Quatre generacions de pastissers mantenen viu el forn històric de Casa Vives

Tots Sants torna a vestir de festa aquests dies els aparadors i les vitrines dels forns i les pastisseries. Els panellets han escampat gormanderia a les safates dels obradors i en alguns, com el de la pastisseria Casa Vives, aquesta preparació ja acumula més de cent anys de tradició en mans de la mateixa família. Ara ja en fan de disset varietats.

Els preparen, juntament amb tot allò que fan, a la rebotiga de la pastisseria que tenen al carrer de Sants, 74. Hi ha l’obrador central que abasteix les dues botigues Casa Vives, la de Sants mateix i la de la rambla de Catalunya, 58. Però és a Sants on hi ha l’origen d’aquest comerç familiar que va adquirir com a forn el 8 de gener de 1895 Josep Vives i Tarruella, besavi dels qui el regenten actualment.

Havia nascut a Collbató i uns quants mesos abans de comprar la fleca de Sants, el novembre del 1894, s’havia venut la botiga i el forn de coure pa a Sant Esteve de Castellar. Amb la dona, Clara Borrell i Benet, començaven una nova etapa a Sants, quan encara era poble independent, a l’extraradi de Barcelona. Va ser dos anys després, el 1897, quan es va annexionar a la ciutat com a districte.

Doncs en aquell poble de Sants, en Josep i la Clara van agafar les regnes d’un forn que es deia El Esmero. En van pagar 7.250 pessetes a la propietària, Madrona Sabat. Aquella inversió va obrir camí al negoci familiar que ha anat passant de generació a generació, fins a la quarta d’avui. En Josep i la Clara van tenir quatre fills i va ser el segon, en Rosendo, qui va continuar la fleca. Aquesta segona generació, a més de tirar endavant l’herència del forn de pa, va començar a elaborar especialitats de pastisseria.

En Rosendo es va casar amb Nieves Molins i van tenir cinc fills, que van ser la tercera generació de forners i pastissers. Quatre s’hi van dedicar. En Joan i en Miquel van portar la pastisseria de Sants, la Florinda en va obrir una a Castelldefels i en Josep, a Andorra en va arribar a tenir cinc. Ara només queden les dues de Barcelona, que porten la quarta generació dels Vives: Joan Vives Menchon (fill d’en Joan i la Rosa), que s’encarrega de la part més administrativa; Miquel Vives Sicart, que és el pastisser; la seva germana, la M. Victòria, que està al corrent de tot, i el seu home, Álvaro Giraldo, que és el responsable de la producció de pa.

A les sis del matí comencen a preparar les elaboracions de pastisseria i, tres hores abans, els qui fan el pa ja han començat a treballar. “Hem mantingut com a base l’herència del pa i hem evolucionat en la pastisseria”, explica en Miquel. Encara recorda quan, de petit, jugava a escampar sucre en pols al darrere de la Rosa, la senyora que feia la neteja. A quinze anys ja va aprendre l’ofici i durant cinc anys va compaginar els estudis i la feina. Després va anar a treballar una temporada a París, amb el pastisser Pierre Hermé. També va fer feina en una fàbrica de torrons a Castelló i es va formar a l’escola d’arts culinàries Lenôtre, a la vora de París. “En aquell moment, França i París, concretament, eren el gran referent de la pastisseria per a Catalunya”, explica en Miquel: “Ara hem anat creixent molt més que no pas França i tenim una gran riquesa: d’una banda, continuem fent tota la pastisseria tradicional, el tortell, les sares, els carquinyolis, el braç de gitano… que considero que no valorem com es mereixen i que hauríem de cuidar molt més; i, d’una altra banda, tenim tota l’evolució feta amb els pastissos més actuals.” Com presenten al seu espai web, que és botiga en línia alhora, fan “de les delícies tradicionals a les creacions innovadores”.

La M. Victòria en dóna fe: “El primer tret que ens distingeix és que hi ha molta varietat de producte. Si busques les elaboracions més clàssiques, com el tortell de tota la vida, les tens, però també la modernitat. Fem peces individuals que, si agraden les fruites, treballem molt bé. Treballem totes les diades: panellets per Tots Sants, tortell de Reis, coca de Sant Joan, bunyols de Quaresma, les mones… Som coneguts per les diades. La xocolata també la treballem superbé i gastem matèria molt bona per fer un bon producte i per donar un bon servei.” “Sóc molt llaminera i sé al 100% i amb els ulls tancats que tots els productes que venem són els millors que es podrien vendre en pastisseria”, assegura.

“A Sants –afegeix–, molta gent ja ens coneix de fa generacions. Hi ha moltes famílies de tota la vida, en aquest barri, malgrat que n’han vingut també moltes de fora.” I pensa en la diferència de clientela que entra a la seva pastisseria de la rambla de Catalunya: “Allà hi ha molts despatxos i gent de pas. Hi preparem moltes safatetes per a reunions i celebracions, això funciona molt, allà. Aquí, a Sants, tenim client del pa i de pastisseria.”

