Laure Vega: “No és responsable que el PSC continuï al govern de Barcelona”

Laure Vega (Sant Boi de Llobregat, 1991) afronta la seva segona candidatura en unes eleccions municipals. La primera va ser el 2019, al capdavant de Guanyem Sant Boi, una llista inspirada en el triomf de Dolors Sabater a Badalona i que aplegava la CUP, sectors sobiranistes dels Comuns, el partit d’Albano-Dante Fachín i el Moviment d’Esquerres (ara integrat a Junts). La llista volia trencar l’hegemonia del PSC, que ha governat ininterrompudament aquesta ciutat del Baix Llobregat, però els socialistes van aconseguir la majoria absoluta i Guanyem ni tan sols va entrar a l’ajuntament.

Aquest revés no va estroncar el futur polític de Vega, que de mica en mica guanyava reconeixement entre els moviments socials i les bases de la CUP gràcies a una oratòria viva i sentida. El 2024 va ser la número dos de la CUP al parlament en una campanya en què es va repartir el protagonisme amb Laia Estrada. Tan sols fa dos anys que és diputada, però la CUP de Barcelona li ha confiat la difícil missió de tornar a l’ajuntament després de dos fracassos consecutius. Surt en desavantatge a la cursa electoral perquè els principals competidors van presentar fa mesos els candidats, però sembla disposada a revertir-ho amb un discurs centrat a reivindicar polítiques per a garantir el dret de l’habitatge, revertir l’augment del cost de la vida i combatre la desaparició del català a la ciutat. Malgrat que el programa i el discurs de Vega proposen una esmena a la totalitat al model de Barcelona construït durant dècades pel PSC, va cometre una ensopegada en la seva primera entrevista com a candidata quan va dir que estava disposada a arribar a acords. Com si volgués corregir la posició, en aquesta entrevista amb VilaWeb defensa una vegada i una altra que és l’enemic a batre.

—Què us va portar a viure a Barcelona?
—Sant Boi és aquí al costat, a Barcelona hi havia fet vida d’ençà de fa anys. De més gran vaig venir a Sants a viure amb la meva parella i vaig decidir de quedar-m’hi. Quan venia a estones o quedava per aquí amb els amics veia una Barcelona idealitzada. Però, havent viscut aquí, he vist la realitat que hi ha darrere i la humiliació constant que sofreixen els barcelonins. Alhora, tu pots viure a Barcelona i no assabentar-te pràcticament del que hi passa. Hi ha més distància entre Pedralbes i Nou Barris que entre Sant Boi i Nou Barris.

—A què atribuïu que els barris que més voten la CUP no siguin aquells amb rendes més baixes, com mostren els mapes postelectorals?
—En les darreres dècades el vot de l’esquerra s’ha sostingut especialment en la classe mitjana. El repte de l’esquerra és que la votin el conjunt dels treballadors. M’agradaria que la CUP avancés cap aquí, i crec que ho fa.

—Electoralment, qui ha dominat històricament aquests barris és el PSC, que és qui té l’hegemonia i ha conformat Barcelona. Com penseu disputar-li el relat d’allò que passa a la ciutat?
—Després del franquisme, el PSC ha governat Barcelona pràcticament sempre. És a dir, és responsable directe del que passa en aquesta ciutat. Hi ha moltes raons per les quals algú vota un partit, sovint tenen a veure amb identificacions que van més enllà de la família o el lloc on es treballa. Hem de poder disputar el vot al PSC, perquè qui sofreix aquesta mena de propostes és la gran majoria treballadora. Que t’expulsin del teu barri, que no puguis fer vida en català.

—Fins ara havíeu pensat mai a participar en la política barcelonina?
—Si no m’ho haguessin proposat, no hi hauria pensat. Però crec que els militants hi som per a donar les batalles que pertoquen. La batalla per Barcelona és important perquè la capital marca el que passa a la resta del país.

—Per què creieu que la CUP no va entrar a l’ajuntament a les anteriors eleccions?
—En part, la CUP havia quedat apartada pels moviments socials i les persones que representen els veïns. Per això ara hi ha hagut un procés d’obertura. D’una altra banda, crec que la situació d’ara no és la mateixa. Quan fa uns anys la CUP deia que havien de limitar la quantitat d’habitatge que es podia tenir i que no es podia especular, semblàvem uns boigs. Ara, en canvi, tenen percentatges altíssims d’acceptació.

