Carta a Gabriel Rufián

Aquesta carta no té res a veure amb l’actualitat política, ni amb els teus últims moviments, pactes i contorsions, que no només no m’interessen, sinó que tampoc no els he entès. La veritat és que, si hagués d’apostar, diria que tu tampoc no els has entès gaire. Però ja et dic que aquesta carta no tracta d’això.

Aquesta carta és per a dir-te que ets invotable. Ho ets per diversos motius, alguns de molt obvis i alguns altres que potser no ho són tant. No tinc clar que t’interessin, però, per si de cas, te’ls deixo aquí sota.

Ets invotable per culpa de la teva inconsistència, que és una manera amable de rebatejar el teu cinisme. El cinisme és un dels grans mals de l’etapa política que vivim, el postprocés (que promet ser més llarg que el procés): els polítics heu assumit que podeu defensar el contrari del que defensàveu abans-d’ahir i que no n’haureu de pagar mai el preu. I tu no n’ets el culpable, però sí que n’ets un dels grans beneficiaris.

La setmana passada Salvador Illa va celebrar que s’apliqués la llei d’amnistia a Carles Puigdemont dient: “El temps ens ha donat la raó.” El 2022, el mateix Illa deia: “Ni amnistia, ni res d’això.” El president pot dir això perquè sap que el consens entre la classe política catalana és que dir això no tan sols és acceptable, sinó que és l’única manera possible de fer política a Catalunya. I que si algú aixeca un dit i demana explicacions, sempre se li pot respondre que així són les regles del joc i que tots plegats ja tenim una edat. Per això tu pots defensar tranquil·lament el PSOE i pots pactar igual de tranquil·lament amb Podem. I el president pot ser tan hipòcrita de dir que el temps li ha donat la raó precisament perquè tu i molts altres, després del 2017, li vau fer la feina bruta.

Però el teu problema és que Illa i tu sou diferents. Ell és un cínic que no entén les persones, i per tant es pensa que tothom és com ell; que ningú no té valors ni dóna gens d’importància a la seva paraula. O sigui que li és igual descobrir-se sempre com un cínic. I tu ets un cínic, però entens les persones. Si hi ha polítics intel·ligents i n’hi ha d’espavilats, tu ets l’espavilat (i Illa tampoc no és gaire intel·ligent). Això explica el teu bon olfacte i el teu talent per al populisme: entens les persones. I és per això que en el fons saps que no tothom és com tu i que tard o d’hora se’t pot acabar el bròquil. La teva perspicàcia és el que et condemna a fugir cap endavant tota l’estona, a moure’t constantment, a no poder-te permetre d’estar-te quiet, com l’estafador que ha de canviar d’identitat cada dos anys o tres perquè viu amb la por constant que l’enxampin.

Un altre motiu pel qual ets invotable és que normalment no tinc ni idea de què parles. Cada vegada que veig o llegeixo una intervenció pública teva penso: “No conec cap d’aquestes problemàtiques, no em sona cap d’aquests noms i no havia sentit mai a parlar d’aquests referents.” Jo ja entenc que potser al final no hem desconnectat del tot d’Espanya, però aquest nivell de desconnexió amb Catalunya tampoc no me l’esperava. De debò, Gabriel: a mi no em molesten gens els temes socials i sóc conscient que s’assemblen força “a Cornellà i a Vallecas”, però quan parles de temes madrilenys, per als madrilenys i fent servir el seu imaginari, et prometo que no sé de què parles. Sé que és difícil de creure, però aquí no som madrilenys.

