Martí Sales: “Em nego a caure en el dogma que fer-se gran és tornar-se imbècil”

Martí Sales (Barcelona, 1979) és un tot terreny literari: articulista, traductor de Ray Bradbury, John Berger, Vivian Gornick i Patti Smith, entre molts més; autor de cançons i membre del grup desaparegut Surfing Sirles; narrador (el 2021 va publicar Aliment) i poeta. En poesia ha publicat Huckleberry Finn (2005), La cremallera (2016) i enguany La descripció del món (Godall Edicions), obra guanyadora del premi Jocs Florals de Barcelona.

“Quan vaig acabar d’escriure el llibre, que m’ha costat molt, que han estat cinc anys per treure’n tan poques pàgines, quan el vaig acabar, no tenia clar si tindria cap sentit fora de mi. Si a algú li podria agradar l’aventura en la qual m’havia ficat”, explica Sales arran de la publicació del llibre de poemes Descripció del món.

Però, és clar, un llibre que és ple d’idees i referents, que comença advertint que “la veritat/ és sempre nova”, no pot deixar indiferent. I els advertiments se succeeixen: “atenció/ que observar/ és més difícil/ que pensar”; i encara una altra: “atenció/ que el món/ és un misteri/ i el llenguatge/ arriba a misses dites”. Aquests punts de partida atrapen i endinsen el lector cap a un viatge líric, ple de política de la literatura estant, mai pamfletària i amb una alegria que s’encomana a partir del compromís amb una vida col·lectiva, la dignitat de la vida de totes les persones, com diu ell.

—El títol del llibre, quan apareix? En quin moment del procés de creació trobeu el títol?
—Tots els meus llibres tenen un procés llarg i atzarós i són una mica envitricollats. Però en aquest cas recordo perfectament quan em va venir el títol: va ser al cap d’un any i mig d’haver començat a pensar i a escriure’l. M’havia alliberat un mes de feina per escriure’l i vaig acompanyar el meu marit, que aleshores treballava en un psiquiàtric de Buenos Aires. Una amiga, la Tina Ehrenhaus, ens va acollir a casa seva i jo m’hi vaig estar un mes. I anava llegint i prenent notes per al llibre. Un dia era al terrat de la casa agafant l’últim raig de sol del dia i ho vaig veure clar. Vaig dir: el llibre que escrius és un assaig en vers i es dirà “Descripció del món”.

—Descripció del món ho pot incloure tot…
—I és molt grandiloqüent, perquè és com l’acudit del The dawn of everything [‘L’albada de tot’] de David Wengrow. Però el to contradiu absolutament la possible grandiloqüència que podria tenir el títol. 

—Però, és clar, el món també és el món de cadascú.
—Però aquest llibre està molt poc construït des del jo, si això és possible. 

—No ho dic amb relació a la literatura del jo, sinó amb relació al fet que cal prendre una posició i un punt de vista.
—Una manera de mirar el món, una manera de ser-hi o una investigació de com mirar-lo i de com ser-hi. Per això és un assaig en vers. Tota la vida he llegit molt d’assaig, pensament, filosofia, història, però els últims anys encara més i amb més urgència, per una necessitat d’entendre què passa, per poder-hi fer alguna cosa. I com que s’extrema la situació internacional a tots nivells, cada cop és més urgent posar-nos-hi amb la màxima informació i les màximes eines, d’una manera molt vital. 

—I què n’heu tret?
—El llibre és el retorn de totes aquestes lectures, perquè la meva manera de pair millor el que llegeixo és escrivint. Em vaig trobar que encara que fos en vers o en una prosa assagística com s’estila, sí que és un llibre ple de preguntes, amb idees i amb pensament. Però més que partir d’un lloc concret, parteix d’una sèrie de preguntes, unes dèries, unes investigacions que tenia ganes de passar per l’escriptura per veure fins on arribava.

—Una part de les quals són neguits?
—Sí. Entendre quina és la nostra relació amb el món, quina és la relació de la humanitat amb les altres coses que són al món.

