Carme Trilla: “No voler pactar amb els propietaris dels pisos és un error”

Poques persones dominen la qüestió del lloguer com l’economista Carme Trilla i Bellart (1948). La senyora Trilla ara és a la Fundació Hàbitat 3, on impulsa el model de lloguer concertat. Un model semblant al de l’escola concertada: els ciutadans paguen una part del lloguer, i l’estat en paga una altra. Abans, Trilla havia estat directora general d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya en els governs tripartits, i actualment presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), que analitza dades i polítiques d’habitatge. En aquesta entrevista parlem dels decrets d’habitatge famosos, i de les eleccions espanyoles convocades després de no haver estat aprovats. Dona sàvia, de formes suaus, escoltant-la, un pensa que no hauria de ser tan difícil arribar a una solució. Doncs ho és.

—Valoreu-me els decrets d’habitatge suspesos i la convocatòria d’eleccions espanyoles posterior, si us plau.
—El desnonament d’una persona és molt greu, però si només tinguéssim un problema de desnonaments, no hauríem arribat a aquesta situació. Això és un esclat d’un problema que va molt més enllà dels desnonaments.. Aquí hi ha moltíssima gent jove, i no tan jove, que té un problema molt greu d’accés a l’habitatge. I això no tan sols no s’ha resolt, sinó que s’ha anat fent més greu. Les mesures que s’han anat prenent, sobretot en l’àmbit de l’estat i de moltes comunitats autònomes, han estat insuficients, tímides o no han estat prou consensuades.

—I la convocatòria electoral, com l’heu vista?
—No sé quina valoració fer-ne perquè, segons com, penso que potser hauria estat millor no convocar eleccions. Però això ja és un tema que afecta moltes altres esferes.

—Sempre insistiu en una paraula, “consens”. I dieu que si un tira pel dret, sense consens, es trobarà que li impugnaran les lleis i els tribunals les acabaran tombant.
—És que és així. Això ha passat. Aquí a Catalunya s’han fet lleis que han anat al Constitucional, i les ha revocades. Aleshores, en comptes d’avançar, s’introdueix encara més incertesa, més dubtes. Però hi ha la polarització política que ho afavoreix [tirar pel dret]. La no-resolució del problema des de l’any 2010 ha anat causant que els moviments socials siguin molt radicals en els seus plantejaments. I, des del meu punt de vista, molt sovint simplistes, en el sentit de crear unes categories de bons i dolents. I d’intentar trobar culpables d’una manera fàcil des d’un punt de vista mediàtic, però no fàcil des del punt de vista de la solució. Últimament alguns matisen, però es diu: “Si els propietaris dels pisos són els qui ens treuen al carrer, i són els qui ens apugen els preus, doncs amb aquests senyors no hem de poder pactar res”. Per mi, això és un error.

—Per què?
—Perquè resulta que són els qui tenen el 90% dels pisos de lloguer. No pactar amb els qui tenen el producte fa que això sigui tan difícil.

—Quins detalls us agradaven dels decrets i quins no? Jo us he sentit a dir en algun moment que trobàveu a faltar més seguretat per al propietari i, a la vegada, us agradaven aspectes que protegien el llogater.
—Dir que cal fer alguna mena de protecció dels propietaris et situa automàticament a l’extrema dreta. I això és molt dur perquè, essencialment, el tema és donar-los seguretat. Seguretat jurídica. Si no és així, es va perdent parc de lloguer i se’n perdrà més. Moltes de les mesures que hi havia en els decrets –que no sé si quedaran exactament igual o no– tindran com a conseqüència perdre parc de lloguer perquè van posant els propietaris contra les cordes –no poder apujar el lloguer, que si tinc un llogater que no em paga, i no sóc petit tenidor, doncs no el puc desnonar, etc. Fins i tot, hi ha una part del decret, del qual no s’ha parlat, que és una cosa directa del vice-president del govern, Carlos Cuerpo, que és un fons d’inversió europeu. I dius, i això què hi fa, dins un decret d’habitatge?