Tampoc no s’entén mai de què parles perquè sempre et dirigeixes als més desinformats i als més idiotes, cosa que et porta a no contrastar res amb gent mínimament exigent, i això fa que sovint t’enamoris de les teves idees. I enamorar-se d’idees de bomber és una autopista sense peatges cap al ridícul. És cert que no es pot dir que hagis baixat el nivell, perquè tota aquesta banalitat ja la portaves de sèrie. Senzillament, vas néixer i créixer políticament a Catalunya en un moment molt concret, en què tots fèiem veure que aquests defectes no se’t veien (i creu-me que se’t veien), perquè tot estava per fer i tot era possible i tocava eixamplar la base o aplicar el mandat, depenent del moment. Ara és a Madrid, on no te’ls veuen, aquests defectes. En part és perquè has millorat força, especialment com a parlamentari. Però sobretot, el que fa que a Madrid no et vegin els defectes és la diferència de profunditat entre la seva conversa pública i la nostra. Aquí tot té moltes més capes, com deus haver notat. No ho dic per presumir: celebraré el dia en què la nostra conversa tingui només una capa, o dues com a molt, perquè voldrà dir que haurem guanyat.

I no s’entén mai de què parles perquè només treballes per a tu i no tens cap mena de cultura militant. Tens el que en diuen agenda pròpia. I això, entre altres coses, demostra una deslleialtat innegable cap al teu partit, que simplement no té prou força (o prou autoestima) per a imposar-se i negar-se que el continuïs humiliant.

Al meu poble hi havia dues dones grans, la Carme i la Rosa, que havien estat amigues de joves, però que havien renyit i feia més de quaranta anys que no es parlaven. Un dia van coincidir a la terrassa d’un bar i van seure tan lluny com van poder. Al cap d’una estona, la Carme va sentir com els cambrers feien befa de la Rosa, que s’havia tirat el cafè amb llet per sobre. De manera que la Carme va dir a la seva néta que no tornarien mai més a aquell bar, perquè “la Rosa pot ser el que tu vulguis, però no l’he vista mai riure’s de ningú”.

Això és el que passa amb tu i el teu partit, Gabriel. Molts catalans no tenim gens de simpatia per Esquerra Republicana, més aviat al contrari, fins al punt que si un dia desapareix no mourem ni mitja parpella; però que siguis tan desagraït amb el partit que et va regalar una carrera ens fa pensar que no deus ser gaire de fiar.

En realitat, però, només hi ha un motiu realment de pes que et converteix en invotable. I és curiós perquè és un motiu que beu directament de la teva principal virtut política: la teva enorme capacitat per a detectar què vol sentir la gent. Ets un dels polítics més hàbils que he vist mai, en aquest sentit. Ets ràpid, ets intuïtiu i, a més a més, ets un artesà: tu mateix has construït el teu personatge. Tot això et converteix en algú extremadament dotat per a l’oportunisme.

Va ser l’oportunisme el que et va fer entrar a Súmate i a participar en l’estafa piramidal del xarneguisme. El mateix oportunisme que, al cap d’uns quants anys, et va portar a prometre més càmeres de vigilància i més policia en un míting a Santa Coloma: vas pensar que era el que la gent devia voler sentir. Una mica més i promets un altre toc de queda, per si de cas. I exactament aquest mateix oportunisme és el que ha estat la teva millor carta, el teu paracaigudes, el que t’ha fet sobreviure fins ara. No és una crítica, ans al contrari: només pots ser un bon oportunista si sembles convincent, i tu ho sembles gairebé sempre.

Però és per culpa d’aquest talent, el de dir sempre a la gent el que vol sentir, que no se’t pot votar. Perquè això és exactament el contrari del que convé ara mateix a aquest país. No hi ha hagut mai una generació de catalans que necessitessin tan desesperadament líders polítics que els diguin les coses que no volen sentir. Per tant, la teva gran traïció, el teu gran pecat, no és que siguis un cínic, ni que tinguis agenda pròpia, ni que menystinguis el teu partit. El que et converteix en invotable és la teva addicció a quedar bé.

L’única vegada que hem parlat en persona em vas dir que el teu únic objectiu a llarg termini era la independència del nostre país. Confio que no ho diguessis perquè sabies que era el que jo volia sentir.