—I el punt de partida és una frase de Max Jacob que diu: “La veritat és sempre nova”. Dieu que és la font d’inspiració del llibre.
—N’hi ha moltíssimes, però aquesta va ser un dels esperons o palanques o trampolins que em van ser tan suggeridors que em van demanar que treballés a partir d’aquest vers. És un vers que em va arribar a través de l’Enric Casasses que el va traduir i que em sembla una sentència superpoc sentenciosa, poc dogmàtica, que conté en ella mateixa una llavor molt transformadora i tenia ganes d’explorar aquesta potència de considerar la veritat no com una cosa immutable sinó com una cosa canviant, que és el que caracteritza la vida, el canvi constant. Quan el concepte de veritat s’ha fet servir normalment per essencialitzar de manera identitària, dogmàtica, autoritària, per oposar “la meva” veritat a la “vostra” mentida, girar-ho em permetia cantar el món des del lloc oposat des d’on se’ns imposa. Perquè una cosa és cantar i una altra, imposar.

—És un punt de partida amb un compromís clar.
—És que tota l’estona ens expliquen: les coses són així, nosaltres som així, el món va com va i no hi ha res a fer. Ens diuen que nosaltres som egoistes, som refotuts, ens hem de protegir els uns dels altres, l’home és un llop per a l’home… tota una manera de construir el món que ha arribat al punt on som ara, que és un polvorí i que l’hem de desarticular i desarmar amb les idees, com sempre, dels consensos sobre qui som i com és el món. No, no som tan dolents i els uns pels altres no ens llancem al coll i hi ha milions d’arguments arqueològics, antropològics, històrics, que expliquen aquesta contrapartida. Però als col·legis, a les tertúlies, als manuals, a les universitats, a les famílies, amb els amics, s’explica el contrari tota l’estona. Com es pot desballestar això? Com es pot explicar d’una altra manera? Com es pot cantar en comptes d’imposar-ho? Doncs aquest llibre és la meva aportació a la batalla que lliurem. 

—Girar la truita. Com?
—La meva manera de retornar o de fer a mans alguns recursos que he rebut i que he paït, és a través de l’escriptura i a través d’aquest llibre. Necessitem eines per a lluitar contra aquesta bola de pessimisme, individualisme, nihilisme, que se’ns menja les ànimes.

—Una de les coses que es destaquen d’aquest llibre és que, notant-li com batega un compromís i un combat en el camp de les idees, ho feu amb alegria, no hi ha la queixa ni el pes agònic dels impossibles. Ho feu amb molta llum.
—Però és que aquesta llum i aquesta alegria no me les invento. Aquesta és la cosa.

—Aquesta idea de viure amb alegria no és nova, és una idea en què fa anys que treballeu i defenseu.
—És una manera de fer que no sé per què ens ha de semblar tan estranya. És una manera de fer que ens caracteritza des que som sapiens sapiens. No hauria de ser tan estrany. Passa que potser s’ha escampat tant una sola manera de fer, que és extractivista i transaccional amb la gent i el món, que aquí no hi ha cap alegria. On hi ha alegria és en el vers de Francesc Garriga Barata: “Només és teu el que has donat.” I vivim just al contrari d’això. I viure al contrari d’això és d’una buidor terrorífica. Quan deixes de posar el cos en aquesta màquina d’esclafar ànimes que és el capitalisme, i fas coses amb la gent, sense interès, per l’alegria de fer-les, per l’alegria d’estar en aquest món, les coses que passen són boniques i són les que donen sentit al món i a les nostres vides. I és un antídot a aquesta absurditat i aquest nihilisme que amara les ànimes de la gent alienada, perquè viuen en aquesta roda de l’hàmster del jo mateix, jo mateix, jo mateix, i el meu triomf personal, que només porta a l’horror planetari, no només individual.

