Kuala Lumpur i els rius on el luxe asiàtic es barreja amb la segregació racial

La capital de Malàisia té una història curta, però intensa. Els millors exemples són els seus habitants, d’ètnies molt diferents, i també els barris. A Kuala Lumpur, la ciutat de les piscines infinites i del luxe asiàtic, hi pots passejar per zones que et transporten a Manhattan, a Pequín, a una mena d’híbrid entre Delhi i Birmingham i fins i tot a un humil poble agrícola de Malàisia. I, sovint, no sols t’hi trasllada per l’arquitectura o per la gent.

A Brickfields –literalment, ‘camps de maons’–, s’hi barregen les aromes de ghee, curri i cafè, tot i que el gran protagonista en l’ambient és l’encens de sàndal. Les garlandes de gessamí penjant davant les botigues, els altars, els dibuixos dedicats a les divinitats hinduistes i les emissores en tàmil bé ens podrien fer pensar que ens trobem en alguna zona del sud de l’Índia. Però, en compte d’això, som a Little India, un barri de Kuala Lumpur que aplega milers de persones d’ascendència índia i que és un testimoni viu de la maquinària colonial.

La capital actual de Malàisia va néixer molt abans de rebre aquest nom, a principi del segle XIX, quan era poc més que un conjunt d’assentaments miners que s’estenien per la vall del Klang. Aquest riu i el Gombak actuaven de grans vies de comunicació, atès que enmig de la selva eren la manera més fàcil de transportar persones i mercaderies. Això feia que les expedicions que hi arribaven per a extreure’n estany s’instal·lessin sobretot a les conques. El 1857 hi van arribar 87 miners xinesos per a obrir les mines a Ampang. Ràpidament, la confluència de tots dos rius es va convertir en el lloc ideal per a descarregar aliments, eines i treballadors, i per a recollir el mineral abans d’enviar-lo riu avall. Així va néixer Kuala Lumpur, que significa literalment ‘confluència fangosa’: kuala és una desembocadura o confluència i lumpur, fang.

Durant les dècades següents, l’assentament va continuar creixent, sobretot amb la construcció d’edificis frescs fets amb fusta, bambú i cobertes vegetals. El combustible perfecte, vaja, per al gran incendi del 1881 i la inundació posterior, que van destruir gairebé tota la ciutat, ja sota administració britànica. Els governants van obligar a reconstruir els edificis amb maons i teules, i es va impulsar una zona de forns al sud del centre. Així va néixer Brickfields.

A part els indis (10%), Kuala Lumpur també té comunitats importants de bumiputres (48%) –majoritàriament malais– i xinesos (40%). Aquesta diversitat es deu sobretot al fet que els britànics van facilitar l’arribada de grans quantitats de treballadors perquè necessitaven mà d’obra vinculada a una economia extractiva i exportadora. La procedència, en molts casos, incidia directament en l’especialització de la professió. Els xinesos, per exemple, es van concentrar especialment en les mines, el comerç i els oficis urbans. Els indis tàmils es van dedicar a treballar sobretot a les plantacions de cautxú, el ferrocarril i les obres públiques. Els de Ceilan (ara Sri Lanka), en canvi, van ocupar molts càrrecs tècnics, ferroviaris i administratius. Els sikhs van tenir una presència important en la policia, i els malais continuaven majoritàriament vinculats a l’agricultura, la ruralia i l’administració. Aquella segregació continua encara avui ben viva en la distribució demogràfica i social de la ciutat, si bé hi ha una convivència sorprenent.

Les vies del tren, que permetien de transportar estany cap a la costa molt ràpidament, connecten també Brickfields, la llar de molts indis, amb Chinatown, la llar de molts xinesos, que és a l’altre costat del riu Klang. Ací es pot trobar fàcilment un temple hindú ple de colors, l’Sri Mahamariamman, una preciosa construcció del 1873, tot i que va ser el 1968 quan es va construir el vistós gopuram, la torre de 23 metres que recorda els temples del sud de l’Índia, amb 228 figuretes esculpides a la façana.

El detall més curiós és que a només 70 metres canvien els déus, els fums i els rituals. Els tons pastels hindús es transformen en les parets vermelles, les teules verdes i els ornaments daurats del temple taoista de Guan Di. L’edifici, del 1887, va servir no sols de santuari, sinó també de lloc de reunió de la comunitat xinesa. Aquesta proximitat de temples és un exemple clar de la convivència de cultures i religions que hi ha a Kuala Lumpur d’ençà de la fundació. El colonialisme va repartir feines, barris i representació segons categories racials. Les comunitats, per la seva banda, tot i conviure en una economia comuna, van conservar institucions i espais propis.

