Juana Dolores i tots els altres

Juana Dolores escrivia fa uns quants dies que pensar que “el proletariado migrante en Catalunya será más libre o incluso más digno cuando hable catalán” li semblava “una aberración” fruit d’un “complejo evangelizador” que li produïa “un ascazo imposible de disimular“. En un altre tuit es definia “hija de padres pobres y andaluces” i reivindicava el català com a llengua pròpia perquè a la classe treballadora “nos pertenece absolutamente todo lo bonito de esta Tierra“. Un temps abans, l’usuari que es presenta a les xarxes com Calvatatuada parlava “x las apellidos -ez, x las xarnegas, x las toldo verde, x las periféricas, x las ‘q malament parles el català'” i, de retruc, qualificava sense vergonya que qualsevol reivindicació lingüística era “resultado de un nacionalismo catalán burgués xenófobo reaccionario“. Cap d’ells és, per si sol, l’objecte d’aquest text, més aviat m’importa sobretot l’operació ideològica que hi ha al darrere, aquella que confina el català al patrimoni d’una burgesia excloent i converteix la biografia pròpia –filla de pobres andalusos, nét de ‘xarnegos’ criat sota el “toldo verde”– en certificat d’autenticitat proletària. El resultat és una divisió de classe gairebé perfecta: d’una banda, la llengua catalana; d’una altra, el poble vertader, el que ha sofert marginació, persecució i ridiculització perquè parla una llengua diferent de l’hegemònica. Nihil novum sub sole, que en català d’estar per casa vol dir “estàs més vista que la Xarito”. Els de la generació dels meus pares, quan els deien que el català era de la burgesia, hi responien que l’espanyol era el de la policia. Amb els nacionalistes espanyols, tot avenç és un retrocés a les essències.

Anem a pams. El discurs limita una geografia estreta que delata la profunda ignorància sobre la història de la llengua catalana, una llengua de deu milions de parlants repartits més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. És una llengua minoritzada –sotmesa de fa segles a processos de substitució lingüística que el franquisme va accelerar brutalment i que de moment, tal com mostren les enquestes d’ús, no s’ha revertit– parlada avui per llauradors de l’Horta de València, la Ribagorça i el Conflent, obrers d’Alcoi i de Maó i migrants de la perifèria de Sueca i Felanitx, no sols per una suposada elit de Sarrià. Reduir-la a caricatura d’un barri benestant és, en tot cas, provincianisme regional transvestit de radicalitat i subversió. Convidaria Juana Dolores, i també Calvatatuada, a fer un viatge pels Països Catalans abans de tornar a repetir aquest argument tan pobre, que humilia les classes populars que, arreu dels Països Catalans, han parlat, cantat i transmès el català durant generacions, sovint a còpia d’estomacades, càstigs i humiliacions. No hi ha res com viatjar per prendre el pols a les coses i, no cal dir-ho, a la llengua. Hi ha més vida, hi ha més llengua, enllà de Sarrià, Barcelona i l’Hospitalet. Que vaja a Elx o a Eivissa i sabrà el pa que s’hi dóna. Ja voldríem viure en la nostra llengua tan bé, tan protegits i tan subvencionats com viuen en espanyol els cosmopolites, els internacionalistes i els convençuts a qui pertany todo lo bonito de esta Tierra (sic., en majúscula).

De més a més, el discurs que pretén d’impugnar un suposat històric ordre burgès catalanista i supremacista acaba defensant, en matèria lingüística, l’ordre existent. Més encara, presenta el castellà com la llengua espontània de les classes populars i reivindica la falsa naturalitat del resultat de la relació de poder entre el castellà i les llengües “perifèriques”. Per això es concedeix al castellà el privilegi de ser la llengua materna i compartida, lluny d’imposicions; i, en canvi, el català se superposa com una adquisició artificiosa, una exigència identitària que ha de ser apresa a través d’una “evangelització” efectiva. Però l’estat pot exigir el coneixement del castellà per a accedir a la nacionalitat i la constitució espanyola en pot establir el “deure” de saber-lo sense que la coerció desperte sospites. Ara, quan una comunitat lingüística minoritzada aspira a incorporar els nouvinguts a la seua llengua, apareixen la crueltat, la violència i el supremacisme.

Dit això, cal admetre-ho, és veritat que aprendre català avui pot ser un esforç traumàtic per a la gent que arriba sense recursos. Ho és perquè no hi ha prou cursos de català gratuïts amb places il·limitades que es puguen adaptar als horaris dels treballadors, perquè les aules d’acollida no tenen les condicions materials que necessiten, perquè l’oferta televisiva i cultural en català continua essent minsa i poc atractiva, perquè els professors estan cansats de la seua situació laboral deplorable, i podríem continuar amb les causes. Però aquesta violència no és, en cap cas, inherent a la llengua, sinó que és el resultat d’una manca d’inversió pública deliberada. I és exactament aquí on cal posar el focus –no a desqualificar el català com una llengua de senyorets–; a exigir, amb la mateixa contundència, tots els recursos necessaris perquè l’aprenentatge deixe de ser un privilegi i es convertesca en un dret efectiu, arreu dels Països Catalans.

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Maria-Mercè Marçal no enumerava tres greuges apilats, sinó que constatava que la classe, la nació i el gènere no es poden desglossar sense empobrir l’anàlisi. Qui naix dona, proletària i catalana no viu tres opressions en paral·lel, sinó una sola experiència travessada per totes tres alhora.