—Fomentat sobretot per les tecnològiques i les xarxes socials.
—Completament. Seguint el fil que obries, totes aquestes idees en el llibre no hi són explícites ni literals ni pamfletàries, perquè si no no tindria cap mena d’interès literari. Jo volia que el llibre fos una cosa interessant, predicar amb l’exemple. Intentar posar una mica del món dins el llibre a través dels mecanismes propis de l’escriptura i de la poesia.

—I comenceu amb el món de la natura. Segurament no és casual.
—Perquè, per una banda, hi ha molta saviesa en allò que no és humà. Nosaltres que som més éssers lingüístics, amb el llenguatge fem coses collonudes, però el llenguatge arriba fins on arriba. I on no arriba el llenguatge hi ha tot allò que no es basa en el llenguatge i de què podem aprendre molt també. I que hi hagi una part de la nostra vida que compartim amb tots aquests éssers vius que tenim al voltant i ser conscients que és important, perquè la nostra relació amb el món no sigui extractivista ni de domini, com dèiem, de compartir el lloc d’una manera no depredadora.

—Ara que parleu del llenguatge, en el “Cant segon” llegim: “Atenció/ que el món/ és un misteri/ i el llenguatge/ arriba a misses dites.” Aquí seria la idea del llenguatge i la seva incapacitat, però en alguns altres moments (el llenguatge va apareixent en tot el llibre), el llenguatge també és frontissa. Sempre hi ha la preocupació pel llenguatge.
—Sí, és com pensem. Perquè nosaltres tenim organitzat el cervell de manera lingüística. El que està molt bé és ser conscient dels límits del llenguatge i ser conscient de per a què serveix i per a què no serveix. I no atribuir-li capacitats que no té. El món és un misteri, si l’hem d’explicar amb el llenguatge. Més endavant dic que el sentit de la vida és la vida mateixa, s’explica en imatges però no amb paraules. És allò de Douglas Adams i l’autostopista galàctic. És un llibre meravellós de ciència-ficció. En aquest llibre es descobreix que el planeta Terra és una gran computadora que fa mil·lennis que computa la resposta a la pregunta “Quin és el sentit de la vida, l’univers i tot plegat?”. És clar, és una pregunta tan grossa que necessites una supercomputadora, un planeta sencer i mil·lennis per a respondre-la. Al final, la resposta que dóna la supercomputadora és: 42. No hi cap, en una pregunta, tot aquest coneixement. 

—Parlar del misteri del llenguatge i que arriba a misses dites, tenint en compte que el llenguatge és la matèria primera de l’escriptor, té el seu què.
—El llibre es diu Descripció del món i parla també de si és possible o no descriure el món o quina mena de descripció del món és possible. Per això també hi surt El Aleph del Borges i més coses.

—L’alegria de què parlàvem abans també inclou el joc de les enumeracions i el joc dels contraris i dels complementaris, a què jugueu en el llibre. També hi ha una recerca de la quotidianitat, del fet popular, de la cultura popular, que és la vostra, la de la vostra comunitat, la del lloc on heu nascut, la de la vostra família, de la vostra memòria, perquè si tinguéssiu una altra cultura hi apareixerien uns altres elements. I això fa que la descripció del món no es trobi només en el camp de les idees sinó també en el de les petites coses.
—Quan has de bregar amb conceptes tan grans i paraules com “veritat”, “llibertat”…, que s’han fet servir tant, has d’anar molt amb compte, perquè estan molt connotades i molt desgastades. Les has de posar molt ben posades perquè no foradin la pàgina pel pes que carreguen: històric, ideològic, biogràfic, etc. De manera que o fas servir aquestes paraules a partir d’un vers que les desactiva totalment, com Max Jacob, o les has de fer servir anant molt amb compte. I he fet enumeracions perquè m’hi vaig trobar. Perquè una part de la possible “descripció del món” no consistia a descriure’l sinó a anomenar-lo o transcriure’l. I d’aquesta manera podia fer com una topografia, un mapa, que em servia per a complementar totes les altres idees que anaven travessant el llibre.

