Una llengua de cine

La variació lingüística ha estat la protagonista del festival Posa-hi Tu l’Accent aquest cap de setmana. Té molta gràcia que s’hagi celebrat a Tortosa, ja que els parlants de les Terres de l’Ebre al costat d’altres territoris perifèrics han suportat estigmes cruels durant molt temps per la seva manera de parlar. Per sort, iniciatives com aquest festival i d’altres de semblants ajuden a canviar les coses de mica en mica. Ja no hi ha excuses per a gaudir sense prejudicis de la variació de la llengua: propostes culturals com la literatura actual de Maria Climent o de Joan Todó, o la música de Pepet i Marieta, són excel·lents mostres de les enormes possibilitats del dialecte en el món de la creació artística.

Ja se sap que les perifèries sempre han de demostrar el que en principi els prejudicis els neguen. Sortint de l’Ebre els exemples es podrien reproduir per altres territoris, com el Pallars, Catalunya Nord o Alacant, des d’on surten propostes culturals tan atractives com l’obra de Maria Barbal, la literatura de Joan-Daniel Bezsonoff o la música vibrant que des de Castalla (l’Alcoià) toquen els membres del Diluvi. 

Si els territoris perifèrics i els seus parlars han tingut els seus damnificats (i encara hi ha molta feina per fer!), a l’altre costat hi hauria les varietats legítimes i admirades per vés a saber quins sons o paraules. El tòpic almenys serveix per a parlar de la llengua de l’Empordà. L’obra d’escriptors com Joaquim Ruyra, Josep Pla o Víctor Català hi van tenir molt a veure, encara que algun d’aquests autors i tants altres no fessin precisament del seu parlar o dialecte un recurs distintiu de la seva proposta literària. En tot cas, la procedència regional es veu com una mena de pedigrí, una garantia de la millor llengua catalana. Una bestiesa com una casa de pagès, no cal dir-ho.

El festival Posa-hi Tu l’Accent i tota la resta ve a tomb perquè la cada cop més respectada riquesa dialectal de tots els territoris del català (ja tocava!) contrasta amb la parenta pobra: la variació social de la llengua i els sociolectes. Només un exemple ben oportú. D’aquí a poques setmanes s’acabarà el 2026 i el centenari de la novel·la Un film de Víctor Català no haurà aconseguit sortir de certs cercles acadèmics i dels lectors més atrevits. Entre tots, haurem perdut una gran ocasió per a valorar una gran obra, tot un autèntic festival de la llengua i les seves immenses possibilitats. El silenci general contrasta amb la jornada que sobre aquest centenari va organitzar fa uns dies Mita Casacuberta, especialista en literatura contemporània i professora de la Universitat de Girona (UdG). Hi van intervenir lectors d’excepció com el poeta Enric Casasses o l’editora Maria Bohigas, junt amb diferents experts en llengua, en literatura i en cinema. 

I sí, Un film és una proposta lingüística i literària ben diferent de Solitud. Si la seva novel·la més cèlebre i els seus reculls de narracions pouen en el dialecte de l’Empordà i de la regió septentrional en general per construir un dels grans models literaris contemporanis, amb Un film emergeix una altra Víctor, la de la llengua de la Barcelona popular, i sobretot la d’una baixa menestralia al caire de la pobresa en contacte amb els baixos fons i la delinqüència. 

La imatge d’una escriptora que no sortia de casa ni de l’Escala és tan falsa com caricaturesca. Altrament, aquesta novel·la urbana no hauria estat possible. La Víctor havia viatjat per diferents països i sobretot, pel que aquí interessa, havia viscut llargues temporades a Barcelona durant anys i panys, on tenia una vida social i cultural intensa, anant al teatre, al cinema o al Liceu. Des del seu pis del carrer de València 250, estava en contacte directe amb diferents estrats socials. 

La topografia urbana d’Un film és tot un mostrari d’aquesta presència intensa i variada: el carrer de l’Hospital, la plaça de Catalunya, la plaça de la Universitat, el passeig de Gràcia, el carrer d’Aragó, la Diagonal, el pla de la Boqueria, entre molts altres; però també pel barri de Santa Maria, el Xinès, el Clot, el Port o el Parc Güell. Els restaurants La Codorniz i  la Mallorquina, el primer més de batalla i el segon més distingit, són el camp base de dos moments vitals diferents de Ramon Nonat Ventura, el protagonista, en la seva cursa infructuosa cap a l’ascens social. 