—I què diu aquesta part?
—Consisteix a dir que a Europa l’estalvi familiar de les llars es destina a activitats productives, i Espanya s’ha dedicat a la pedra. Aquesta anomalia, ell considera que s’ha de revertir. I diu que, si tu et vens un habitatge que tens de lloguer i poses aquests diners en aquest fons d’inversió per destinar-lo a activitats productives, tindràs uns avantatges fiscals molt importants. Cosa que tu i jo segurament subscriuríem, però de facto això representarà, si s’aprova, una reducció del parc de lloguer.

—Si el llogater no paga, s’ajuda els petits propietaris?
—Això està recollit en el decret, però només per als petits propietaris. I, a més, d’una manera que és molt poc clara. Tot és una mica una nebulosa. Sí que hi ha una cosa a favor dels propietaris, que és una desgravació fiscal de l’impost de la renda, si tu rebaixes el lloguer o si llogues a un jove. Però el contrapès entre allò que demano als propietaris i allò que els ofereixo no està del tot equilibrat. I a més, políticament, també t’ho he de dir, aquestes mesures a favor dels propietaris s’han fet per la pressió de Junts. Crec que és una llàstima que això no ho fes el govern mateix. I que no hagis d’acabar, precisament, depenent que Junts ho vegi bé. Fa dos anys o tres que en parlen, eh? I que no siguem capaços de trobar aquest esquema de confort per a tots…

—Com veieu la renovació forçosa, automàtica, i per sempre, dels lloguers que demanaven les entitats i que no es contempla als decrets. 
—Si és un parc públic, que els contractes siguin permanents o de renovació automàtica és totalment lògic, i forma part de la missió. Amb els privats, tornem a ser al mateix lloc. Si a un privat tu li dius que no podrà recuperar el pis (llevat que sigui per a ell o per a un parent de segon grau), torna a estar en el calaix dels temes que no incentiven mantenir habitatges de lloguer. Ens diuen que Europa és així, però cada país ho té diferent. No hi ha un patró europeu, però aquesta estabilitat sí que és desitjable. Ara, també té contrapartides: com més estabilitat hi ha en els lloguers, menys oferta de lloguer hi ha. Això ho vam veure a l’Observatori Metropolità fa dos anys. L’any 2024 vam estudiar les conseqüències del control de lloguers a Catalunya. Del topall. I se’ns deia que el mercat s’havia reduït. Ho vam estar mirant bé i no: el mercat no s’havia reduït.

—El topall de preus no va reduir l’oferta?
—El que va passar és que Rajoy va baixar els contractes de lloguer de cinc anys a tres. Els fons d’inversió li ho van demanar, per fer fora la gent més de pressa. Quan va entrar Pedro Sánchez, els va passar a cinc anys. L’oferta ha baixat, deien. I el que baixava eren els nous contractes.

—A veure si ho he entès bé: els pisos de lloguer oferts eren els mateixos. No baixaven. Però amb contractes més llargs, els mateixos pisos necessitaven menys contractes.
—Exacte. L’estoc es va mantenir, però la rotació, no. Tot té avantatges i inconvenients, però jo entenc que s’han de trobar mecanismes de més estabilitat. I, per descomptat, sí que crec que és important, sobretot en aquesta conjuntura, el control dels lloguers, el topall dels lloguers.  Això ja estava a la llei de l’habitatge del 2023. Però si un ajuntament o una comunitat no ho demana, el govern de l’estat no pot imposar-ho. I ara és el que han fet. Ho han fet independentment que sigui zona tensionada, o no. És una mica anar més enllà del que una comunitat autònoma et torpedina.

—Com valoreu la posició de l’estat espanyol a l’hora de tractar els uns i els altres? A vegades sembla que només hi hagi dos actors (propietaris i llogaters). I n’hi ha tres: l’estat també juga.
—Són els poders públics, que han de garantir el dret a l’habitatge. Això és el que diu la constitució, i són ells que han d’actuar perquè no hi hagi plusvàlues, etcètera.És responsabilitat de l’estat i de l’administració.Tens dues maneres de fer-ho: o garantint l’habitatge directament, com fas amb sanitat o educació, o, si tu tens uns operadors privats que han de proveir aquest servei i no el proveeixen, doncs tu hi has d’intervenir: pactant, col·laborant, amb consens. Hi ha d’haver una implicació més elevada i una cobertura pública pel risc d’insolvència més elevada. El PSOE, fins a un cert punt, més o menys ho escoltava, però des del carrer, diguem-ho així, qualsevol cosa que s’interpreti com una ajuda als propietaris és rebutjada per la radicalització que els moviments socials han incorporat. Però l’estat hauria de fer el paper de proveïdor d’habitatge, o de garantir que l’habitatge sigui tan assequible com sigui possible. És responsabilitat de l’estat i de l’administració.

