Mohamed Douhri: “Davant un règim que s’aprofita de les lleis laxes d’Occident, cal una resposta contundent”

La crisi de Ceuta encara és lluny de solucionar-se. Milers de persones continuen en terra de ningú després de més de vint dies. “Som davant una Marxa Verda 2.0”, avisa Mohamed Douhri, president del Partit Nacional Rifenc (PNR) a l’estat espanyol. En aquesta entrevista, defensa que un Rif independent és l’únic dic de contenció efectiu contra el pla expansionista del règim marroquí.

—Què vau pensar veient les imatges de l’entrada de 80.000 persones a Ceuta en poques hores?
—D’ençà de l’abril, quan congressistes nord-americans instaven el govern dels EUA a donar suport a la “descolonització de Ceuta i Melilla”, intuíem que s’acostava un nou embraviment marroquí contra aquestes ciutats autònomes espanyoles. Ja teníem el precedent del maig del 2021, quan aproximadament 10.000 marroquins van entrar irregularment a Ceuta després dels Acords d’Abraham [signats pel Marroc, Israel i els EUA el desembre del 2020]. Pel Partit Nacional Rifenc, allò que ha passat a Ceuta és una segona temptativa més agressiva. La intenció era mesurar la resposta de les forces d’ordre i de seguretat espanyoles, però també veure fins a quin punt pot aguantar la ciutadania de Ceuta l’angoixa terrible de viure una entrada en massa equiparable en nombre a la seva població.

—Al Partit Nacional Rifenc parleu d’una nova Marxa Verda.
—Sí, exacte. El 1975, el Marroc va començar a ocupar el Sàhara Occidental mitjançant una guerra híbrida, utilitzant centenars de milers de súbdits seus, transportant-los amuntegats amb camions en condicions infrahumanes i insalubres, aprofitant-se de la ignorància i el caràcter naïf de la gent. Aleshores, el rei Hassan II sabia anticipadament, amb els consells del gat vell Henry Kissinger, que l’exèrcit espanyol –d’acord amb el dret internacional– no podia disparar contra la població civil marroquina desarmada, de manera que abandonaria el territori sense conflicte. Partint d’aquesta premissa, la història es pot repetir. Som davant una Marxa Verda 2.0. Primer, per a angoixar i desesperar la població perquè abandoni Ceuta, tot introduint-hi súbdits marroquins, fins que un dia hi siguin majoria. Si això no funciona, proposaran una tercera temptativa d’invasió, que serà encara més brutal i caòtica.

—Creieu que el rei Muhàmmad VI hi està implicat, malgrat que era el Dia del Tron?
—El monarca marroquí està implicat en el pla previ d’aquesta temptativa d’invasió, però no pas en la data d’execució. Haver organitzat aquest col·lapse i caos a Ceuta amb súbdits del rei el Dia del Tron és considerat, per molts analistes i experts, una gran taca negra en el currículum de poder de Muhàmmad VI. D’una altra banda, és un atemptat subtil contra el règim monàrquic en conjunt, tenint en compte que últimament se sent parlar força d’un moviment republicà marroquí dissident.

—Què en penseu, de la reacció de les autoritats marroquines que va evitar una altra entrada en massa a la ciutat el 15 d’agost?
—Va ser una peça teatral pèssima, una posada en escena avorrida, però a la vegada arriscada per a les persones de l’Àfrica negra que van protagonitzar el xou. Per nosaltres, no es va evitar una altra invasió, sinó que es va fer una demostració a mida del poder de la gendarmeria per a tapar allò que havia passat el 30 de juliol. Tal com havien fet amb els mateixos africans subsaharians el juny del 2022 [la matança de Melilla]: aleshores va ser una posada en escena fatídica que va acabar amb la mort de desenes de persones en l’estretíssim pas fronterer del Barrio Chino, a Melilla.

—La crisi encara no s’ha acabat. Hi ha milers de persones en terra de ningú a Ceuta. Què creieu que s’hauria de fer?
—Estem a favor de la suspensió temporal i de manera urgent de la llei de l’asil i del menor. Fet això, s’hauria d’obrir la frontera per a deixar que tots els súbdits de Muhàmmad VI tornin a la ciutat “marroquina” de Castillejos. És l’única lliçó de “sobirania espanyola” que es pot donar al règim marroquí per a frenar de soca-rel qualsevol pretensió futura. Davant un règim que s’aprofita de les lleis laxes d’Occident, cal una resposta contundent en clau de sobirania.