Nonat surt d’un hospici de Girona i aviat va a la capital a la cerca de la seva identitat i de les seves ànsies de fer-se ric. Només d’arribar-hi, dones i homes de tota condició se senten fortament atrets pel bord de pares desconeguts, pel seu aire natural de persona aparentment distingida. L’ex-hospicià de seguida serà conegut com el senyoret. El mateix motor d’ascens social, però, el portarà pels baixos fons de la ciutat i a liderar tota una banda de malfactors i delinqüents. Personatges com el Valencià, la Pelada o el Nas-Ratat, amb el mateix bord / ex-hospicià / senyoret al capdavant, tenen tots els atributs per a formar part de l’imaginari col·lectiu. La Barcelona popular creada per la Víctor encara s’ha de reivindicar i donar a conèixer.

Així doncs, l’escriptora de l’Escala surt del món rural i, com a amant del risc i de l’exploració sense límits, amb la seva segona i última novel·la entra a la ciutat de Barcelona, en “un nou terrer”, tal com ella mateixa escriu al seu editor quan la comença a publicar per entregues a la revista Catalana. La nova aventura literària, no sap cap a quins camins la portarà. 

En un principi, va semblar que l’obra tenia sort i Catalònia la va publicar en forma de llibre el 1926, en una col·lecció on hi havia publicats Shakespeare, Verdaguer, Kipling o Carner. Amb aquesta entrada no n’hi va haver prou. La crítica literària del moment va ser corresponsable del llarg purgatori que esperava la novel·la. La crítica a la llengua hi va tenir un lloc central: massa errors gramaticals i massa castellanismes. Un escriptor aspirant a entrar per la porta gran de la literatura no podia ser tan desmanegat (com si l’editorial postnoucentista no hi hagués tingut res a veure!).

“Víctor Català, amb el seu instint idiomàtic, si es disciplinés, podria esdevenir un dels nostres clàssics.” Aquesta sentència (final) de Domènec Guansé va tenir efectes durant dècades. El purgatori que li esperava va ser llarg i en va començar a sortir tímidament tot just a final del segle passat. D’aleshores ençà, el públic i la crítica l’han anat reivindicant, sobretot a partir d’un punt d’inflexió clau: la publicació empresa per Club Editor el 2015. Els exigus 200 exemplars venuts el 1926 contrasten amb el premi que els lectors li van regalar pel Sant Jordi de fa uns anys, situant la novel·la entre els llibres més venuts d’aquella diada literària.

La crítica i els estudis acadèmics actuals coincideixen a veure-hi una proposta narrativa de la modernitat, d’escenes pròpies del món del cinema i de la imatge, d’una estètica expressionista fins i tot una mica anterior a l’avantguarda de pel·lícules com Berlín, simfonia d’una gran ciutat, de Walter Ruttmann (1927). Segurament som davant la primera gran novel·la de Barcelona, concebuda des del risc i l’experimentació, fragmentant la trama en forma de flaixos i, alhora, buscant el gran públic, que en el seu moment no va tenir. A veure si la recta final del centenari permet que la descobreixin nous lectors. No saben les hores de felicitat que els esperen, com diria Lluís Muntada.   

Pel que fa a la llengua de la novel·la, hi hauria múltiples angles per destacar. Aquí n’apunto només uns quants. 

Un film es comença publicant per entregues a Catalana, la principal publicació cultural antinormista de l’època, dirigida per Francesc Matheu. Ell i tota la seva colla han estat vistos com a poc moderns i desfasats pel fet d’haver brandat la defensa de la tradició com a argument principal per a no seguir la norma de l’IEC. Doncs bé, tot i seguir en l’edició de Catalana la norma tradicionalista amb y, -ch i tot el que es vulgui, la segona novel·la de la Víctor és clarament una aposta lingüística arriscada i innovadora des de molts punts de vista. 

D’entrada, ja podria resultar paradoxal que una obra seguidora de la llengua tradicionalista es presentés amb un anglicisme tan nou de trinca des del seu títol: és la primera vegada que es fa servir en una obra, al costat del llibre Com es confecciona un film, de Josep Massó i Ventós. L’opció per la norma tradicionalista tampoc no va obstar perquè la majoria de personatges que hi desfilen provinguin de les classes populars i dels baixos fons. És més, d’acord amb la seva voluntat de qüestionar els codis literaris imperants, la caracterització lingüística dels personatges és tota una novetat en la novel·la catalana del moment. I, segurament, en la d’altres grans literatures, com la francesa, l’anglesa o l’americana. 