Obert tot l’any

Obrir cada dia de l’any –no tanquen ni per Nadal ni per Cap d’Any–, ben organitzats en torns de vuit hores, cinc dies la setmana, de 8 a 20.30 h, amb dos dies festius sempre per a tothom, té un bon grau d’enrevessament. Però també té recompensa. Aquell esmero que va batejar el forn que els besavis van comprar, els seus hereus el continuen posant cada dia de l’any en tot allò que fan. I així és com s’han guanyat la confiança dels parroquians.

Els cent trenta-un anys d’aquesta dedicació familiar han imprès aquest segell de garantia i fidelitat. Recentment, a més, la pastisseria Casa Vives ha quedat en cinquè lloc entre setanta comerços que han participat en el Premi Català Viu, la iniciativa que organitza la Plataforma per la Llengua per a destacar les botigues on es té cura del català. La tria reconeix els comerços i establiments que incorporen el català de manera normalitzada en l’atenció al públic, la comunicació escrita, la retolació, la presència digital i la relació interna amb els treballadors.

A Casa Vives és evident que l’arrel santsenca hi compta. Cada generació d’aquest forn i pastisseria, que també és bomboneria, ha heretat una manera de treballar, de cuidar el producte i el client, i també s’ha traspassat dels uns als altres la flama de la llengua i la cultura dels ancestres.

Agraïment a les dones

El pastisser, en Miquel, aprofita que parlem de totes les generacions de la família dedicades al pa i als pastissos per conscienciar sobre el gran valor que han tingut les dones en cada etapa de la pastisseria: “Sort en van tenir, els homes, de les parelles que van tenir, perquè ells eren permanentment aquí.” I agraeix especialment l’empenta de la segona i la tercera generacions: “Venint d’una situació de guerra, que avis i pares tiressin endavant un negoci així és molt meritori.”

La família de l’avi va fer la finca on van viure a dalt de l’obrador. “Cada dia ens despertàvem sentint l’olor del pa. Per Sant Joan, hi pujava l’olor de les coques i per Nadal, del cremat del torró de crema.” Aquestes olors intenses han fet inesborrable el record d’infància de la M. Victòria. L’olor i els jocs amb el seu germà a l’obrador posaven arrels al negoci familiar. “Jugàvem amb els carros del pa, ens ficàvem a dins i l’altre l’empenyia. Era l’època dels ous Kinder i alguns, a dins, duien uns soldadets. Vam descobrir que, amb la balança, podíem saber quins ous pesaven més: eren els que portaven el soldadet.” La Victòria va passar molts diumenges a la rebotiga, pintant en una taula i retallant dibuixos, mentre la mare atenia al darrere del taulell. “La vida en una pastisseria familiar era així: el marit a l’obrador i la dona a la botiga atenent el públic. En el nostre cas, la nostra tieta també hi era”, explica. La Mare d’en Miquel i la M. Victòria havia nascut a Balaguer i cosia i planxava al taller d’un cosí a Barcelona, però quan va conèixer en Miquel Vives, que era client de la tintoreria, ja va passar a fer tàndem amb ell a la pastisseria.

La M. Victòria, com el seu germà i algun cosí, ben aviat va començar a donar un cop de mà a la botiga, els caps de setmana i tots els festius que no havia d’anar a escola. Després, el germà va tenir clar que volia continuar el negoci i, per això, es va formar, però ella va triar d’estudiar turisme i s’hi va dedicar bastants anys. Fins que un bon dia, sentint ganes d’un canvi professional, va dir al pare: “Et sembla bé que hi vingui?” Ell aleshores estava malalt i ella va sentir que calia tornar a casa. Al principi reconeix que la manca d’anonimat al Sants de la infantesa –on sempre serà per a molts la filla de Casa Vives– no li feia gens de gràcia, però a poc a poc s’hi ha anat fent.

Fa una quinzena d’anys que van habilitar un espai a dins de la pastisseria per a cafeteria i a la botiga de rambla de Catalunya, també. Això, diu la M. Antònia, “ha aportat el pas de gent”: “Qui hi ve a fer el cafè se n’endú el pa o qui hi compra el pa aprofita l’avinentesa i hi fa el cafè, i això ajuda a fer que hi hagi sempre un trànsit de gent a la botiga.” És un reclam més que dóna corda a l’empresa dels Vives, ben històrica ja, amb cent trenta-un anys d’aixecar la persiana cada matí. Qui la continuarà en un futur, encara és aviat de dir-ho. “Hi ha moltes maneres d’evitar un tancament –puntualitza la M. Antònia– i nosaltres hi pensem de tant en tant. Però avui la nostra màxima és mantenir cada dia allò que ara tenim.”