—I aquí també pren força el llenguatge d’una altra manera, com a manera de coneixement. Penso en el moment que parleu de la mar i enumereu tota mena de peixos: un esparrall, un galta-roig, una morruda… No és igual dir-los que no dir-los, conèixer-los que no conèixer-los. Es desplega la riquesa del llenguatge.
—Perquè pel so, la grafia, la pròpia paraula, només amb la seva escriptura ja porta la riquesa del món inserida. Això és una reivindicació total contra la monollengua, contra els monolingües, contra les tres grans llengües que es mengen les altres llengües més petites del món: el castellà, l’anglès i el xinès. Reivindicació de totes les llengües que diuen les coses des d’un altre lloc i les diuen de manera diferent. 

—Per què heu organitzat el llibre en cants?
—Em vaig adonar que no eren poemes curts, que tenien un arc més llarg, que hi havia un cert enlairament cap a la noció del cant, de cantar un món.

—La música és molt present al llibre també. Forma part de la vostra trajectòria [fundador del grup Surfing Sirles] i del món.
—El cant, la música, la poesia i el llenguatge van molt lligats. I sí que és una part molt important de la meva vida, sobretot la música que no és indústria, tot i que m’agraden moltíssims milers de hits de radiofórmula, però això ja se n’encarreguen milions de mànagers i caps de màrqueting de fer-ho arribar a tothom. Ja veus que sempre faig un procés de reparació o de correcció o de dir quin possible equilibri puc facilitar jo amb el que faig. A mi em fascina la música lliure, el free jazz, que em sembla espatarrant i que és superimportant per a mi, i en volia parlar, encara que només situo l’Agustí Fernández i després parlo d’en Terry Riley. 

—Tot va relacionat. Tinc obert el llibre pel començament del “Cant tercer”, que conté dues cites. Una del poeta Enric Casasses: “Com més responsables, més ingovernables”. I l’altra, del psiquiatre republicà Francesc Tosquelles: “Ser lliure és ser responsable”.
—Responsable dels altres i de tot. Que és la base de l’anarquisme. Passa que la gent ha agafat l’anarquisme en un sentit que no té res a veure amb l’anarquisme i l’ha fet servir per fer les coses més horribles, com l’anarcocapitalisme, que és fer el que em vingui de gust a mi. Això si de cas serà el capitalisme i el neoliberalisme. L’anarquisme no té res a veure amb el fet de fer el que em vingui de gust a mi. Res. És ben al contrari. L’anarquisme és responsabilitzar-nos mútuament, és l’autoorganització col·lectiva, és pensar plegats com podem fer alguna cosa contra l’abús de poder, a fi que no s’institueixi un poder que ens domini. I té molt a veure amb la responsabilitat.

—Sí.
—També volia comentar una altra cosa, ara que parlaves de la presència de la música: en el llibre apareix la música i apareixen moltes coses que hi faig aparèixer per transmetre-les. Els noms que poso, els discs que poso, els llibres, els versos… és una part de l’escriptura amb la voluntat que arribi una certa informació al lector, a banda del text. Això diria que ho he fet sempre. Perquè moltes de les coses que he après les he après llegint llibres que m’han dut a un personatge que després he anat a cercar i ha estat molt important en la meva vida. Els meus llibres sempre m’han semblat un vehicle collonut per fer picar la curiositat i passar llistes de coses que m’agraden.

—Aquest activisme, en certa manera neguitós, responsable, l’heu tingut sempre. És marca de la casa.
—No sé quan va començar, però s’accentua amb els anys. 

—Us deu mantenir jove.
—Vol dir que em nego a caure en el dogma que fer-se gran és tornar-se imbècil. I fer-se conservador i tot allò que els nostres pares o la gent de la seva generació ens van dir: “De jove jo també era anarquista, però de gran sóc convergent.” Doncs, mira, jo no. I aquest arc tan marcat i tan determinat sobre les vides i el món: el món és així, les coses són com són, va com va… Jo més aviat veig molta gent gran sumida en la depressió, en l’horror d’unes vides atomitzades i segregades i sofà i tele i buidor d’ànima. Però també veig gent gran increïble, que fan uns ulls com taronges, que no paren de fer coses amb la gent i mirant-ho tot molt.

