Referents

De vegades un detall de no res, una casualitat, petita, tan discreta que fàcilment podria passar desapercebuda o quedar oblidada tan bon punt s’hagués manifestat, t’encén una bombeta dins el cap. Dissabte, a Arenys de Mar, vaig tenir aquesta sensació. L’atzar, la sort, coses que passen.

M’explicaré: la gent de l’ANC havia organitzat un acte d’homenatge al fill il·lustre d’aquella vila, en Fèlix Cucurull, l’escriptor, el polític, l’historiador, l’activista. Perquè enguany fa trenta anys que es va morir, perquè en fa trenta-un de les jornades independentistes que van veure néixer el MAPA (Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, l’entitat que també va arribar a Arenys de Munt i que hi va impulsar, anys després, aquella primera consulta desencadenant de tantes coses), perquè en Cucurull hi era (sempre hi era) i perquè sí, perquè volem, com a la cançó. Hi va haver un parlament de la família, versos, música i una taula rodona amb alguns dels participants en aquelles jornades del 1995 (el president actual del parlament, Josep Rull; el director de VilaWeb, Vicent Partal; Josep-Lluís Carod-Rovira, i jo mateixa). Entre les preguntes possibles, hi havia una valoració, amb encerts i errors, de tres dècades d’independentisme.

Aquesta qüestió em feia rodar el cap.

Penso que n’hem de parlar, racionalment i amb serenor, sobre què hem fet bé i què no. Analitzar-ho sense tirar-nos els plats pel cap. No pas per rabejar-nos en el vessant negatiu ni per estarrufar-nos en el positiu, sinó per aprendre’n. I volia dir això, aquell dia, i destacar d’entrada algunes de les coses que hem fet bé (objectivament, hem avançat tantíssim que no sé si en som prou conscients), i assenyalar algun error. Tot just si comptàvem amb un grapat de minuts cadascun per a cada resposta, i jo patia per no tenir temps d’arribar a dir la cosa de la irresponsabilitat o, sobretot, per no arribar a dir-la bé. Havia anotat un grapat de frases perquè em servissin de canemàs, però no n’estava gens satisfeta. Hi deia: “Delegar responsabilitats en qui no les assumia realment.” Hi deia: “Ens van mentir, però és que els ho vam permetre, no?” No s’entenia. No n’hi havia prou. No era ben bé això.

Aleshores va aparèixer en escena la casualitat que comentava abans: a l’entrada de la sala del Teatre Principal hi havia una taula plena amb un llibret editat temps enrere per l’ajuntament: Fèlix Cucurull. 1919-1996. 10 anys en el record. Era el catàleg d’una exposició, amb textos d’Imma Albó i Miquel Rubirola, una bella síntesi, il·lustrada i molt completa, per a conèixer la vida intensa i l’obra imprescindible de l’intel·lectual arenyenc. (I ara obro parèntesi per destacar que la casualitat que vindrà tot seguit és propiciada en realitat per l’evidència que, abans, hi ha hagut persones que han fet la feina: escriure, maquetar, corregir, imprimir, transportar, col·locar ordenadament els llibrets en una taula per a ser repartits.) En vaig agafar un. El vaig obrir a l’atzar. A la pàgina dreta hi havia un destacat que cridava l’atenció. El vaig llegir. Dues vegades. Perquè no m’ho creia. Però sí: un petit paràgraf per a expressar, exactament i clarament, la idea que jo no sabia concretar. Un petit paràgraf de Fèlix Cucurull:

“Perquè, entenguem-nos: si a l’hora d’entrar en negociacions acceptem que aquesta minsa aspiració nacional nostra encara resulti més minimitzada, la culpa no serà dels qui hauran parlat en nom nostre; és massa còmode de defugir responsabilitats tot endossant-les als altres; la culpa serà de tots plegats, del poble, per no haver sabut fer prou pressió; una pressió que ha de fer inviable qualsevol mena d’activitat pública de qui, duent o atribuint-se la representació nostra, claudiqui.”

Ho va publicar l’any 1978 al llibre Consciència nacional i alliberament. L’any 1978. L’aspiració nacional ja no és “minsa”, ja no és aquella autonomia que aleshores es posava damunt la taula, però el fons de la reflexió continua vigent, exacte.

Em pensava que provenia d’un aforisme de Joan Fuster (i juraria que per tal l’he mig fet passar en alguna conversa), però resulta que aquella maledicció que estableix “tot ja ha estat dit; però com que ningú no escolta, sempre cal recomençar” és d’André Gide. Més que no pas com un absolut, prenguem-nos-ho com un avís, si de cas. Perquè ja sabem que passa, que ens passa, però potser podríem intentar que no ens passés sempre. Ni sovint.

Per això he titulat aquest text amb un succint “referents”, perquè, més enllà de l’anècdota concreta (aquella idea que ja estava escrita, i tan ben escrita, i que l’altre dia em va desembarbussar l’explicació), hi ha una qüestió que no ho és gens, d’anecdòtica: tenir models, conèixer-ne les obres (ja siguin fets o escrits o pintures o el que sigui) és clau perquè un moviment com el nostre, aquesta pluralitat bigarrada que conflueix en la necessitat i la voluntat d’alliberament nacional, progressi. Si a cada generació haguéssim de començar de cap i de nou, no avançaríem gens ni mica.

L’anècdota ha propiciat que avui parlés de Fèlix Cucurull (ah, la seva insistència a fer-nos conèixer història i referents, precisament, l’origen popular del catalanisme, la figura de Narcís Roca i Farreras…), però hauria pogut parlar igualment de Manuel de Pedrolo, per exemple, aprofitant l’avinentesa de les jornades que coordina Teresa Ibars a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Parlar de Pedrolo i de la seva obra sempre compromesa amb el país, amb la modernització de la literatura catalana, parlar de la seva permanent voluntat d’extensió i de popularització de la causa de la llibertat. Podria haver parlat de Pedrolo i de la seva actitud, també, d’aquell seu no claudicar mai, ni en temps de dictadura espanyola ni en temps d’arraconament autonomista.

Mai.

Acumular coneixement i experiència, reflexionar-hi i aprendre’n, vet aquí el nostre capital polític.