Menys personal, més pacients: els hospitals també es col·lapsen amb el turisme?

No és pas nou que l’augment de població durant els mesos d’estiu modifica el funcionament del sistema sanitari, sobretot a les zones costaneres.

El Departament de Salut ho sap i per això, un any més, ha activat el Pla operatiu per a prevenir els efectes de la calor sobre la salut (POCS), un paquet de mesures per a adaptar l’atenció sanitària a la demanda de l’estiu. El pla reforça el sistema amb 972 professionals als centres d’atenció primària de les zones amb més pressió assistencial, intensifica els dispositius d’urgències hospitalàries de les àrees més tensionades i afegeix vint-i-una ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

A més, Salut també assegura que es manté una alta disponibilitat de llits: com a mínim el 90% al juliol i al setembre i el 84% a l’agost, el mes amb menys activitat. La planificació quirúrgica es redueix durant l’estiu per permetre les vacances dels professionals, però el departament diu que es garanteixen les intervencions que no poden esperar i els llits necessaris per a atendre les descompensacions agudes.

És, per tant, un fenomen previst i planificat. Ara, fins a quin punt els reforços permeten d’absorbir l’increment de demanda? Per què l’administració parla de mesures d’adaptació i de “pics assistencials” i els professionals descriuen una situació de “saturació”?

Més pacients, més ingressos

A l’Hospital Josep Trueta de Girona, l’activitat d’urgències ha augmentat aquests darrers anys durant els mesos d’estiu. Àngels Gispert, cap del Servei d’Urgències i d’Hospitalització a Domicili del centre, explica que tradicionalment l’augment de població estacional afectava sobretot els hospitals de la costa, però que ara el Trueta, com a hospital de referència de la demarcació, també assumeix més activitat i més derivacions. Aquest augment té un efecte directe sobre els ingressos. Segons Gispert, aproximadament un 14% dels pacients que consulten urgències acaben ingressant a l’hospital. Si augmenta el nombre de persones que hi arriben, també augmenta el nombre d’ingressos i, per tant, la necessitat de llits.

De fet, d’ençà del mes de juny hi ha hagut dies en què el Trueta ha registrat un 30% més d’urgències que habitualment, però Gispert insisteix que aquest increment no implica necessàriament una situació de saturació, perquè considera que un servei és saturat quan ja no pot assumir la feina. Tanmateix, reconeix que els augments es poden traduir en més temps d’espera o en pacients pendents de llit.

El turisme no n’és l’única explicació: també hi ha persones que passen l’estiu en segones residències i pacients crònics que es descompensen per les temperatures altes. “La calor també descompensa malalties cròniques”, explica Gispert. Durant els mesos d’estiu, els hospitals reben més casos de deshidratació, gastro-enteritis, cops de calor i descompensacions de malalties cròniques. També augmenten els accidents per l’increment de la mobilitat. El Trueta, que és centre de referència en politraumatismes a l’àrea de Girona, n’atén uns vuit-cents cada any, però durant l’estiu en registra més que en unes altres èpoques.

La pressió no acaba a urgències

Quan un hospital rep més pacients, l’augment d’activitat es trasllada a tota la cadena assistencial. Mireia Llopart Barragán, infermera i membre del Sindicat d’Infermeres de Catalunya, considera que parlar únicament de “pics assistencials” no retrata exactament què passa cada estiu. Si es tanquen llits, plantes o sales d’operacions i, al mateix temps, hi ha menys professionals perquè una part de la plantilla té vacances, diu, el sistema parteix d’una capacitat inferior just quan la demanda pot augmentar. Per Llopart, les mesures que el departament aplica no són reforços, sinó que simplement permeten de mantenir la capacitat habitual. Explica, per exemple, que en alguns centres, quan una part del personal se’n va de vacances, no és substituïda completament. I que sovint allò que es fa és redistribuir els treballadors d’uns altres serveis per a reforçar urgències: “No vol dir que hi hagi més personal, sinó que es reorganitza el que ja hi ha.”

Quatre nits en una unitat de pas

Aquesta pressió es pot acabar notant en un lloc tan allunyat de les urgències com una unitat de recuperació postoperatòria. Teia Romaguera explica a VilaWeb una experiència recent com a pacient del Trueta: després de dos anys en llista d’espera, el 23 de juliol va entrar a l’hospital per a sotmetre’s a una intervenció programada de recanvi d’una pròtesi. L’operació va anar bé, però després es va haver de quedar quatre nits a la Unitat de Recuperació Postanestèsica (URPA), un espai pensat perquè els pacients hi passin només unes quantes hores després d’una operació. El motiu era que no hi havia lloc a planta. “És un lloc de pas, on t’estàs unes quantes hores i prou”, explica. En lloc d’això, hi va passar gairebé quatre dies. És una zona amb dinou boxs que descriu com un espai amb “llum i soroll constants” i sense les condicions d’intimitat d’una habitació d’hospital. De fet, explica que els mateixos professionals li demanaven disculpes perquè sabien que ja hauria d’haver pujat a planta.

La falta d’espai també va afectar la programació quirúrgica. L’endemà de l’operació, segons que explica, es van haver d’anul·lar intervencions no urgents perquè no hi havia capacitat per a recuperar els pacients després de les operacions. Mentrestant, els quiròfans havien de reservar espai per a les urgències que no podien esperar, com ara apendicitis i accidents.