—Heu criticat molt el govern de Collboni, però vull saber què opineu dels vuit anys de Colau.
—Crec que hi ha hagut polítiques positives per a la ciutat, però crec també…

—Per exemple?
—Hi va haver una millora en determinats barris com l’Eixample. Però crec que és un problema que a uns altres, com Nou Barris, no hagi estat tan grossa. Hi va haver una política pública urbanística interessant, però això es combinava amb la possibilitat de topar els lloguers. Penso que el procés d’entrada dels Comuns i la CUP a l’ajuntament, de les places a les institucions, es va viure amb molta esperança, però el resultat ha estat modest o insuficient. Són comptes que hem de retre. Quan tens la gent al costat és quan pots anar més enllà de les limitacions de l’estat.

—La CUP ha governat en força ajuntaments i ha acabat acceptant els límits de les institucions. En Lluc Salellas no ha muntat un soviet a Girona.
—La institució té límits, però n’hi ha que poden superar-se si hi poses les vies. És important saber quines polítiques pots desenvolupar i quin és el contrapès que tens. La darrera modificació de la llei d’habitatge va possibilitar que hi hagués inspectors d’habitatge amb funcions similars a les del treball. Està molt bé que al metro m’avisin que m’hi poden robar, però per què no veig marquesines explicant-me els drets que tinc quan llogo un habitatge o els meus drets lingüístics? Pots tenir una regidoria de drets lingüístics, pots fer que es compleixi la llei, pots fer que el Consorci per a la Normalització Lingüística tingui un horari compatible amb els llocs de feina. Pots promocionar que les empreses ensenyin català també en horari laboral, igual que es demana un carnet de manipulació d’aliments. Pots fer que tota ajuda de diners públics estigui condicionada absolutament al compliment dels drets lingüístics. Pots fer que la cultura sigui més accessible. Quantes persones que viuen a Barcelona no han anat mai al TNC?

—El mandat del 2015-2019, el primer d’Ada Colau, la CUP era molt dura amb el govern. Si haguéssiu estat regidora, els hauríeu allargat la mà?
—Eren anys diferents. En alguns moments la CUP va ser molt dura, però en uns altres va arribar a acords per a poder garantir millor el dret de l’habitatge en determinats barris. El que importa són les polítiques que pots fer. És evident que els Comuns i el PSC no són el mateix.

—Vau dir a El Periódico que cal reduir el turisme internacional, però que ha de créixer el turisme nacional.
—És important conèixer el teu país. Em sembla aberrant que moltíssimes persones de Catalunya no puguin conèixer Barcelona, si no hi van al matí i en tornen de nit. Estaria bé que un xaval de les Terres de l’Ebre pogués conèixer aquesta ciutat de la mateixa manera que crec que la gent de Barcelona hauria de poder anar a l’Empordà. No es tracta d’eliminar llocs de feina, sinó de reconvertir-los.

—Com es fa perquè un hotel tingui un preu per a algú de les Terres de l’Ebre i un altre per a algú de Suècia?
—Pots subvencionar places. Grans quantitats de diners públics de catalans que no poden fer vacances o que les fan mirant cada euro promocionen un turisme que no són ells. Ja tenim petites xarxes al voltant de l’oci de joves i d’infants. La qüestió seria que això pogués ser per al conjunt dels catalans. D’una altra banda, s’ha de reduir el turisme internacional. És molt humiliant que parts de Barcelona no estiguin destinades als barcelonins ni a la resta de catalans. Quantes vegades vas a la Rambla? Quanta gent no ha entrat mai a la Casa Batlló? Sembla com si el Poble Espanyol s’hagués expandit i cada vegada hi hagués més barris de cartó pedra.

—La CUP va decidir de superar la dicotomia institució-carrer i assumir que, si és a les institucions, és per a arribar a pactes i governar, si toca. Quina translació tindria això a Barcelona?
—Quan tinguem representació per tal de fer fora Collboni i fer que no governi la dreta, estarem disposats a assumir responsabilitats de govern. És el que ha encarnat Guanyem Girona, però també quan vam tenir la batllia de Sabadell. És la idea d’assumir els límits, però de decidir que vas més enllà per a explorar-los.

—No voleu que la batllia sigui ni per a Collboni ni per a la dreta, però hi podríeu compartir govern? Per exemple, Alamany batllessa amb el PSC, els Comuns i la CUP.
—No farem govern amb el PSC. Si has governat pràcticament sempre aquesta ciutat, ets responsable d’això que hi passa. Es fan fotografies amb Mamdani i, mentrestant, es desnonen persones amb un protocol per risc de suïcidi. No és responsable per a ningú que el PSC continuï en el govern d’aquesta ciutat, ja hi ha estat massa temps.

—I Junts, com a Girona?
—Junts hauria d’aclarir quines són les seves polítiques. Ara mateix no són tan diferents de les del PSC de Collboni. I ja hem vist el que han fet a Girona, que han sortit d’un govern independentista que feia política per a la majoria dels gironins, amb les limitacions que els comportava que hi fos Junts.

—Una de les primeres derivades que es va veure de la nova política de pactes va ser el pacte al parlament per a regular el lloguer de temporada. Els vots de la CUP no eren necessaris perquè es pogués aprovar, però, tot i això, va voler ser-hi. Quina valoració en feu, a posteriori?
—Nosaltres vam pactar amb les organitzacions del moviment de l’habitatge, al PSC li’n vam fer una proposta. Els vots no calien, però el mateix redactat és el que ve dels moviments. D’aquí surt que no es puguin fragmentar els pisos en habitacions per a poder apujar el lloguer, que no es puguin utilitzar contractes de temporada amb aquesta finalitat i que es pugui tenir un cos d’inspectors. Ara, aquesta llei no es compleix. En aquesta ciutat canviarien moltíssim les coses si es complís la llei.

—Ho assumiu com una lliçó de cara a hipotètics pactes amb el PSC?
—És important que determinades lluites cristal·litzin en lleis, fins i tot amb mancances. Dit això, sóc molt conscient d’allò que implica el PSC. No he viscut tants anys a Barcelona com una altra gent, però he viscut a Sant Boi. Sé què volen dir les majories del PSC. És important, per raons democràtiques nacionals i socials, que el PSC no sigui al capdavant d’un ajuntament tan important com el de Barcelona. Ara, nosaltres tenim un programa. Si demà –que ho dubto molt– el PSC aplica tot el que deia entorn de la regidoria de drets lingüístics, nosaltres no hi estarem en contra. Encara que siguin qüestions parcials del nostre programa, creiem que són positives per als catalans.

—En el seu moment la fotografia de la CUP, el PSC i més partits va causar un rebombori que es va identificar com la causa de la dimissió de Laia Estrada.
—M’hauria agradat que la Laia continués al parlament. Penso que era una bona política i una molt bona oradora. Però entenc perfectament que, si la direcció d’una organització pren una sèrie de posicions que tu no comparteixes, i n’ets portaveu i no t’hi trobes còmode, decideixis de fer un pas al costat. Al cap i a la fi, has de poder encarnar allò que es defensa.

—Segons el baròmetre municipal de Barcelona, les principals preocupacions dels veïns són l’habitatge, la inseguretat, la immigració i el turisme. Quines són les principals preocupacions de la CUP?
—Tenen a veure amb el model de la marca Barcelona i es poden encarnar en habitatge, cost de la vida i turisme. S’ha de poder viure a Barcelona des del bressol fins a la tomba. A més, volem fer efectiu el dret de retorn.

—Què és?
—Moltíssima gent ha hagut de marxar d’aquesta ciutat perquè no podia mantenir-se al seu barri o a casa seva. És important que, si ho vol, també pugui tornar a Barcelona. Pensem que, a Barcelona, tothom que ho vol hi ha de poder viure i hi ha de poder fer una vida digna.

—A Barcelona hi cap tothom?
—Tothom que vulgui viure a Barcelona ho ha de poder fer. De vegades pensem que tothom vol ser al mateix lloc, però no tothom té els mateixos desigs. Encara que tots els pisos costessin el mateix, jo igualment preferiria viure a Sants que a l’Eixample.

—Com s’aconsegueix?
—Començant per les persones que hi són de pas. Tenim blocs sencers que són hotels encoberts amb pisos turístics. S’han de recuperar i convertir en habitatge. I hem de fer habitatge públic i cooperatiu, que encara hi ha pastilles de Barcelona on es pot construir. També cal recuperar l’estoc existent, pràcticament no hi ha multes a pisos buits, a aquells que salten la llei. Si comencem a fer això, de cop i volta descobrirem que recuperem moltíssim lloc perquè la gent hi visqui. I simultàniament abaixarem el turisme internacional i la pressió sobre la ciutat, amb tot el que suposa.