—Defenseu que un estat independent al Rif és la millor garantia de seguretat per a Ceuta i Melilla. Per què?
—Com he dit abans, vam ser pioners a preveure allò que acabaria passant. El PNR dóna suport a l’espanyolitat de Ceuta i Melilla. Al maig, vam enviar una carta a uns quants mitjans de comunicació i partits polítics del congrés espanyol: hi explicàvem que l’alternativa d’un Rif independent era la més efectiva com a dic de contenció o coixí per a frenar en sec el pla expansionista del Marroc contra els territoris espanyols a l’Àfrica de Ceuta, Melilla, els illots de la Mediterrània i les illes Canàries.

—Què faria en matèria migratòria que no fa el Marroc?
—Amb un Rif independent, més enllà de la reemigració voluntària de la nostra diàspora europea, que s’acosta als sis milions de persones, invertiríem en l’ésser humà rifenc com un bé de primera necessitat. El posaríem al centre d’un desenvolupament humà i territorial sostenible de la nació rifenca. Estem més que segurs que assegurar una vida digna als nostres ciutadans i que la llei està per damunt de tot faria que el verb emigrar no es tornés a conjugar.

—No qüestioneu la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla. Què passa amb els milers de rifencs que hi viuen?
—La situació vital del poble rifenc és pèssima i desoladora sota el règim ocupant marroquí. En canvi, els rifencs sota sobirania espanyola estan molt satisfets de gaudir de la ciutadania espanyola. No parlem de desenes de persones, sinó de milers. Alguns marroquins, súbdits de Muhàmmad VI, s’han beneficiat de la residència a Ceuta i Melilla aquestes últimes dècades per mitjà dels serveis secrets marroquins, sobretot dones que s’han casat i han tingut fills amb espanyols. Això pot ser nefast a mitjà i llarg termini. Si avui es fes un referèndum a Ceuta i Melilla, guanyaria de manera contundent continuar a Espanya.

—Podeu confiar en el govern espanyol, tenint en compte el tomb que va fer el 2022 amb el Sàhara Occidental?
—Amb tot el respecte per la legítima causa sahariana, la causa rifenca és més determinant i axial per a l’estat espanyol, tot i el tabú i menyspreu actuals. Som veïns pel mar d’Alborán i l’importantíssim estret de Gibraltar. Gairebé la meitat de la població espanyola a Melilla és d’origen rifenc, amb uns quants legionaris i càrrecs de pes a la cúspide dels cossos i forces de seguretat. Tenim poca confiança en l’espectre polític espanyol actual. Els governs successius no han fet res per la nostra causa més enllà de menystenir-nos. Tampoc no han respost cap de les nostres cartes. Ara, en l’estat profund espanyol, que és un altre nivell en els càlculs territorials, polítics i diplomàtics, sí que hi confiem. Tenim esperança que hi haurà un canvi, un tomb en positiu en favor del sobiranisme rifenc.

—Què en penseu, dels vincles d’alts dirigents del PSOE amb el règim marroquí?
—La ingerència i influència del règim marroquí a tots els nivells en relació amb el PSOE no és una cosa nova, fa més de tres dècades que s’arrossega. Va començar amb Felipe González, a qui van regalar un palauet en una platja exclusiva de Tànger. El govern de Zapatero era el d’un socialista favorable a la marroquinitat del Sàhara Occidental. De fet, el 2010 va ser ell qui va extradir al Marroc, en contra de la decisió de l’Audiència Nacional espanyola, el nostre company Ali Aarrass, belga d’origen rifenc, que va ser brutalment torturat i va passar dotze anys a la presó. Aarrass encara espera una indemnització, atès que el Tribunal Constitucional espanyol li va reconèixer el dret de reparació. I, finalment, arribem al president Pedro Sánchez. La primavera del 2021, el govern espanyol va reconèixer que s’havien extret més de dues gigues de dades del seu mòbil, però sense assenyalar el règim marroquí com a sospitós principal. Poques setmanes després, el Projecte Pegasus, amb la participació de mitjans internacionals, va revelar que el règim era rere l’espionatge més gran de la història contra personalitats polítiques com el mateix Pedro Sánchez i el president francès, Emmanuel Macron.