—Amb aquest llibre heu guanyat el premi Jocs Florals de Barcelona i s’hi inclou la glossa del llibreter Carlos Azevedo.
—És una persona increïble, tan sàvia, tan generosa… I també em feia molta il·lusió que la glossa la fes un llibreter.

—Volia destacar-ne dues idees. Diu que pel que fa al vostre treball poètic i vital “no es tracta de canviar de vida, es tracta de canviar la vida”. Resumeix perfectament la vostra idiosincràsia.
—És la nostra. Ell s’hi sent molt proper, perquè hi ha una idea de la vida en comunitat que compartim, i amb milions de persones.

—I tot seguit, diu: “I aquest canvi ha de començar per la mirada.”
—És aquesta frase de Pla que diu que observar és més difícil que pensar, que em va trastocar molt. I vaig pensar que tenia tota la raó. Perquè passem tot el dia pensant, un pensament porta a un altre pensament, coses automàtiques, que no tenen cap mena de consciència ni reflexió. Una mena de deixar-se anar, de diarrea mental. En canvi, d’observar sense que el teu pensament s’interposi entre tu i el món, simplement observar, se n’ha d’aprendre. De petit ho tens i després la societat s’encarrega de disciplinar-te i no pots badar, has de fer alguna cosa productiva i assalariada i aleshores ja no pots mirar. Per això observar, la mirada, és una cosa que està molt bé exercitar.

—La glossa acaba dient que aquest llibre és “l’enunciació feliç d’una manera de viure, d’una política”. Sempre cerqueu la incomoditat o la voluntat d’incomodar el sistema.
—No sé si busco la incomoditat. En tot cas, sóc molt conscient dels perills de la comoditat. Ara mateix diria que els puntals de la nostra manera de viure són la por, la comoditat i l’eficiència. I totes tres coses val la pena combatre-les, perquè treuen la pitjor part de nosaltres. No crec que busqui la incomoditat, però ho deia Verdaguer en un dels seus exorcismes recollits a Dimonis: “Tots los homes han ajudat a posar Satanàs al mig del sofà.” Hi ha alguna cosa d’això, de les condicions de vida, del ja no puc més, tot és una merda, m’assec al sofà i l’endemà tornem-hi. Això s’ha de dinamitar per tots els cantons. S’ha d’aconseguir que les condicions de vida no siguin així, que no hagis de pagar un lloguer desmesurat, etc. etc. I que treballar no et destrueixi la vida, que després de treballar tinguis vida també. I que no hagis de fugir de la teva vida destruïda pel treball amb coses alienadores. Això és buscar la comoditat. 

—Formeu part de la cooperativa d’habitatge Ruderal. En la vostra vida hi ha un activisme real.
—A l’octubre hi anirem a viure. Són processos molt llargs. Construir un edifici al mig de Barcelona és complicat, sobretot si no ets promotor immobiliari. Si ets Núñez y Navarro se t’obren totes les portes. 

—Quants anys fa que batalleu per fer realitat aquesta cooperativa d’habitatge a Barcelona?
—Dotze anys. Aviat és dit. Però què millor que dedicar temps de la nostra vida a construir habitatges assequibles per a la gent que els necessita?

—Són drets bàsics que han deixat de ser-ho.
—És clar. Per això estem tan a favor de la renda bàsica universal, mentre no fulminem el capitalisme, mentre no decidim com reorganitzar-nos per aconseguir la dignitat de la vida de totes les persones, que és el més important. Podem fer-nos enrere i canviar. Ens diuen que no pot ser, però la història de la humanitat és plena de canvis. Per aquest horror on ens ha portat aquest capitalisme desbocat no podem continuar, perquè no va bé a ningú, només als trilionaris. Hem de treballar i pensar en el benestar dels milions de persones que viuen al planeta.