—Hem parlat d’habitatge, que és la primera preocupació, i de turisme, que n’és la quarta. Vull preguntar-vos sobre la inseguretat, però he vist que en més entrevistes quan se us demana per això, canvieu de tema cap a unes altres coses que també són importants, com els accidents laborals, però no de les taxes de criminalitat ni de delictes.
—Parlo d’uns altres temes perquè crec que la construcció del que és important i del que no ho és també té a veure amb la política i els mitjans. Es va veure molt clarament amb la qüestió de l’ocupació, que va haver-hi una campanya molt gran per part de determinats partits polítics i de determinades empreses. En canvi, les comunitats autònomes que han desenvolupat alguna política sobre això, com el telèfon antiocupes a la Galícia del PP, no han tingut trucades. Hi havia una construcció al voltant d’una por normalíssima que entressin a casa teva quan ets uns dies fora.

—Però compartiu la preocupació de la inseguretat?
—Evidentment que em preocupa que a una senyora gran puguin estirar-li d’una cadena i fer-li mal. I és clar que em preocupa que aquesta ciutat global faci que hi hagi més formes de crim organitzat. Però vull qüestionar si això vol dir que s’han d’apujar les penes. Als Estats Units hi ha penes molt altes i no hi ha una criminalitat menor. Si vol dir que calen més policies, quan tenim una proporció altíssima de policies per habitant. S’han de reenfocar les prioritats. La inseguretat té a veure amb el grau de desigualtat, i no ho dic de manera naïf ni penso que tothom és bona persona. Però hi ha una correlació directa.

—Què me’n dieu, de la tercera preocupació dels barcelonins: la immigració? Abans criticàveu que gent del nord d’Europa vingui a viure a Barcelona.
—Critico que la ciutat es faci a mida d’aquelles persones. Normalment, quan parlem d’immigració no es pensa en nord-europeus, es pensa en àrabs. Si vols viure aquí que sigui perquè la ciutat, l’idioma que s’hi parla, la forma de fer i la nostra cultura, t’agrada. El que passa és que no tens la mateixa possibilitat de transformar el teu entorn si tens una capacitat econòmica alta que si no la tens. Entenc que la gent migri per treballar, això no és necessàriament dolent. A Catalunya ja hi va haver migracions de l’àmbit rural a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana, i després va haver-hi migració dins l’estat. En aquesta ciutat hi ha moltíssima riquesa, però està altament concentrada i no la podem repartir perquè tothom que viu aquí pugui fer-ho en bones condicions.

—Em deies que un nord-europeu té més capacitat de transformar la ciutat que un àrab, però tot moviment de població comporta una transformació urbana. En són una mostra els gratacels de l’àrea metropolitana, o el mateix barri del Raval, que ha assolit una idiosincràsia pròpia. Com es pot conservar la identitat de Barcelona en vista d’aquest fenomen?
—És un repte important que s’ha d’entomar perquè totes les persones que viuen aquí puguin entrar en la catalanitat. La immersió lingüística no hauria estat possible sense tota la xarxa que van teixir els catalans que ja vivien aquí més la suma de famílies castellanoparlants. La vida a Catalunya, si no coneixes l’idioma i no pots entrar a la cultura, és bastant terrible. És el que s’havia previst amb aquestes ciutats dormitori. S’ha de fer aquest procés perquè la identitat sigui expansiva i perquè el conjunt de catalans tingui drets bàsics. La redistribució de la riquesa té a veure amb això.

—Per acabar, si poguéssiu escollir una única proposta del vostre programa amb la garantia que es farà tant sí com no, què diríeu?
—Que es complissin totes les lleis que ja tenim a Barcelona. Llavors podríem començar a fer una altra política, perquè tota la resta serà escollir entre pedaços que crec que tampoc funcionarien. Si no es robessin milers d’euros perquè no s’aplica el topall de lloguers, els catalans tindrien més diners. Si es controlés i hi hagués multes per qüestions de drets lingüístics, veuríem com deixarien de saltar-se les regles. Molta gent sentiria que la seva ciutat és molt més segura. Si els drets laborals es complissin, hi hauria moltíssimes persones explotades dotze hores al dia que tindrien molt més temps per a integrar-s’hi. Seria el primer que hauríem de fer el primer dia de govern.