L’or i l’acer que cusen la unitat d’Espanya

L’any 2008, per celebrar la inauguració de les línies més noves de la gran velocitat espanyola, la ministra Magdalena Álvarez va dir, famosament: “Cosim Espanya amb fils d’acer. Aquesta és la veritable manera de fer país, de defensar la unitat d’Espanya: cosir-la amb cables d’acer.” En aquella mateixa entrevista li demanaven si les infrastructures tenien ideologia: “Evidentment que en tenen. [En funció de qui governa] no es fan les mateixes obres, ni als mateixos llocs.” Amb totes dues coses tenia raó. Les infrastructures tenen ideologia –com en tenen l’urbanisme, la planificació territorial o els grans projectes–, i la xarxa de gran velocitat espanyola, és clar, és d’ideologia desenvolupista i espanyolista, per damunt de tot i per bandera.

Els cables d’acer mostren la ideologia damunt del mapa com ho fan les urbanitzacions, les carreteres o, de nit, les taques de llum. I la febre del ferrocarril de llarga distància, radial i dopat, és un dels consensos més gràfics entre les dues grans famílies polítiques espanyoles. Per refermar el poder contranatural de Madrid, el PP i el PSOE han cosit la península amb línies de gran velocitat de pocs usuaris, poc rendibles i que costen un ull de la cara de mantenir; i alhora han maltractat el País Valencià i Catalunya, n’han escanyat la rodalia i han torpedinat per sistema la connexió entre Barcelona i València, exactament igual com els francesos han estroncat sempre la gran velocitat entre Montpeller i Perpinyà per domesticar Barcelona.

La xarxa de gran velocitat també ha estat la cirereta del pastís del desenvolupisme, tal com critica l’economista Natalia Buier. En temps de Felipe González es féu el canvi de paradigma cap a l’especialització i la competitivitat per davant del servei públic. Durant les dues dècades anteriors a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’estat espanyol va artificialitzar cinquanta hectàrees diàries –3.470 km² de sòl impermeabilitzat en total entre el 1987 i el 2007. Entre les grans beneficiàries dels contractes que s’han fet per desplegar la gran velocitat hi ha, per exemple, l’empresa de l’omnipresent Florentino Pérez, ACS, i d’altres sospitoses habituals de l’Íbex-35: Ferrovial, Acciona, Sacyr. Com explica Buier, els estudis d’aquell temps s’han fixat més en el factor immobiliari, però les infrastructures, particularment les del transport, en van ser igual de protagonistes, i van triplicar l’ocupació de sòl que tenien abans de l’entrada a la Unió Europea. Si la crisi del 2008 i les polítiques d’austeritat no haguessin aturat els plans de la ministra Álvarez, la previsió era que la xarxa de gran velocitat espanyola tingués avui 10.000 km, i no pas els 4.000 que té i que ja la tensen.

Ara que s’omplen la boca de pobles i populismes, el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, i la consellera de Territori, Sílvia Paneque, presumeixen que gràcies al retorn dels socialistes al poder, la inversió en Rodalia s’ha tornat a rescabalar. Són sopars de duro: ha augmentat, sí, però el projecte estrella continua essent la gran velocitat, costi què costi, i sense poder-ne pagar el preu. Durant els primers quatre anys de Pedro Sánchez a la Moncloa, l’estat espanyol va invertir vora 1.500 milions d’euros anuals en la gran velocitat, més que cap altre país. No han deixat mai d’estirar més el braç que la màniga. La major part de la inversió es va destinar a la construcció, i només un 16% al manteniment. Segons Reuters, un 20% menys que la mitjana de França, Alemanya i Itàlia, que tenen xarxes menys extenses. I mentrestant, ADIF és l’empresa pública més endeutada i la que més fons europeus ha rebut, i només sobreviu perquè maquilla xifres.

Tenia raó la ministra Álvarez. Les infrastructures tenen ideologia. L’espanyolisme i el desenvolupisme, sempre de bracet. La radialitat, contra la força de Barcelona i per a sotmetre València, i el benefici de les grans empreses, que s’agombola sempre a redós de les paraulotes del bipartidisme espanyolista. Una cara de la moneda no hi és sense l’altra: és la gran lliçó pendent de l’esquerra espanyola. La qüestió és on són els límits d’aquest model que ara grinyola, i fins quan aguantaran. La pressió sempre troba les costures, i els catalans sabem que tard o d’hora sempre es fa malbé la següent catenària, aquella estesa de cables de coure, de bronze i d’acer.