Petaling Street n’és un altre exemple. Sota una coberta verda i enmig de samarretes, bosses i menjar, centenars de comerciants xinesos ofereixen els seus productes a locals i, sobretot, turistes. El carrer, sempre atapeït de gent, és un dels indrets més populars de la ciutat. I l’entorn ofereix una oportunitat excel·lent per a trobar-hi autèntic menjar xinès.

A pocs metres de distància hi ha una altra visita emblemàtica, la del Central Market. Actualment, és dins un edifici Art Déco del 1937 que es va salvar de la demolició els anys vuitanta, i ofereix artesania i records, però l’origen és molt més humil. El mercat, que va néixer el 1888, era originàriament de productes frescs com peix, carn i verdura.

D’ací estant només cal seguir el riu fins a Masjid Jamek. La mesquita es va aixecar el 1909 sobre un antic cementiri malai, just a la llengua de terra on el Gombak desemboca al Klang. Ací, de fet, és on es troben les terres fangoses que van donar nom a Kuala Lumpur. Els rius van rebre durant dècades residus domèstics i industrials i van actuar més de claveguera que no pas de nucli central de la vida urbana.

La ciutat els va girar l’esquena. Els va envoltar amb ciment i hi va construir aparcaments i la part del darrere dels edificis. De mica en mica, els rius es van convertir en un lloc desagradable. Això va crear un cercle viciós: com menys accessible i agradable era el riu, menys vincle hi tenia la població i més fàcil resultava considerar-lo un abocador.

Per tot això, el 2011 va néixer el projecte River of Life, impulsat pel govern federal. Amb un pressupost d’uns 900 milions d’euros, pretenia de netejar 110 quilòmetres de rius dels vuit cursos d’aigua de la conca del Klang; recuperar la façana fluvial amb passeigs de vianants, carrils de bicicletes, il·luminació i zones de descans; i revalorar el sòl per atraure promocions residencials, comercials i hoteleres.

El 2017 es va inaugurar la intervenció de la confluència del Klang i el Gombak, al costat de Masjid Jamek, i per això ara hi ha passeigs, miradors, fonts i projectors. Però l’aparença blavosa i vaporosa nocturna no és del tot certa: és fruit de projectors, llums i boira artificial.

Més enllà de l’espectacle, el projecte encara no és del tot efectiu en termes ecològics. El portal web de River of Life diu que s’han enllestit un 97% de les obres, però una auditoria pública del 2024 va concloure que, després d’haver gastat el 90% del pressupost, encara no s’havia complert íntegrament cap dels grans objectius proposats. El termini original del projecte era el 2020 i posteriorment es va ampliar al 2024. Ara el nou horitzó temporal per a aconseguir una qualitat d’aigua apta per a activitats recreatives amb contacte corporal se situa al 2030.

A l’altra riba de Masjid Jamek hi ha la plaça de Merdeka, antiga gespa del club colonial i escenari de la declaració d’independència. El 30 d’agost de 1957 a mitjanit, la Union Jack britànica va deixar pas a la bandera de la nova Federació de Malàisia. La proclamació formal va arribar l’endemà al matí, a l’estadi Merdeka, on Tunku Abdul Rahman va cridar set vegades “Merdeka” (‘independència’) davant més de vint mil persones.

Ho va fer amb el braç aixecat, apuntant cap al cel. Aquell gest històric va inspirar la forma del segon gratacel més alt del món, el Merdeka 118, que s’alça com el braç de l’històric pare de la independència malàisia. Inaugurat a Kuala Lumpur el 2024, amb 678,9 metres és només al darrere del Burj Khalifa de Dubai en la llista d’edificis més alts del planeta.

És un més dels nombrosos gratacels emblemàtics que dibuixen la silueta urbana de Kuala Lumpur, una de les més conegudes del planeta. Aquests últims anys, la ciutat s’ha convertit per a molta gent en la capital de l’anomenat “luxe asiàtic”, un concepte que engloba aquells racons de l’Àsia –sobretot oriental i del sud-est– on es poden trobar allotjaments i serveis de luxe per preus molt més assequibles que no pas a Europa, Dubai i els Estats Units.

