Josep Maria de Sucre, activista i artista visionari

Tenia consciència de la vàlua de Josep Maria de Sucre (Barcelona 1886-1969), sobretot als anys vint i trenta, però no havia pogut acostar-me mai a bona part de les seves obres, ni a les publicacions i activitats culturals que impulsà durant de tota una vida. Abans de la guerra i després.

Ara les he pogudes contemplar a fons, i reflexionar-hi, visitant la magnífica exposició “Josep Maria de Sucre, activista i artista visionari”, comissariada per Aitor Quiney i Joan Gil Gregorio a la Fundació Vila Casas. La mostra, que durarà fins el 17 de gener, és una de les més completes, àmplies i representatives de la figura de De Sucre que s’han fet mai.

Els autors han recopilat una bona quantitat de documentació, manuscrits, cartes, llibres i pintures que ens permeten de penetrar i comprendre l’univers d’aquest gran artista polifacètic injustament marginat per la cultura oficial catalana. De Sucre va ser jurista, poeta, pintor, assagista, traductor, crític d’art i activista cultural.

D’ençà dels seus inicis a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, en sintonia amb els postulats anarquistes, i les revistes i iniciatives culturals entorn de Salvat-Papasseit o les Galeries Dalmau, De Sucre va ser una peça clau en l’evolució de les darreres expressions Modernistes i Noucentistes cap a les avantguardes catalanes dels anys vint i trenta. Anys més tard, en els grisos anys de la postguerra, va impulsar la reconstrucció de la modernitat cultural i artística.

Ell va fer de pont entre generacions per sembrar la llavor de la modernitat  catalana i donar continuïtat a les actituds, maneres de fer i de pensar dels artistes i intel·lectuals de la República, en la generació dels joves de Dau al Set i els estudiants del Cercle Maillol de l’Institut Francès, en la seva travessa del desert. Per al crític i filòsof del grup Dau la Set, Arnau Puig, De Sucre “era un crític –diguem un analista– exemplar”.

Va ser un home que fomentà un univers de relacions intel·lectuals i artístiques nacionals i internacionals de prestigi, un artista innovador i lliure d’una vàlua excepcional, que passà els darrers anys de la seva vida vivint amb la seva germana en una humil caseta del barri de Gràcia en condicions molt precàries, com molt bé ens mostra, al final de l’exposició, el fascinant documentari dirigit per Joan Francesc de Lasa el 1964.

Un autèntic agitador de consciències

La seva vida va ser una recerca constant i intensa de la condició humana i de la llibertat individual, artística i de pensament. Era un autèntic agitador de consciències, tal com remarquen els comissaris. Podem observar-ho des del seu començament com a poeta, quan publicava en revistes i diaris de Barcelona, fins als darrers retrats d’éssers angoixats i turmentats que va pintar. Tenia una formació autodidàctica que abastava totes les formes del pensament i la creació, sempre en el marc de les tendències més modernes de la cultura europea.

La seva xarxa d’amistats i relacions era de primera fila: Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Torres-Garcia, Josep Dalmau, Rafael Barradas, Federico García Lorca, Ramon Gómez de la Serna o Miguel de Unamuno, entre més. La relació amb els catalans em resultava familiar perquè ell havia estat partícip d’iniciatives ben conegudes com les revistes de Salvat-Papasseit, o les tertúlies de l’Ateneíllo de l’Hospitalet que desembocarien, després, en la Nova Revista, l’Amic de les Arts, Mirador, La Gaceta Literaria o l’Opinió. Però també és interessant descobrir la seva relació amb Unamuno, amb qui mantingué una intensa relació epistolar, no exempta de polèmiques, o amb Ramon Gómez de la Serna, que li va dedicar Los Unánimes (Drama en un acto), amb aquestes paraules:

“A Joan Pi [pseudònim de Sucre a la Publicitat], que me ha leído cuartillas llenas de cosas acerbas y sardónicas, y que sabe con qué palabra secreta estan montadas las cerraduras, como de coffresforts de la moral, de la Bolsa, de las hijas hermosas de padres honorables, de las Reales Academias y de los Bancos.”