—El Rif va ocupar molts titulars arran del Hirak. Quina és la situació deu anys després d’aquelles grans protestes?
—El poble rifenc sota el règim ocupant marroquí no ha notat cap avenç social o econòmic deu anys després del Hirak popular del Rif. Amb prou feines s’ha complert algun dels punts del dossier de reivindicacions dels activistes rifencs, tot i que no hi havia cap petició de mínims en l’àmbit polític, com ara l’autonomia efectiva del territori del Rif. Malgrat que la repressió i l’enjudiciament dels joves rifencs han disminuït aquests darrers mesos, el pla no declarat de buidar demogràficament el territori continua en marxa.

—Què voleu dir?
—Amb els acords amb el PSOE i la UE s’ha tancat l’horitzó vital de la població suprimint els accessos a Ceuta i Melilla sense visat i prohibint els visats transfronterers que abans permetia a moltes famílies de sobreviure dignament. En segon lloc, els rifencs són forçats a emigrar irregularment a Espanya fent servir barcasses, que costen entre 10.000 euros i 14.000, que es queden unes màfies consentides o amb el suport del règim marroquí. I, finalment, s’incentiva que els colons marroquins es traslladin al Rif amb l’oferiment d’habitatge assequible i prioritat en l’accés laboral.

—Quina és la situació de Nasser Zefzafi, el símbol de les protestes?
—Les persones empresonades amb penes desproporcionades, que arriben a vint anys, estan tristes. I encara més veient com a l’estat veí, Espanya, s’indulten els polítics i activistes del procés independentista català. És importantíssim assenyalar que el règim marroquí, d’acord amb una resolució del Parlament Europeu del 2023, va indultar el juliol d’aquell any tot un seguit de periodistes, però va fer cas omís de la part que instava a deixar en llibertat Nasser Zefzafi i els seus companys. La qüestió dels rifencs demostra que som dos territoris, dos pobles i dues legitimitats diferents. Si no fos així, Zefzafi seria lliure.

—El Marroc us acusa de ser agents d’Algèria, tal com passa amb el Polisario. Què hi responeu?
—Atribuir cada reivindicació legítima del poble rifenc al suport d’una mà estrangera és precisament la manera de no respondre-hi mai. Fa setanta anys que no s’atenen les necessitats del Rif. El règim ocupant marroquí ens parla sempre d’unes altres coses i qüestions. No hi soluciona mai res: ni el sofriment infligit per la humiliació constant ni el gran infradesenvolupament del territori.

—Quina relació teniu amb el Polisario?
—Amb el Polisario compartim un principi jurídic, que és el dret dels pobles de ser consultats i de decidir lliurement el futur. També tenim amistats comunes amb personalitats de gran prestigi en l’àmbit del dret internacional. No obstant això, el Rif no és el Sàhara Occidental, és a dir, el nostre expedient és autònom. Un altre territori, una altra realitat històrica i un altre fonament jurídic. No hi ha una estructura de procediment comú ni de coordinació entre el Partit Nacional Rifenc i el Polisario.

—Com veieu les eleccions del setembre al Marroc?
—Les eleccions legislatives del Marroc seran un acte més de frau i vergonya en contra del poble marroquí, del poble rifenc ocupat i del poble saharià ocupat. El nou govern només representarà un para-xocs. Al Marroc, hi regeix una monarquia absolutista, en la qual el rei acapara tot el poder. Ell dóna el vist-i-plau a qualsevol iniciativa parlamentària i decret llei governamental. També presideix l’Alt Consell Judicial, molts membres del qual són nomenats a dit. Per si no n’hi hagués prou, en l’àmbit religiós gaudeix del sobrenom “sagrat” de comandant dels creients.

—El Partit Nacional Rifenc no hi participa, no?
—Com a partit, som una manifestació político-diplomàtica del moviment sobiranista rifenc d’alliberament nacional. No ens veiem, en absolut, entrant en el joc polític sota el règim ocupant marroquí. Tampoc no ho faríem si canviés a un règim de monarquia parlamentària i es concedís l’autonomia al territori del Rif.