La llengua popular i col·loquial no començaria a entrar en aquestes literatures fins a l’eclosió de la novel·la negra de la dècada de 1940, segons Rafael Tasis. Si fos així, la Víctor hauria obert un camí per a la variació social que no sols no s’hauria explorat en la literatura catalana, sinó ni tan sols en altres grans literatures europees. La hipòtesi de Tasis sembla plausible si hi afegim que el cinema sonor (i, per tant, l’entrada de la llengua oral en un llenguatge artístic amb gran repercussió social) es generalitza per aquelles dates. Se sol considerar que The jazz singer, estrenada el 1927, va ser la primera pel·lícula a incorporar el so. L’accés del català al cine sonor no va trigar gaire, però en tot cas va ser més tard que la publicació d’Un film. La Víctor, doncs, tampoc va tenir cap referent del cinema sonor, ni en català ni en cap altra llengua. El cinema sonor encara no havia legitimat la llengua col·loquial.

Arriscada, doncs, i innovadora si us plau per força, ja que la novel·lista catalana va haver d’experimentar sobre uns materials lingüístics sense gairebé referents a l’abast. Potser les incursions literàries de Juli Vallmitjana pel món gitano de Barcelona la van ajudar o inspirar. El cas és que, per construir la versemblança dels personatges, la llengua literària del moment, amb una tendència cultista molt marcada segons la nostra sensibilitat actual, no podia ser apta de cap manera per a fer parlar els manyans, cambrers, modistes, camàlics, lladres o prostitutes que hi desfilen. Com a molt, per caracteritzar la veu narrativa, d’acord amb els usos generals de l’estàndard de l’època. 

Com que aquest ha evolucionat molt, el lector actual s’hi pot encallar una mica enmig d’algun ensems, fretura o de bell antuvi (amb certes incrustacions dialectals i algun castellanisme), però és qüestió d’una mica de paciència i entrenament. Al cap de deu o vint pàgines ja haurà integrat aquestes formes en el seu bagatge. Un petit esforç com aquest supera amb escreix la recompensa que li espera al llarg de tot el trajecte.

La caracterització lingüística dels personatges necessitaria tot un estudi a part. A tall de mostra, sentirem parlar només dos personatges en escenes memorables.

“I ara! ¿Què diu, vostè?… ¿Que el senyor volia?… És bona, aquesta!… Si no s’hi veu, posi’s ulleres, abans de bescantar a ningú sense raó…”

Amb aquesta intervenció, Nonat es defensa de l’acusació de robatori que li fa a peu de carrer un dependent d’una joieria del cor de la Barcelona vella davant tota la gentada que s’hi congrega. L’ex-hospicià comença a entrar en el món de la delinqüència. Del mal pas, se’n surt per la seva fredor davant l’acusació del joier, però sobretot gràcies a la intervenció providencial d’un desconegut inesperat que engalipa la gentada amb una versió exculpatòria. El qui capgira la situació és el Nas-Ratat, un lladre professional que es convertirà en el braç dret i fidel de Nonat fins al final, tot i ser repugnant per a gairebé tothom pel seu físic. Poc després del robatori fallit a la joiera, el senyoret enfila cap a plaça de la Universitat i el lladre experimentat se li apareix “com una veu de somni”.

“—Tanmateix, manu, es veu que ets un colominet que tot just canona… Tens pit, però et manquen estudis i experiència.”

Les intervencions del Nas-Ratat són tot un exemple de les possibilitats del català popular. La llengua modela tot de personatges a través d’un ampli repertori de recursos sorprenents que busquen la versemblança i juguen amb l’originalitat a partir de materials lingüístics diversos. Aquesta llengua ens pot fer pensar inevitablement en tot el que hem perdut pel camí i el molt que ens queda per fer a l’hora de crear una llengua col·loquial graciosa i versemblant. Entre engaltar que un és un novençà o un novato i que et clavin “ets un colominet que tot just canona”, la distància és enorme. 

El Nas-Ratat és ell tot sol un diccionari i una gramàtica a part. Aquest personatge que actua de nit per evitar ser fàcilment reconeixible interpel·la sovint el seu interlocutor amb un manu, la versió popular de l’actual bro juvenil (i del ja caduc tio). Aquest sol recurs ja és un exemple de l’experimentació que va provant la Víctor, ja que no s’està de recórrer a la llengua dialectal o popular per retratar la manera de parlar d’un personatge. El Nas-Ratat és l’únic de tota la novel·la que fa servir formes d’interpel·lar com manu o punyal! Són solucions triades com a pròpies de l’idiolecte del personatge, amb la gràcia que totes dues eren vives en certes regions. 