Ernesto Giménez Caballero li oferí la representació de Catalunya a La Gaceta Literaria de Madrid i el definí com un: “Espíritu moderno=ágil, sagaz: iberoamericanista, José María de Sucre será el istmo, la cópula moral entre las nuevas literaturas.” També es relacionà amb l’ultraista Humberto Rivas que a Mèxic fou un dels impulsors de l’estridentisme.

Dels dibuixos infantils als retrats de l’ànima

De Sucre excel·lí en la crítica d’art i les idees, en la teoria, però la seva obra pictòrica, per bé que tardana, també és molt interessant i impactant. Si bé en un principi s’interessà pels dibuixos infantils, fins al punt de muntar l’any 1930 una exposició a la Sala Dalmau dels dibuixos dels fills del pintor uruguaià Joaquim Torres-Garcia, que el considerava: “Una ànima afí, un ésser ferit per la bellesa de les coses, un dels poquíssims homes veritables, home íntegre, i per això desgraciat com jo mateix”.

Més tard, el seu principal objecte d’estudi i d’expressió va ser el rostre humà, com a reflex de l’abisme interior que, a la vegada, està impregnat d’un context exterior feridor. En aquesta mostra, hi ha una bona representació dels seus retrats, important per la seva varietat i evolució. S’hi veuen les influències dels seus admirats Edvard Munch i Paul Klee, però també de les màscares primitives, les cares dels frescos romànics, els ninots de guinyol, rostres visionaris i al·lucinats… Tots els rostres del patiment i el deliri interior de les gents que sobrevivien en una època hostil a la bellesa i a les idees humanistes i de progrés.

Juan Eduardo Cirlot, amic i admirador seu, l’anomenava “solitari essencial”, parlava del seu camí de solitud i amargor i afegia: “No pertany a la categoria dels homes que executen una obra pels altres, sinó a la dels creadors que estimen l’atracció de l’abisme interior.”

Aquesta mostra ens descobreix aspectes poc coneguts del personatge, com ara la seva participació, amb el GATPAC, en la concepció i edificació de les Cases Bloc de Sant Andreu, dins la Casa Obrera de la Generalitat de Catalunya. O la seva tasca d’impulsor dels joves artistes de postguerra d’ençà de la presidència del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Aquesta institució no tan sols fomentava el debat, les conferències i el coneixement teòric i pràctic, sinó que també establia contactes entre diferents generacions d’artistes i els facilitava beques d’estudis a París. Un dels beneficiaris va ser Arnau Puig, gran crític posterior.

Realment, era un miracle, en aquells temps de censura i aïllament de la dictadura de Franco. A l’exposició hi ha, finalment, una bona selecció d’obres dels joves del Cercle Maillol i de Dau al Set (Cuixart, Tàpies, Ponç…) que en aquells anys foren guiats i instruïts per Josep Maria de Sucre.

Parlem amb els comissaris de l’exposició

Per perfilar una mica més la figura de l’immens De Sucre, faig unes preguntes als comissaris de la mostra, Aitor Quiney i Joan Gil Gregorio.

—Reivindiqueu la seva figura inclassificable, d’activista intel·lectual total i, en molts aspectes, desconeguda, tal com mostreu. Quins valors clau d’ell s’ha perdut la cultura catalana?
—La cultura catalana actual s’ha perdut valors clau de la seva trajectòria que avui dia serien absolutament transformadors:

Sucre no va combregar mai amb cap capelleta, acadèmia o directriu oficial (ni abans de la guerra ni després). El seu art era visceral, fill de l’expressionisme més pur. En un ecosistema cultural sovint hiperregulat, institucionalitzat i pendent de les modes, la seva capacitat de crear des dels marges i la llibertat absoluta és una gran pèrdua.

