La remor que recorre els passadissos del Suprem diu que ja s’han rendit amb Puigdemont

El Tribunal Suprem espanyol tenia moltes ganes de dir una cosa, i ha aprofitat el tradicional i solemne acte d’obertura de l’any judicial, presidit per Felipe VI i la presidenta del Consell General del Poder Judicial, Isabel Perelló, per a deixar anar un missatge contundent i que sabia que correria com la pólvora: no posaran més traves a l’amnistia del president Carles Puigdemont, d’Oriol Junqueras i de la resta d’exiliats i de condemnats pel delicte de malversació. Ja ho deixen córrer, atesa la contundència de la sentència amb què el Tribunal de Justícia de la UE va avalar el juliol passat la llei d’amnistia; i llancen la pilota a la teulada del Tribunal Constitucional, a qui diuen que, si fixa una doctrina clara sobre l’amnistia de la malversació en la primera sentència que tenen pendent —que, en principi, serà la de Jordi Turull, el mes vinent—, Pablo Llarena amnistiarà directament Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín i la sala del TS farà al mateix amb els inhabilitats. Si es complís el calendari previst, Puigdemont podria tornar el novembre. Però quina credibilitat té aquest missatge?

En té força, per la diversitat i qualitat de les fonts del Suprem consultades i per la insistència amb què han volgut traslladar aquest missatge. La resistència a permetre el retorn de Puigdemont i la desobediència a la llei d’amnistia sembla que ja no té més recorregut. Hi ha una gran diferència entre aquest missatge que han llançat avui i això que deia Llarena l’abril de l’any passat, quan negava que els recursos d’empara que presentessin els exiliats i els inhabilitats els servirien de res, amb l’argument que correspon a la justícia ordinària (com el Suprem) d’interpretar les lleis i que és ben clar que no es pot amnistiar la malversació. Fa un any l’avís era que estaven disposats a no escoltar ni el TC; avui, que allò que digui el TC els vincula.

Què ha canviat? El canvi més rotund és la sentència del 16 de juliol del Tribunal de Justícia de la UE, perquè avala de dalt a baix la llei d’amnistia i deixa pràcticament sense marge el Suprem perquè continuï desobeint-la pel que fa al delicte de malversació. Fins ara, el Suprem s’ha permès de desobeir l’amnistia sense exposar-se massa, perquè va utilitzar un ariet, el Tribunal de Comptes, per a presentar en bona part les mateixes qüestions pre-judicials que ells haurien volgut presentar. I han endarrerit l’aplicació de la llei un parell d’anys ben llargs, si més no, però qui s’ha acabat cremant ha estat el Tribunal de Comptes, que ha obtingut del TJUE unes respostes prou clares perquè el Suprem ja vegi que no hi ha pràcticament res a fer per a resistir-se a complir la llei sense aprofundir en el desprestigi internacional.

Però també ha canviat força el context polític, amb Pedro Sánchez tenallat per un munt de crisis polítiques, ofensives judicials i escàndols. Els magistrats del Suprem saben que a Pedro Sánchez només li faltaria ara, amb el xàfec que li cau, que tornés Puigdemont de l’exili. I aquest context pot afavorir el pas enrere que sembla que comença a fer el Suprem; aquest context, i la percepció que el retorn de Puigdemont ara no tindrà l’impacte i la repercussió que hauria tingut fa uns quants anys. Els fa menys por.

Això no obstant, és clar que els dol, i molt; i per això a Pablo Llarena, a Manuel Marchena i a la resta de magistrats del tribunal contra el procés els cal que el preu d’haver permès, finalment, el retorn del president a l’exili no recaigui sobre ells: els va bé que arribi prou aviat perquè enxampi Sánchez a la Moncloa, que s’ho trobi abans no convoqui eleccions avançades i que quedi clar que ha estat culpa d’aquesta llei del dimoni que el president espanyol va pactar amb els independentistes a canvi de la seva investidura i que té l’aval inequívoc del TC que presideix Cándido Conde-Pumpido (l’home fort de Sánchez al tribunal) i del TJUE i que ells no han tingut cap més remei que complir.

De manera que el Suprem respon a l’advertiment de Conde-Pumpido de començament de mes, quan va dir que amb la sentència del primer recurs d’empara, el TC fixaria una doctrina amb la qual el Suprem s’hauria de sentir interpel·lat i hauria d’amnistiar la resta d’afectats perquè les resolucions del TC són vinculants i d’obligat compliment. I ara el Suprem recull el guant, i li respon que, perquè això passi, caldrà que aquesta primera sentència sigui prou clara i es pugui extrapolar també als exiliats. Si fos així, no caldria esperar que el TC resolgués el recurs de Puigdemont per a poder-lo amnistiar. La novetat ara, i que és implícita en la informació transmesa per aquestes fonts del Tribunal Suprem, és que si la primera sentència del TC no fixés clarament aquesta doctrina sobre la malversació, l’amnistia acabaria arribant tard o d’hora, quan s’anessin resolent, un per un, tots els recursos. Perquè no hi ha cap voluntat d’enfrontament obert amb el TC.   

La guerra descarnada i sense concessions contra Pedro Sánchez de la judicatura espanyola i d’altres poders de l’estat pot haver afavorit el canvi de tarannà del Suprem amb Puigdemont, que segurament pensa que, malgrat no haver-ne aconseguit l’extradició, ni haver-lo portat a judici ni tancat a la presó, han pogut tenir-lo tota una dècada a l’exili. I ara mateix el cap de Sánchez té un preu més alt que no el Puigdemont; tant alt que pot justificar-ne l’amnistia i el retorn.

Per tot plegat, la credibilitat d’això que avui s’ha fet córrer als passadissos del Suprem és força alta, sense perdre de vista, és clar, que els precedents de nou anys de guerra bruta judicial justifiquen la necessitat de mantenir la prudència fins que els exiliats no tornin a ser a casa seva, sans i estalvis.