La fi del relat espanyol

Tinc la sensació que no entenem –jo tampoc– la transcendència d’allò que passa aquests dies, amb les eleccions i amb l’accident dels TGV entre Madrid i Sevilla. La dimensió i, sobretot, el significat de la crisi té pocs paral·lels en la nostra història. Per això aquest cap de setmana m’he tancat a llegir tant com he pogut sobre l’únic precedent que s’hi assembla: la crisi anterior a la pèrdua de Cuba. Us ho explique.

El 3 de juliol de 1898, que era un diumenge ennuvolat, l’almirall Cervera va fer eixir l’esquadra del port de Santiago de Cuba. Sabia perfectament que la duia a la destrucció. Tant, que va deixar les ordres rebudes i les objeccions pròpies en un bagul que va confiar a l’arquebisbe. I després va obeir. Va obeir perquè l’ordre venia de Madrid i Madrid tenia un relat: que els Estats Units no eren un rival per a l’armada espanyola. Ho proclamaven els diaris, que presumien d’un exèrcit deu vegades més gran que el nord-americà. Ho cridaven les multituds, que van prendre els carrers en manifestacions patriòtiques. Espanya vivia d’un passat que ja no existia, i la realitat se li va estampar a la cara.

Cent vint-i-vuit anys més tard, la setmana passada, el maquinista d’un AVE va avisar el centre de control d’Atocha que la via era ocupada, i el centre li va dir que continuàs. Disset minuts després era a Urda i envestia un tren d’Iryo aturat que no havia rebut cap ordre d’arrancar. Aquesta vegada no hi havia cap esquadra nord-americana, però sí un costum antic de l’estat espanyol: confondre allò que es diu que es té amb allò que es té de veritat.

Aleshores amb l’esquadra de Cuba, com ara amb l’AVE, Espanya venia una capacitat que ja no tenia. I en tots dos casos la realitat no es pot amagar més. Durant quaranta anys, l’estat espanyol ha viscut d’un relat. Té una idea central: que després de Franco es va fer una transició modèlica. I té tres pilars que la sostenen: la monarquia, garant del canvi; el pacte entre dos grans partits que s’alternaven dins les mateixes regles; i un estat nou, modern i eficaç, que tenia en la gran velocitat la prova indiscutible que ho era, de modern i eficaç. Avui s’esquerden els tres pilars, i alhora trontolla la idea central. No cau Espanya de colp, però cau estrepitosament el seu relat, allò que ens deia que era. L’estat continua, sí, però ja costa massa de creure-se’l.

Comencem pel pilar que tenim més a prop. L’AVE ha estat durant trenta anys l’equivalent de l’esquadra de Cervera: l’objecte totèmic que servia per a fer creure que eren moderns i poderosos. A Adamuz, al gener, hi van morir quaranta-sis persones. A Urda, seixanta-nou. RENFE ha suspès la venda de bitllets entre Madrid i Andalusia fins el 13 de desembre, avisen que podrien tancar la línia Madrid-Barcelona durant dos anys i ja hi ha qui adverteix que, simplement, aquest creixement sense límits de la gran velocitat no és sostenible. El projecte fa aigües i al mateix temps fa aigües la grandesa impostada d’Espanya.

La monarquia és el segon pilar. Juan Carlos va fugir a Abu Dhabi el 2020, assetjat per les revelacions periodístiques i les investigacions judicials. La fiscalia va arxivar les investigacions. No hi ha condemna, però tampoc retorn. El garant de la transició ha acabat essent-ne el primer desmentit, i arrossega la dinastia sencera.

I el tercer pilar, que és el decisiu, és el pacte. El torn de Cánovas i Sagasta funcionava mentre cadascú reconeixia l’altre com una alternança legítima, i el règim del 78 ha funcionat igual durant quaranta anys. El 1898, quan aquell règim ja trontollava, es va parlar d’una “Espanya oficial” i d’una “Espanya real”, i el 16 d’agost Francisco Silvela, que era el cap del partit conservador i no cap rebel, va escriure que, es tocàs per on es tocàs, no es trobava el pols. Parlava un home de la casa. Avui els homes de la casa parlen d’una altra manera. Sánchez diu que un govern del PP i Vox seria una “autèntica involució”, un retrocés de cinquanta anys, i ho resumeix amb una disjuntiva: “O avança el passat o avança Espanya.” Feijóo parla de la “reconstrucció d’Espanya” després de Sánchez i assegura que l’esquerra “es resisteix a abandonar el poder amb violència”. Cadascú presenta l’altre no com un adversari sinó com una amenaça per al règim. I un pacte en què els dos socis veuen l’altre fora del pacte pot continuar existint formalment un temps, però com a relat ja no funciona.

Aleshores també es va provar de reformar. Però tot va arribar tard: l’autonomia de Cuba va entrar en vigor el primer de gener de 1898, quan els rebels controlaven tota la part oriental de l’illa, i la majoria de diaris de Madrid s’hi oposaven. A ningú no li ha de sonar estrany: l’estatut del 2006, la sentència del 2010, el Primer d’Octubre.

Qui en va traure la conclusió més prompte va ser la perifèria. Quan Cuba es va perdre –quan va deixar de ser tan indiscutiblement espanyola com ho puga ser avui València–, a l’estat espanyol li va tocar la depressió, el dubte, la por ancestral de no ser res, aquest mecanisme psicològic que acabà posant-lo en mans dels generals primer i dels jutges ara. Al nostre país, en canvi, aquella pèrdua va activar el regionalisme primer i el nacionalisme després, i Joan Maragall va escriure el seu “Adéu, Espanya”. Ho van entendre de pressa: no es podia esperar que Madrid, aquell Madrid que havia perdut el relat, s’arreglàs tot sol.

I avui passa una cosa semblant, i es pot dibuixar i tot. No sé si heu observat que el mapa de l’Espanya espanyola avui es dibuixa tot sol: és el mapa de les terres on queden solament partits espanyols, on no hi ha cap força pròpia amb una dinàmica potent. Aquell mapa que durant mig segle han fet anar de Portbou a Algesires s’aprima, i avui es redueix, grosso modo, a la franja que va del cap d’Ajo, a Bareyo, fins a Águilas. És la part de l’estat on el relat no té alternativa. I el 29 de novembre això ho veurem traduït en vots. Els sondatges donen a PP i Vox al voltant de dos-cents diputats, molts més que els 176 de la majoria absoluta, i els guanyaran gràcies a aquest territori pintat sobre el mapa. L’Espanya espanyola votarà PP i Vox amb una contundència que la resta de l’estat no sentirà seua, i això acabarà d’obrir una escletxa monumental que podria trencar totalment el relat de la transició.

Però no perdem de vista una cosa important: la fi d’un relat no és cap victòria, solament és una oportunitat, i les oportunitats es poden perdre. El 1898 en vam tenir una i en vam aprofitar la meitat i prou. Ara en tenim una altra al davant, amb Espanya despullada en les seues misèries i ja sense relat. Depèn de nosaltres que, aquesta vegada, l’oportunitat no se’ns escape.