Ací, per exemple, es poden reservar fàcilment habitacions en hotels de cinc estrelles per 20 euros o 50 la nit. Els apartaments també imiten l’estètica d’aquests allotjaments de luxe i, per exemple, tenen gimnasos, espais per a treballar, seguretat privada, recepció… I piscines, sobretot les infinites, que sembla que s’acabin de cop ensenyant les increïbles vistes de la ciutat. Kuala Lumpur és la ciutat de referència quan es parla d’aquesta mena de piscines.

El culpable principal del “luxe asiàtic” de Kuala Lumpur, més enllà del cost baix general dels productes, els serveis i la mà d’obra, va ser el govern de Mahathir Mohamad, entre els anys vuitanta i noranta, quan Malàisia va voler demostrar que havia deixat enrere la imatge d’un país exportador de cautxú i estany. Els grans projectes urbans havien de representar la industrialització i modernitat islàmica de l’estat, i calia convertir la capital nacional en un aparador de tecnologia i suposada bonança, si bé sovint aquest “luxe asiàtic” també ha significat de menys qualitat, però amb molta pompositat. La voluntat de l’administració era que aquesta nova aparença pogués permetre que Malàisia entrés al grup selecte de països desenvolupats.

L’obra capital que encarna tota aquesta iniciativa és el símbol més famós de Kuala Lumpur: les Torres Petronas. L’icònic edifici, de 451,9 metres i amb una planta basada en l’estel islàmic de vuit puntes, s’il·lumina de nit per oferir un espectacle preciós.

Ara, la veritable història de Kuala Lumpur no l’expliquen les Torres Petronas, sinó què hi ha a l’altre costat del pont de Saloma, que travessa el Klang. El barri de Kampung Baru és una anomalia en una ciutat d’asfalt, metall i vidre. Ací, les cases són fetes de fusta i tenen un pis o dos. Si no fos perquè és al bell mig de la ciutat, del tot envoltat de gratacels impressionants, seria fàcil creure que hom es troba en una zona rural de Malàisia.

El Malay Agricultural Settlement va ser creat el 1899 per a garantir una presència malaia dins la capital colonial quan semblava que Kuala Lumpur creixia com una ciutat principalment xinesa i comercial. El projecte va reservar noranta hectàrees perquè famílies malaies poguessin viure, conrear i criar bestiar al costat de la capital. La iniciativa va protegir la presència malaia, però no va combatre gens la segregació racial.

Aquesta ha estat sempre la gran assignatura pendent de Kuala Lumpur. Hi conviuen moltes ètnies, però amb prou feines hi ha interrelació. Comparteixen un espai econòmic, però no físic. El 1971 es va intentar de combatre aquesta situació amb una proposta anomenada Nova Política Econòmica (NEP). Els dos objectius oficials eren reduir la pobresa independentment de l’origen ètnic i “reestructurar la societat” perquè una comunitat no quedés identificada amb una activitat econòmica determinada. A la pràctica, es va traduir en polítiques preferents per als bumiputres: els malais i els altres pobles indígenes del país. Es van introduir quotes i avantatges en educació, habitatge, contractació pública, llicències empresarials i propietat corporativa.

La NEP va ajudar a crear una gran classe mitjana malaia urbana i va reduir notablement la pobresa, però també va consolidar un sistema polític en què l’origen ètnic condiciona l’accés a determinades oportunitats. Per exemple, hi havia quotes d’accés i beques a la universitat reservades als bumiputres, un objectiu d’un 30% de propietat bumiputra a les empreses, hi havia concursos públics reservats a bumiputres, habitatges reservats, llicències comercials, crèdits públics i un llarg etcètera d’avantatges per a ells. En definitiva, la política reduïa una desigualtat històrica i, alhora, en generava una altra. Actualment, continua essent un debat que es repeteix cíclicament a escala estatal. Per a molta gent, la situació seria fàcil de resoldre canviant els criteris d’aquestes polítiques perquè tinguin en compte la situació econòmica de les famílies, no pas l’ètnia.

Kuala Lumpur, doncs, és un lloc curiós. Els barris se separen per ètnies i cultures, les cases de fusta hi conviuen amb alguns dels gratacels més espectaculars del món i l’estat utilitza la capital com a aparador d’un luxe que, sovint, no existeix. Passejar per aquesta ciutat és com passejar per uns quants països alhora, amb un munt de comunitats que, tot i les diferències, han construït conjuntament un lloc que ha canviat les mines i el cautxú per piscines infinites i opulència, amb una població que no ha deixat de sentir-se orgullosa dels orígens i de la cultura pròpia tot i el pas de les generacions.