Va ser l’ànima i el president del Cercle Maillol de l’Institut Francès i un dels grans impulsors dels Salons d’Octubre. La seva prioritat no era promocionar-se a si mateix (va començar a pintar de manera constant molt tard, ja gran, tot i que les primeres temptatives van ser a les Galeries Dalmau als anys vint, quan era col·laborador artístic, mentre compaginava la seva feina d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona), sinó obrir finestres al món per als joves artistes de postguerra en un moment de foscor absoluta. Va exercir de pont generacional sense demanar res a canvi.

Crític d’art, escriptor, dramaturg, pintor i filòsof llibertari. Sucre no entenia la cultura en compartiments estancs. Vinculat estretament al pensament anarquista, veia l’art i la poesia com a eines de redempció social i espiritual.

—Ell i l’anarquisme: quina és la importància política i social del seu treball i activisme d’abans de la guerra?
—L’anarquisme és una peça fonamental per a entendre la trajectòria intel·lectual de Josep Maria de Sucre abans de la guerra civil. Durant aquest període, la seva rellevància política i social es va canalitzar amb un activisme cultural, i de base llibertària, que pretenia emancipar les classes treballadores per mitjà del coneixement.

Els eixos que defineixen la importància del seu treball abans del conflicte bèl·lic s’estructuren en els punts següents:

El 1912, Sucre va ser nomenat president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1912-1915), una de les institucions de cultura obrera i llibertària més potents de la Barcelona de l’època. Sota el seu impuls, l’Ateneu va afermar la seva missió com a espai autogestionat on s’organitzaven conferències, debats i s’oferia accés a una biblioteca lliure de dogmes religiosos o estatals. Era un temple de la saviesa que, sota les directrius de Salvat-Papasseit, va posar de manifest el valor llibertari de la cultura.

Abans de ser conegut massivament com a pintor (activitat que va desenvolupar més intensament a la postguerra), Sucre va utilitzar la poesia i l’assaig com a vehicles d’agitació ideològica per remoure les consciències i promoure una societat igualitària des de la sensibilitat estètica.

Sucre es movia entre dues realitats paral·leles: el món del sindicalisme i dels ateneus obrers del barri de Gràcia, i les tertúlies d’intel·lectuals i artistes en llocs clau com els Quatre Gats.

—Com diríeu que li afecta la guerra i la desfeta de la República? Ell en parlava?
—La guerra civil i el triomf del franquisme van representar una ruptura total i traumàtica en la vida de Josep Maria de Sucre, l’abocaren a una penúria material extrema i el forçaren a un exili interior. El cronista Sempronio relatava que, durant els anys més durs de la postguerra, la situació econòmica de Sucre era tan desesperada que se’l podia veure sovint a les cues de la caritat a Barcelona per a poder menjar.

L’impacte d’aquesta catàstrofe històrica es va reflectir de manera molt específica en la seva vida, en el seu art i en la forma en què va decidir canalitzar aquest dolor:

Abans de la guerra, Sucre s’havia bolcat principalment en la paraula, la crítica i l’activisme. Tot i que ja havia pintat de manera esporàdica, fou arran de la desfeta republicana que s’aixoplugà plenament en l’obra plàstica. La seva primera exposició individual va ser l’any 1942. La pintura es va convertir en el seu mecanisme de supervivència mental. Les seves cèlebres cares, màscares i retrats angoixants d’estil expressionista són, precisament, el reflex directe del trauma col·lectiu, el dolor silent de la derrota i la pèrdua de la llibertat. Sucre, fidel al seu esperit llibertari, va optar per no delatar les seves idees.

—Com expressava en dictadura, sota la censura, les seves idees?
—En el dia a dia de la postguerra, en parlava per mitjà de la metàfora i l’art, tot transmetent als joves creadors la necessitat de mantenir viva la flama de la modernitat estroncada per la guerra. Cap al final de la seva vida, quan la censura va afluixar lleugerament, va publicar el primer volum de les seves memòries (1964), on va deixar constància del seu univers intel·lectual, dels seus records de la Barcelona republicana i dels vincles que l’havien unit a la primera línia de l’avantguarda històrica.

