The Jerusalem PostIreland uses Israeli anti-drone systems to protect EU leaders despite government boycott pledgePunchDanish aid worker shares recovery of boy accused of witchcraft in A’IbomInquirerLegarda wants unnecessary spending in 2027 nat’l budget slashedInquirer Entertainment2NE1’s CL joins THEBLACKLABEL, sets ‘ICONIC’ comeback at 2026 MAMADaily MaverickGRASSROOTS MOVEMENT: ‘Matter of life and death’ — activists reject COP31 ‘pretence’, demand real climate actionScreen RantDungeon Crawler Carl: The Royal Court Officially Releases November 23Collider2027 Oscar Predictions: The Odyssey Leads, but You Can See Everything Could Make HistorySouth China Morning PostApec CEOs seek common AI safeguards as adoption accelerates: DeloitteZDF heuteEntdecken Sie das ZDF-NachrichtenstudioSCMP ChinaWhy many Chinese Nvidia employees are staying on the sidelines as Huang leavesNumeramaHarry Potter : un nouvel extrait de la série HBO se fait humilier sur les réseaux sociauxGIGAZINEClaudeとCodexで32年落ちのジープをリバースエンジニアリングして修理
The Daily Newsstand · Free, Always
Monday, November 16, 2026

Sísifs i Penèlopes al casalot

Translate

La qüestió fonamental de l’anomenada transició del franquisme a la democràcia, o primera transició, era la de resoldre el “problema català” perquè, amb el basc, ja es disposava d’uns furs acomodables al pacte d’estat necessari. El PNB va poder quedar bé i no va votar la constitució espanyola. En canvi, la part catalana del pacte d’estat, amb un president investit per Madrid –Tarradellas– i al capdavant d’un ens administratiu que no passava de diputació honorífica, necessàriament l’havia de votar. Del punt de vista de llibertats i drets socials, fer una constitució era, tècnicament, prou senzill. Es traçava un projecte tan avançat, nominalment, com qualsevol altre, tot i saber que molts dels seus punts no es podrien complir mai. I avall, que fa baixada. 

La constitució era aplicable en els seus aspectes jurídics i formals –una societat tan desigual com l’espanyola no donava prou de si per a garantir tots els drets socials inscrits al text. Va arribar la crisi del petroli del 1973 i, de retruc, la crisi inflacionària galopant del 1977, en plena transició. Per a tapar el forat entre legalitat i realitat, s’hi va haver d’afegir una mena de constitució material –la de debò, la que no s’ha deixat d’aplicar en forma de pacte social, vull dir, de sotmetiment del treball a la lògica del capital. En van dir pactes de la Moncloa –socialistes, comunistes, centristes, catalanistes…–, que van ratificar, entre més qüestions menors, la liquidació de cap horitzó emancipador dels treballadors davant la dura realitat socioeconòmica heretada a pèl del franquisme. La classe obrera, si llegim el subtext d’aquell pacte, esdevenia merament “sindicalista de concertació”, tot anticipant la reestructuració industrial efectuada als anys vuitanta sota l’ègida socialista. Hi van seguir, lògicament, els fèrtils podrimeners de l’especulació immobiliària, el monopoli energètic, el repartiment de l’empresa pública, la lliça mediàtica, l’estafa oficial i privada, la corrupció sindical, la corrupció d’estat, etcètera. Tota la xerrameca de les esquerres espanyoles sobre la no-aplicació dels articles més socials de la constitució és la viva imatge del fracàs d’aquella constitució nominalista, davant una vida tan precàriament material com la que ha patit, i pateix, la majoria social espanyola. 

II

Trenta anys després de fer mans i mànigues per crear ex novo una classe mitjana que fes de matalàs al nou estat monàrquic, la crisi del 2008, amb la maror de fons de la globalització i el paper galdós d’Europa, va obrir una esquerda brutal entre “els de dalt” i “els de baix” per on s’han colat aquests últims anys totes les fórmules per a resoldre, via autoritària, la crisi de governança europea, neofranquisme inclòs. La resposta d’aquesta última vaga general –que ha permès d’aflorar una nova generació de lluitadors de base– a la paràlisi del govern de Pedro Sánchez davant la davallada de les condicions de vida de la gent treballadora és la manifestació més aguda de la impossibilitat de resoldre el problema en els termes formals de la constitució del 1978. (Recordem aquella nit d’agost entre Zapatero i Rajoy per a una reforma clandestina de la constitució per a garantir a Alemanya el pagament del deute bo i controlant la despesa pública.) Era la base material d’una “segona transició” contra els interessos de la majoria social, porta d’entrada per a legitimar el franquisme de les elits espanyoles, mai desaparegut com a forma de control social i nacional. (Quan Colau fa una campanya contra els rics riquíssims, un cop més escampa fum sobre la naturalesa del capitalisme espanyol de tot pelatge.)

III

Com sigui que el moviment independentista no ha sabut trobar la manera d’aprofundir en aquestes contradiccions de l’estat, davant unes noves eleccions espanyoles només pot anar a remolc de la situació donada, posant l’accent en la rutina del mateix estat (ERC), basculant entre els interessos partidistes i la propaganda (Junts) o amb consignes (Alhora) que no poden rearmar, totes soles, un moviment de carrer. És moment de fer i no de parlar, ens diran, però allò que es troba a faltar, precisament, és fer política des de la mateixa gent. L’independentisme no sap fer-se càrrec políticament de la majoria social, no representada a cap nivell en els rengles de les estructures polítiques estatals i abandonada a la seva sort, depenent de la magnanimitat electoralista per a rebre unes engrunes de caritat pública via decrets. Ni PSOE i aliats, i encara menys PP i Vox, saben, poden o volen canviar l’estat de coses. Amb qui pactar o negociar o dialogar per revertir la degradació progressiva de Catalunya? El primer deure dels partits que van a les eleccions espanyoles és desemmascarar la farsa electoral, no pas fer promeses o inventar accions que fa dècades que han estat provades.  

