qui parla “prou bé” o qui té els “millors cognoms”, corre el risc d’importar l’estructura mateixa d’aquell discurs que en principi l’ha condemnat a la marginació i subordinació. La comunitat acaba imaginant una versió ideal de si mateixa, alliberada de contradiccions i d’ombres que entelen glòries pretèrites i de dissidències. La puresa, al capdavall, és la gramàtica pròpia de l’exclusió i l’homogeneïtat.

La història, tanmateix, ofereix una lliçó ben diferent. Si la llengua catalana ha arribat al segle XXI és perquè ha sabut incorporar i adaptar-se als nous temps, tot i les adversitats enormes. Per als catalans, la continuïtat sempre ha estat compatible amb el canvi.

Potser ha arribat al moment d’alliberar-se, de desfer-se, d’una part de l’herència romàntica. Els símbols continuaran i han de continuar ocupant el seu lloc, és clar, perquè tota comunitat necessita llenguatges compartits. Però el futur del país difícilment dependrà de la quantitat de banderes desplegades als balcons o de la intensitat amb què els “patriotes” entonen els himnes. Dependrà de la capacitat de construir una societat en què viure en català resulte possible, d’una cultura que continue produint pensament, d’unes institucions disposades a protegir la llengua amb ambició i d’una comunitat que preferesca incorporar abans que depurar.

És per això que Joan Fuster continua resultant extraordinàriament incòmode. La seua proposta no parteix d’un nacionalisme sentimental, sinó d’un nacionalisme crític, de combat i profundament inclusiu. Llegir Fuster exigeix l’exercici higiènic d’abandonar la gramàtica política que ofereix l’extrema dreta. El jacobinisme, siga quin siga el color de la bandera sota la qual s’expressa, comparteix sempre una mateixa aspiració: uniformitzar la comunitat, reduir-ne la complexitat i presentar la discrepància com una anomalia. Una cultura plural, en canvi, creix a partir del conflicte, de la discussió, de les novetats i dels matisos.

Fuster aspirava, sobretot, a una nació adulta. Una nació que substituïra el fervor per la lucidesa, la litúrgia pel pensament i la devoció per la responsabilitat. “Sense himnes, sense banderes, sense visques”, deia ell. Resulta d’una incomoditat manifesta, cal reconèixer-ho, però ens fa pensar i dubtar. Això pretenia l’homenot de Sueca, incomodar-nos. Al capdavall, les certeses tanquen portes i els dubtes n’obrin.