Callar també té conseqüències

No són casuals l’odi, la violència i la ràbia que certs perfils de les xarxes llancen cada vegada que algú s’atreveix a donar una opinió diferent de la que ells tenen. No cal que els anomenis, no cal que t’hi confrontis, ells et consideren l’enemic i et vénen a buscar i a criticar cada vegada que obres la boca. De fet, moltes vegades ni debaten allò que dius, ataquen el teu físic, la teva família o qualsevol cosa personal. És la seva estratègia per a desgastar-te. Molt sovint el mecanisme no és discutir què dius, sinó qui ets.

Em ve al cap el dia que vaig fer un piulet per criticar que cada vegada veia més odi a Twitter. Vaig rebre centenars de piulets de gent insultant-me. Surrealista, però real. Consideraven que els volia fer callar, que com que sóc periodista em molestava que tinguessin un canal on poguessin opinar. Jo no havia dit res de tot allò… Simplement, em queixava del vocabulari violent que es fa servir en aquestes xarxes. Però era igual què digués.

Vaig respondre als primers piulets. De seguida em vaig adonar que no valia la pena. Que no em volien entendre. Aquests darrers anys les xarxes han permès de crear un monstre. L’anonimat fa que la gent s’atreveixi a dir la primera cosa que li passa pel cap, sense necessitat de cap filtre. Allò que no s’atrevirien mai a dir-te si et veien en persona, les xarxes permeten que t’ho diguin.

Moltes vegades la gent llegeix un tweet que diu una mentida, se la creuen i comencen a insultar tothom. No cal contrastar res. No cal anar a cercar una font fiable. I no és pas cosa d’anònims i prou. Per desgràcia, cada vegada més veiem polítics o representants socials –que haurien de vigilar sempre què diuen i com ho diuen– que comencen a fer servir aquests mètodes. L’extrema dreta fa temps que ho fa, però no són els únics. Aquesta setmana ho vèiem, per exemple, amb Junts Manresa, que de cop demanaven la deportació dels dos menors implicats en l’assassinat de Carles Vilajosana a Manresa. Com pots demanar la deportació de dos menors catalans? On els pensen enviar? Per molt dolorós que sigui el cas, que ho és, dels polítics n’hauríem d’esperar que sabessin de què parlen. Però de vegades sembla que a la xarxa tot s’hi val.

Dissortadament, sembla que l’empatia ha desaparegut. Escoltar algú que pensa d’una manera diferent de tu ja no té cap valor. Els algorismes ens han acostumat a escoltar tan sols allò que volem sentir. I això em sembla una de les coses més greus. Pensar de manera diferent és sa. El problema és convertir qualsevol discrepància en una batalla que s’ha de guanyar. Perquè amb aquesta actitud no s’intenta convèncer l’altre, ni tan sols entendre’l. Només es vol assenyalar. Es vol derrotar. Es vol fer callar.

I al meu entendre quan passa això hi perdem tots. Perquè al final guanyen els qui criden més fort, els qui són més violents, els qui més amenacen… I així hi perdem tots. La gent deixa d’exposar opinions, pensa que en algunes coses no val la pena que doni el seu parer públicament. Tot plegat no fa sinó empobrir el debat públic. Fa que cada vegada el relat que s’imposi sigui el d’uns quants, que criden molt fort. I que els altres callin.

I amb això no vull criticar els qui callen. Reconec que, en certs moments, la situació es fa insuportable. Fins i tot jo, moltes vegades, abans de dir alguna cosa valoro si em compensa rebre l’atac posterior.

Però em fa ràbia. Perquè quan deixem d’exposar allò que pensem per por de la reacció que originarà, els cedim espai. Els deixem dominar el relat, que és precisament allò que busquen. El dia que només s’atreveixin a parlar els qui criden, amenacen o insulten més haurem perdut alguna cosa molt més important que una discussió a Twitter. Haurem perdut una part essencial de la democràcia.