IV

Tots els intents constitucionals espanyols de refer la malmesa estructura de dominació de l’estat sobre els territoris al seu abast és un fantasma, anomenat “qüestió territorial”, que els sobrevola, amenaçant-los. El fantasma és, naturalment, Catalunya, un marc restrictiu de la nació sencera que nosaltres anomenem Països Catalans –un marc geopolític que l’autonomisme principatí, abocat als pactes de governabilitat espanyols, ha menystingut sistemàticament com a part indispensable de l’estratègia d’alliberament nacional. Vull dir que el fantasma Catalunya és a dins, vulguis que no, d’una paperina més grossa: el fantasma Països Catalans, susceptible de crear un problema geopolític de debò a les estructures estatals europees, per poc que s’articulés al seu si un projecte propi, de caràcter confederal.

Ben mirat, la paperina del fantasma Catalunya n’inclou més, de fantasmes, no pas menys inquietants tant per a l’estat com per a les estructures internes de poder. El primer, i principal, té a veure amb el pla social i la seva projecció política. En el si de l’independentisme que jo anomeno neoautonomista, o d’ocasió, i uns altres processista, hi ha una batalla per la representació de les classes mitjanes, proveïdores de la majoria dels quadres de la classe política actual, que no s’ha pogut resoldre amb cap convocatòria electoral com a mínim d’ençà del 2019. El problema central d’aquesta batalla és fins a quin punt els partits neoautonomistes poden representar per si sols el magma sociopolític que, en un altre pla, també troba representació en les entitats –ANC, Òmnium– i en les plataformes empresarials mitjanes i petites, que no van sempre de bracet amb els partits ni entre elles mateixes. La disputa estratègica entre concertació o diàleg amb l’estat o ruptura unilateral amb Espanya, que contenia les contradiccions en dansa al si del moviment en general, ha estat abandonada en favor de l’assimilació en les estructures d’estat, via congrés espanyol. 

V

“Diàleg” amb l’estat i “unilateralitat” no signifiquen res en si mateixos, sinó que recobreixen una qüestió de fons entre els orígens del moviment independentista –democràcia de base, autoorganització, autonomia respecte a partits polítics i institucions– i el desplegament polític del procés –tacticisme i oportunisme institucional i partidista, política que ve de dalt, control dels mitjans. Però, atès que, a còpia d’eleccions, i sotmesos a una repressió sense treva, s’ha entrat en la fase de retorn a la mera representació formal –si és que mai havia desaparegut–, podem considerar, com a punt de partida, que els partits en pugna se n’han sortit prou bé respecte a l’hegemonia sobre el moviment, escindint-lo entre unes institucions encarcarades i un carrer políticament innocu. La classe política actual ho tindrà més magre a l’hora d’estructurar la relació entre poder polític i recomposició de les classes mitjanes en què es recolza. Cap projecte liberal –JxCat– ni socioliberal –ERC– no pot fer res, en aquesta fase capitalista, per recompondre el teixit socioeconòmic de les malmeses classes mitjanes formades en l’autonomisme –que inclouen tant les tradicionals de l’antiga Convergència com les incorporades pel PSC de les aristocràcies obreres que conrea a consciència d’ençà que va desaparèixer el PSUC. Això obre una esquerda entre representació política i realitat material que només es podrà omplir del poder estant, és a dir, conservant el pont de comandament per repartir pressuposts o canongies, dictats per la lògica del capital via Brussel·les, via Madrid, via Ciutadella. Aquest és el terreny real en què es mouen tant les forces polítiques neoautonomistes com les espanyoles i espanyolistes. Cosa que els impedeix, respectivament, tant d’encapçalar cap bloc històric entre classes per a alliberar Catalunya com d’imposar cap “pacificació”, perquè la lògica del capital imposa la precarietat de la majoria social com a estructura reproductiva de la fase actual. En unes altres paraules, si no hi ha capgirament social, si no hi ha canvis socioeconòmics que es corresponguin amb noves estructures representatives –un os que l’independentisme d’ocasió no ha volgut mai rosegar–, tot intent de “diàleg” amb l’estat significa l’anul·lació del projecte d’alliberament nacional, no ja en termes formals –res de referèndums que l’estat i els espanyols, en general, no poden acceptar–, sinó en termes econòmics i socials –cap rebaixa de l’espoliació fiscal, cap compliment de compromisos pressupostaris. La base econòmica d’aquest projecte polític té com a fonaments les arenes movedisses d’una economia catalana poruga i dependent, presta a fugir d’estudi en qualsevol moment delicat. 

VI

La dialèctica electoral ERC-Junts-PSC forma part d’aquest esquema, subordinat tant a la lògica de la política tradicional, dins els rengles de la raó d’estat, com a la lògica reproductiva que pateix la majoria social. Vist d’aquesta perspectiva, assistim a l’enèsim acte de formalització política entre l’estat i les forces catalanes reproduïdes –com nous Sísifs o Penèlopes– d’ençà del 1977-1980: així no es pot ampliar cap base social per a la independència, per la senzilla raó que no es disposa dels fons necessaris per a reconstruir el casalot. 

Res de nou sota el Sol, fins que un nou moviment independentista de base, amb un lideratge desembarassat d’hipoteques, construeixi un espai polític propi, recuperi les institucions i trenqui definitivament amb Espanya.

View the original on VilaWeb →

KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.