A la taverna del Paperines, en les primeres converses per organitzar els seus robatoris, tot menjant unes tripes fumades “que no valien les d’un condemnat”, en Nonat li proposa treballar per ell. Punyal!, deixa anar el Nas-Ratat per acceptar la proposta amb una reacció que expressa sorpresa i espontaneïtat. Tot un eufemisme per punyeta, ben escaient per uns sectors que resolien les desavinences a través de duels amb ganivet a vida o mort. Que lluny que som del repugnant joder de barri baix madrileny que colonitza en exclusiva tantes sèries catalanes! 

D’exemples d’aquesta mena, n’hi ha a cabassos i per a tots els gustos. Malauradament, Un film no forma part del cànon d’obres literàries tingudes en compte per la lingüística catalana, amb l’excepció del diccionari Alcover-Moll. Si aquesta novel·la juntament amb altres per a reivindicar fossin degudament explotades, a part de passar a formar part del patrimoni lingüístic comú i a l’abast de tothom, els novel·listes, els guionistes, els traductors i tants altres professionals de la llengua podrien jugar avui amb més recursos a l’hora de definir el model de llengua popular que els convingués. 

La renovació d’una varietat qualsevol implica adaptar una interferència, crear noves formes a partir dels recursos propis o recórrer a la tradició per revitalitzar certes solucions. Ni més ni menys que el que es va fer, per exemple, amb el llenguatge futbolístic català de la mà de Joaquim Maria Puyal: les seves locucions incrustades per orsai, la bimba o escapolir-se de l’escomesa ens sonen d’allò més natural per la gràcia narrativa que el mestre va saber injectar a totes aquelles novetats lingüístiques a l’hora de definir un català futbolístic.

Ara que un dels grans reptes pendents que tenim consisteix a definir i socialitzar un català col·loquial i popular adequat al món d’audiovisual d’avui, em pregunto si Un film i altres obres i recursos oblidats podrien contribuir a injectar saba nova a la llengua. 

A algun professional de la llengua li podria anar bé una sortida d’en Peroi com aquesta: Si no et reprimissis li engegaries una andanada de petons bitllo-bitllo? En Peroi parla de la Carlota, la seva cosina, que tot i no ser especialment guapa, és tan atractiva que un li clavaria una morrejada sense contemplacions. 

I si a algú li convingués alguna solució més literària per a substituir l’omnipresent agobiat, li podria anar bé un unglejat per una angoixa anorreadora?

La llista de recursos es podria allargar moltíssim, però acabem amb una intervenció memorable del Nas-Ratat, que deixa anar en ple procés de negociació amb Nonat a l’hora de constituir-se en una banda de lladres.

“—Però, escolta, ¿què llonzes vols manar tu, si encara ets quinto, si encara et suqueja la llet al bec?”

Un regal rere l’altre. Amics lectors, us ben asseguro que Un film és un festival de la llengua amb sessió contínua! Repetireu.

Un apunt final

Darrerament, es van fent passos per portar al llenguatge cinematogràfic la novel·la de la Víctor, com un curtmetratge basat en una escena de marro molt agosarada, elaborat amb l’últim crit de la tecnologia. 

Per la seva banda, la cineasta Lulú Martorell ja té a punt el guió, només caldria que alguna productora convertís Un film en una sèrie d’èxit. Si ho tinguessin els americans o qualsevol altra gran cultura, ja faria anys i panys que hauria arribat a públics tan amplis, com els Peaky Blinders, i a través del llenguatge cinematogràfic, potser ja s’haurien reintroduït en la llengua col·loquial expressions com punyal! i tantes altres. 

On ets, la nostra? 

Tant de bo el centenari d’Un film també servís per a encarar aquest repte!

Narcís Iglésias, Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA)

Nota de l’autor. Els fragments citats de la novel·la són extrets de l’edició que Club Editor va publicar el 2015. D’altra banda, aquest article recull aportacions i informacions que diferents especialistes van compartir amb els assistents a la jornada dedicada al centenari de la novel·la que va apadrinar la càtedra Víctor Català de la UdG i el Museu de l’Escala fa uns dies. Els aspectes sobre la llengua que es tracten en aquest article es basen en una part del que un servidor hi va presentar.