Longeu i resistent, no va fugir a l’exili exterior. Es va quedar a Catalunya fent de pont generacional. Com que el teixit cultural de la República havia estat desmantellat, Sucre va canalitzar la seva antiga energia activista de l’Ateneu Enciclopèdic en plataformes tolerades però obertament subversives, com els Salons d’Octubre o el Cercle Maillol de l’Institut Francès. Des d’allà, ajudava joves com Tàpies, Guinovart o Cuixart a aconseguir beques per anar a París i connectar amb el món lliure. Era la seva manera de continuar la guerra: salvant la cultura del país.

—Home-pont. Què aprenen d’ell els de Dau al Set i més avantguardistes dels quaranta i cinquanta?
—Artistes com Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa o el filòsof Arnau Puig (el nucli de Dau al Set), a més d’Albert Ràfols-Casamada, Josep Guinovart o Maria Girona, van trobar en Sucre un autèntic patró espiritual. El que van aprendre d’ell i la importància del seu mestratge es resumeix en quatre grans lliçons:

En una Espanya de postguerra on l’art oficial estava dominat pel classicisme o el paisatgisme comercial, Sucre els va ensenyar que l’art no pot estar sotmès a cap directriu externa. El seu propi estil era una lliçó vivent que es podia pintar des de les entranyes, al marge de les modes i del mercat. D’ell aprenen que la creació és un acte de resistència ètica.

Dau al Set va arrencar amb una forta empremta surrealista i magicista. Sucre, que ja s’endinsava en la psicologia humana amb les seves cèlebres màscares i retrats angoixants, els va connectar amb la intensitat de l’expressionisme europeu (Munch, Klee) i la recerca del jo profund. Els va validar el camí d’explorar la foscor, el subconscient i el dolor com a matèria primera de l’art contemporani.

Sucre sabia que l’ecosistema català de l’època estava asfixiat. Com a president del Cercle Maillol a l’Institut Francès, va fer de trampolí cap a l’exterior. D’ell van rebre la gestió directa de beques de l’estat francès per a viatjar a París, gràcies a aquestes finestres que Sucre obria en la censura del règim.

—Malgrat la seva importància i mestratge, va acabar vivint en la precarietat. El reconeixien en la “intimitat”, però poca cosa més, em sembla. Què ens explica, la seva marginació, de la cultura catalana de postguerra, el franquisme i la transició? Era marginat per ser d’esquerres i proper a l’anarquisme, com havia demostrat? O hi havia unes altres raons?
—La paradoxa de Josep Maria de Sucre no va ser un fet accidental. És el símptoma perfecte de les misèries, contradiccions i dinàmiques d’exclusió que van patir la cultura catalana de postguerra, el franquisme i, posteriorment, la transició. La seva marginació s’explica per una combinació de factors polítics, estètics i de tarannà personal que directament topaven amb els tres sistemes culturals que li va tocar viure:

Sota el franquisme, el passat llibertari de Sucre (ex-president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular) el convertia en un proscrit. No tenia dret a cap prebenda, plaça docent ni reconeixement públic. L’estat franquista directament el condemnava al buit fent-lo fer fora de la seva feina de criminalista per les seves simpaties obreres.

A més a més, el seu no-exili (quedar-se a Barcelona) el va situar en una terra de ningú: per al règim era un roig perillós.

Durant els anys quaranta i cinquanta, l’art que es venia a la Barcelona benestant eren paisatges amables, bodegons o un academicisme burgès. L’obra de Sucre era visceral, torturada i expressionista (influenciada per Munch i Klee). Aquells rostres inquietants i les màscares deformades eren un mirall de la postguerra. Sucre no feia un art decoratiu; feia un art de trinxera espiritual que no tenia mercat.

—Sembla que s’esforçava més pels altres que per ell mateix.
—La seva era una ètica del desinterès personal. Sucre es negava a mercadejar amb el seu prestigi. Quan presidia el Cercle Maillol o impulsava els Salons d’Octubre, ho feia per obrir portes als altres. Dedicava el seu temps a escriure crítiques generoses per promocionar els joves (en lloc de moure fils per als seus propis quadres). Aquesta manca total d’ambició material i comercial el va abocar a viure en la indigència.