Closcadelletra (DXXV): Quan ella canta la seva veu s’encén

Aquest cos meu malmenat, entumit, desficiós, cansat, i així mateix somniador, és un clavecí molt antic que encara es veu en cor de fer una partitura de músiques que despertaran les fulles ocres i vermelles de la tardor que entapissen el caminal i mostraran als innocents els camins de les resurreccions.

Un clavecí viu, tot ple de sensibilitat i de memòria. Els nostres sentits són com tecles que la natura que ens envolta pessiga i que sovint es pessiguen soles.

El pensament llenega de record en record, emperò mentre que en altres indrets això em semblaria penós, aquí davall aquestes bigues de llenya de nord i d’aquesta ombra matisada pels arbres vells del jardí tota la tristesa s’esvaneix. 

Els esdeveniments dels darrers mesos apareixen com a moments irreals de la meva vida.

Només existeix el present.

L’instant de la mà que cal·ligrafia el teixit negrós dels núvols i aquesta plugineua aquarel·losa que s’ha pensat que és la rosada del matí.

De sobte una veu de dona pren el vol i escolt sense ni un mot.

Divertida, salvatge, retractada, riallera, reservada, malencònica, amb massa força, sensual i autoritària de cop.

Alens fondos!

Virtuosisme quasi inaudible, insolent!

Voluptuositats! 

(Faran la Revolució els voluptuosos.)

En la cita del Temps la reconeixes de seguida.

Cecilia Bartoli amb Mozart.

Una veu per dansar per damunt els prejudicis, les gelosies, els clixés, els conformismes, les banalitats!

Ella canta que cal ser llibertina, que cal anar aviat, que cal triar el galop al trot, que hem de refusar l’avorriment, que cal anar per camins secundaris, que cal improvisar, aprofitar l’ocasió, estimar l’ara.

Ella va amb el cos deslligat i de pressa cap a cites clandestines, passa d’una cambra a l’altra, d’una terrassa a l’altra, d’una casa petita a un gran jardí i repeteix: le plaisir, le plaisir par-dessus tout.

És una veu, veu amarada de vigor, facilitat i llibertinatge.  

La veu és un dels mecanismes més impressionants que hem desenvolupat els humans: és senzillament una columna d’aire traspassant un cos, un tros de carn, i alhora té la capacitat de despertar-nos sentiments, sensacions i transportar-nos a altres estats del pensament. En un moment que hi ha tant de text i soroll, la fragilitat de la veu té més força que mai. Demetrio Stratos, que era el cantant més virtuós que ha existit, capaç de fer diversos sons alhora, deia que la veu no està relacionada amb la tècnica, sinó amb una recerca interior.

A mi la veu m’ha permès mirar endins, no pas per entendre qui som, sinó què som. Passa com amb el tacte: ens mou i ens commou d’una manera que, per sort, no podem explicar racionalment. 

Els sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fins i tot fragàncies i sons es barregen dins meu. 

Llegesc en veu alta les cartes de Pavese. 

Pas un guster, pas un dolorer, l’estim.

Cesare Pavese em diu, el 22 d’octubre de 1945, en una carta a Bianca Garufi: “Non credere alle soluzioni, alle decisioni, alle grande crisi; credi ai giorni, alle ore, ai minuti.”

Diré les derives, les infinites derives on em perd; els passeigs lluny de la decadència universal, les lectures atentes, aquestes lletres malgirbades, els camins que no duen enlloc i que invent, que copii, que cartografii i que oblid; els amics que em donen vida de bon de veres; els naufragis, els fracassos, que són els de l’èxit i no els de l’humà; els passatges del temps, les absències, la proximitat sempre seguida de l’amor, els desficis.

Aquí, en aquesta terrassa que domina la Mediterrània, llegesc l’Empèdocles de Hölderlin, on no trob paraules incoherents que avancin cap a la llarga nit de la follia, sinó, en la més pura llengua de Sòfocles, descobresc una trama densa de pensaments insondables.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: