‘El viatge invers’ o quan les pintures romàniques recuperen els seus sons

“El viatge invers. Un fresc sonor al Romànic” és una de les exposicions més innovadores, originals, subtils i trasbalsadores que s’han mostrat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) aquests darrers anys. Dirigida per la historiadora de l’art Ona Balló, ens proposa un itinerari sonor per algunes de les esglésies del Pirineu d’on van sortir les pintures romàniques que són avui el gran tresor del museu i de l’art europeu. El recorregut sonor dura vint minuts i s’hi poden sentir els sons que avui habiten les valls i les esglésies de Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Sant Pau i Sant Pere d’Esterri de Cardós, Santa Maria de Ginestarre, Santa Maria de Taüll i Santa Eulàlia d’Estaon.

El so del vent i de la pluja ens inunda el cervell i ens trasllada d’una manera immediata al Pirineu, al paisatge natural del romànic, al paisatge que cadascú té a la memòria. Avancem i la veu del mossèn de la Vall de Cardós canta missa. Després ens atrapa un cant gregorià. I se senten ramats de bens i esquellots i les campanes que repiquen. Les pintures es fan orgàniques, creixen, es mostren en més dimensions i sentits. L’experiència és multisensorial. És com tornar les pintures al lloc d’origen. La comissària proposa que les pintures es retrobin amb el seu passat, que és bastant recent, diu. “Perquè les pintures han estat vuit-cents anys al Pirineu i només cent anys a la ciutat, dins el museu. Si ens ho mirem des d’aquesta perspectiva, aquests sons no els han de ser tan estranys.”

Ona Balló explica: “Aquest projecte parteix de la idea que les pintures romàniques se’n van anar al segle XX i el so es va quedar al lloc d’origen. I la pregunta és: aquest so que s’ha quedat, que és original, que tot i transformat conté els estrats de moltes èpoques, què ens explica avui de les pintures? I, en portar-lo al museu, què ens fa veure de les pintures que no ens hi haguéssim fixat abans.”

En una conversa d’Ona Balló amb Victòria Cirlot, aquesta deia que el museu accentua la mística, la divinitat i la solemnitat de les pintures i que de cop el so aporta una mirada terrenal que acosta més les pintures. “Per exemple, davant de sant Pere portant la clau, de cop en aquesta clau hi veus també un estri útil per a accedir a l’església. I és un element iconogràfic que travessa totes les pintures murals i que s’assembla molt a la clau real que obre avui les esglésies. El so ens marca aquesta proximitat. Per una altra banda, tots els ocells que habiten Santa Maria d’Àneu –perquè tots els ocells hi fan niu a dins– s’assemblen a l’animalitat dels querubins.”

L’itinerari sonor conté sons naturals i alguns altres que són latents. “Els naturals vénen del paisatge, com el ramat d’ovelles, la puput i més ocells, o els corrents d’aire. En algunes altres esglésies, gràcies a la presència de la comunitat i dels veïns, s’han conservat sons, com els de la litúrgia d’una missa, i alguns altres, com la processó de Tírvia, que es fa per Setmana Santa i és mil·lenària.

“També hi ha sons que són latents”, comenta Balló. En algunes esglésies hem activat aquests sons latents per poder-los revelar. En aquest procés hi he treballat amb dos artistes, Marc Vilajoana i Arnau Obiols. Arnau Obiols ha cantat ‘a tesa’, que diu ell, que vol dir en abundància. Ha inundat l’església de so, amb els mateixos elements que conserva l’arquitectura: ha fet sonar els objectes, ha fet rodolar troncs per terra per descobrir la particularitat dels còdols, ha cantat a la pica per escoltar com ressona… I a Santa Maria de Taüll sentim Marc Vilajoana, que canta gregorià a partir del Llibre místic de Sant Romà de les Bons, un manuscrit del segle XII que és l’únic llibre coetani a les pintures, i que conté una ‘barbeta’, que és un cant escrit per ser memoritzat amb facilitat. Marc Vilajoana el canta juntament amb els habitants de Taüll, que es van afegir al cant, que va afinar amb la mateixa tonalitat de la campana de Santa Maria de Taüll.”

Els guardadors de claus

“El viatge invers. Un fresc sonor al Romànic” té un catàleg atractiu, narratiu i explicatiu, amb texts d’Ona Balló, Victòria Cirlot, Mercè Vila i Gemma Ylla-Català. I també conté el relat dels guardadors de claus de les esglésies, “les persones que guarden les claus de cadascuna d’aquestes esglésies i que són els que veritablement han fet possible que es faci el projecte”, diu Balló. “Perquè et deixen accedir a l’església i amb aquest accés no tan sols t’obren la porta a l’edifici, sinó també a tota la relació íntima amb l’església i, de retruc, a tots els sons que han arribat a conservar, tan sols explicant-te la memòria familiar. Per exemple, les ovelles que apareixen en totes les festes resulta que són d’un pastor que prové d’una de les famílies més antigues de Catalunya, que no s’ha mogut de la mateixa casa del 1500 ençà i que sempre ha pasturat ovelles. És clar, aquestes ovelles han conviscut amb les esglésies d’Esterri de Cardós i de Santa Maria de Ginestarre durant molts anys i, per tant, és prou antic, aquest so d’ovelles. Aleshores comences a adonar-te de l’antiguitat de certs sons que ells han conservat. Fora del museu es conserva un patrimoni immaterial que ara posem en primer pla, al qual donem al mateix valor que a les pintures.”

Sobre el procés de treball, Balló diu: “Amb la premissa d’anar a les esglésies amb micròfons, vaig buscar micròfons que no fossin unidireccionals, que no eliminessin el context. Els sons són enregistrats amb micròfons ambientals de 160 graus. I després hi ha hagut un treball fet amb Martí Albert per estudiar l’acústica de cada església: com ressona cada freqüència. També hem estudiat com col·locar els micròfons en l’espai, aportant el punt de vista de l’església, per saber com rep el so l’església.”

Aquest projecte forma part de la investigació d’Ona Balló per a la seva tesi doctoral i per al projecte d’un film documental sobre la relació de les pintures murals romàniques del Pirineu i el seu espai sonor original. La comissària ha recorregut aquestes valls pirinenques acompanyada de les descripcions que Palmira Jaquetti va escriure al seu diari de viatge l’any 1926 quan, juntament amb Maria Carbó, va recórrer aquestes valls en cerca de cançons per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

La incorporació del so en el museu

“El so té molt poca presència en els museus”, fa notar la comissària. “Els auriculars individuals en són un bon indici. Per això hem decidit que el so inundi les sales, que es transmeti pels altaveus i que sigui el que convidi a fer el recorregut. El visitant d’un museu, a diferència de l’espectador de cinema, es pot moure lliurement. A l’exposició col·loquem el so de tal manera que ens convida a caminar. Per això la museografia de la mostra va lligada al que és immaterial. Posem el so en primer pla i tots els altres elements museogràfics juguen també el joc de la immaterialitat. No hi ha cartel·les, però sí que ens servim de la llum, a fi que el so es pugui viure lliurement.”

“El viatge invers” proposa nous desafiaments al museu actual i al museu futur, perquè després de viure els retaules romànics mitjançant els sons, quan aquests sons desapareguin les peces semblaran despullades d’autenticitat. L’equip directiu del museu es pren aquesta exposició com una prova, de manera que els sons podrien formar part del nou museu.