És una cadena que els professionals coneixen bé: si un pacient no pot pujar a planta, ocupa durant més temps un espai de recuperació; si aquests espais s’omplen, es limita la capacitat quirúrgica; i si es redueix la capacitat de les sales d’operacions, les programades es poden acabar ajornant.

Un metge de l’àrea de crítics d’un dels principals hospitals de referència de les Illes –que prefereix de mantenir l’anonimat– descriu una situació semblant a la seva àrea d’especialització. Durant l’estiu, explica, es redueix l’activitat programada i algunes unitats tenen menys capacitat, tot i que hi continuen arribant pacients urgents. Això obliga a redistribuir pacients i recursos entre unitats. En alguns casos, diu, hi ha pacients que necessiten mèdicament un ingrés en una àrea de crítics, però que no hi poden anar immediatament per una qüestió logística. “No és un tema mèdic, sinó de disponibilitat de recursos”, explica.

Les Illes són un dels territoris on aquesta tensió es fa especialment visible durant l’estiu. El metge explica que molts dels pacients que arriben al centre durant aquests mesos són persones que es troben de vacances i que poden sofrir una descompensació d’una malaltia crònica o una complicació que requereixi una intervenció. Però, simultàniament, els hospitals redueixen part de l’activitat programada. Això crea una paradoxa: hi ha més població, però menys capacitat disponible.

Cal tenir en compte que la situació no és exactament la mateixa en tots els hospitals ni en tots els territoris, però el mecanisme que descriu el metge és semblant al que comenta Llopart: si a l’estiu es tanquen plantes i es redueixen llits i sales d’operacions, però l’activitat assistencial es manté o augmenta, el sistema parteix d’una capacitat més baixa per a afrontar la demanda. És per això que Llopart considera que, en aquestes circumstàncies, és més adequat de parlar de “sobresaturació” que no pas simplement de “pic assistencial”, i qüestiona que els anomenats reforços d’estiu siguin sempre un augment real de les plantilles, atès que sovint, diu, serveixen només per a cobrir els professionals que estan de vacances.

El reforç que no reforça prou

El Departament de Salut cada any preveu de reforçar les zones amb més demanda i amb professionals addicionals a l’atenció primària, com també preveu reforços específics als dispositius d’urgències hospitalàries de les zones més tensionades. Així i tot, Llopart alerta que el problema de fons és anterior a l’estiu. Segons que explica, hi ha serveis que ja estan “infradotats” durant la resta de l’any i no s’hi cobreixen totes les baixes o vacants. Quan arriba l’estiu, aquesta mancança és més visible. A més, sovint els centres han de recórrer a professionals que s’hi incorporen temporalment, sobretot en infermeria. Són, majoritàriament, professionals que acaben de començar la vida laboral o que encara són residents i, per tant, en etapa formativa i amb poca experiència. És per això que Llopart considera que si cada estiu es repeteix la mateixa situació, no es pot tractar com una excepcionalitat: “Si passa cada estiu vol dir que és un problema de planificació.” Per això, la demanda que fa temps que reivindica el seu sindicat és que les plantilles es dimensionin tenint en compte aquesta realitat recurrent.

Gispert, per la seva banda, defensa que l’augment d’activitat es pot assumir amb reforços i reorganització i que no es pot parlar de saturació mentre els hospitals continuïn atenent tots els pacients. Així i tot, admet que hi ha dies amb increments importants de demanda i que aquests increments afecten la disponibilitat de llits i els temps d’espera.

Treballar amb malestar

Però això no és tot: la pressió assistencial també té una conseqüència menys visible, com és el desgast dels professionals. El metge de l’àrea de crítics explica que no és la mateixa cosa afrontar una guàrdia sabent que els pacients podran rebre l’atenció que necessiten que treballar mentre hi ha persones pendents d’ingressar en una unitat de crítics i no hi ha manera de fer-ho per manca d’espai. “És molt frustrant”, reconeix. La càrrega no sols és física: els professionals han de conviure amb la sensació de no poder oferir als pacients la millor atenció possible i, alhora, assumeixen més pressió i responsabilitats. Aquesta situació, segons que explica, no arriba al nivell de pressió viscut durant la pandèmia, però durant els mesos d’estiu contribueix a augmentar el desgast dels equips.

Ho confirma Llopart quan diu que els equips viuen l’estiu “amb certs nervis i malestar” perquè saben que començaran els torns amb menys personal i menys recursos. La sensació de no poder dedicar als pacients el temps que voldrien genera frustració i desgast: “No treballem com ens agrada ni molt menys”, resumeix. Segons ella, caldria utilitzar les dades dels anys anteriors per a dimensionar les plantilles i els serveis abans no arribi l’estiu. “Dotem bé les plantilles”, demana.

L’estiu, doncs, no crea el problema, sinó que el fa més visible. Quan l’augment de població i de demanda coincideix amb menys personal, menys llits i menys activitat programada, els hospitals han de fer equilibris per continuar atenent tothom. I si aquesta situació es repeteix cada estiu, potser la pregunta ja no és si es pot parlar de saturació o no, sinó si els recursos estan prou ben dimensionats per a una realitat que, a més, és previsible.