—A París, el 20% dels pisos són públics. A Catalunya?
—Aquí estem al 2%.

—Quina vergonya, eh?
—Això és un procés històric. Molta part del parc de París és d’abans de la Segona Guerra Mundial. Són vuitanta anys o noranta anys de fer les coses d’una manera o fer-les d’una altra. A Catalunya, el pla diu que en vint anys hauríem d’arribar al 9%. Ara, necessites més pressupost. Aquí treballem amb un pressupost ridícul, que és el que sempre acabo dient.

—Aquí hi ha dos models. L’un, el mercat ho soluciona tot. I l’altre model, l’estat ho soluciona tot. I ve la senyora Trilla i ens diu que ni una cosa, ni una altra, un terme mitjà. El pis concertat, com l’escola concertada. Expliqueu-me aquest model que teniu i que feu a la Fundació Hàbitat 3.
—Bé, no és un invent d’Hàbitat 3. Això neix d’un programa de l’Ajuntament de Barcelona mateix, que decideix que necessita pisos d’una manera ràpida per a fer front a les emergències socials. A la gent desnonada, que la tenim en hotels i pensions, hem de buscar-li pis. I la proposta és dir als propietaris privats que, si el seu pis ens el lloguen a nosaltres, a Hàbitat 3, els donem garantia total de cobrament. Passi el que passi amb el llogater, recuperen l’habitatge en les condicions que el van cedir, i se’ls fan unes obres de rehabilitació amb una certa subvenció. Aquest esquema consisteix que el propietari està d’acord a cobrar una mica per sota del preu de mercat a canvi de la seguretat [de cobrar]. Els llogaters que tenim nosaltres són llogaters que paguen, perquè ens entenguem, 100 euros.

—I fins als 600, o el preu que sigui que cobra el propietari, qui ho paga?
—L’ajuntament. I també cobreix les nostres despeses de gestió.

—I vós, aquest model, el faríeu no tan sols per a desnonats, o per a joves, sinó per a tothom?
—Efectivament, es podria fer d’una manera més general. Nosaltres tenim 600 pisos a Barcelona, per aquest sistema. A Esplugues de Llobregat, en tenen 60. Vol dir que hi ha molts propietaris que hi estan d’acord, i quan se’ls acaba el contracte ens el renoven. Tens un percentatge de propietaris disposats a jugar a aquest joc. Que n’hi hagi alguns que són uns especuladors impresentables, ja ho sabem, però no són el 100%. Amb aquest altre 80%, 75%, o el que sigui, es podrien arribar a acords d’aquest tipus.

—Per acabar, un dubte sobre el lloguer forçós, automàtic: la gent, quan el vol desqualificar, diu “aquesta és una mesura de Franco”. M’ho he estat mirant, i veig que durant la República la gent també ho tenia. I l’any 1920 també. Això és així o m’ho he mirat malament?
—Efectivament, hi va haver una normativa anterior. Això ja ve de la revolució industrial a Anglaterra del segle XIX. I aquí, durant la construcció de l’Exposició Universal (1929), i amb l’arribada de treballadors a Barcelona, la gent la desnonaven d’una manera descarnada. Hi ha les fotos de la gent amb carros pel carrer amb els mobles. Amb els mobles. Això, la Mercè Tatjer sempre ho explica. Aleshores hi va haver una vaga de llogaters i es va crear una llei de protecció dels llogaters, sí. I Franco què va fer? Igual. Va dir, “jo aquí no vull tenir un focus social de problemes”. I va decidir de congelar els lloguers l’any 1948.

—I a la República també hi havia una renovació automàtica i forçosa dels contractes?
—A la República també. Però, és clar, quina conseqüència va tenir, això? Que es va perdre el parc de lloguer. A Barcelona estàvem amb un 70% de parc de lloguer l’any 1940, I vam baixar al 20%. Tot té pros i contres. Sempre és aquesta contradicció: vols evitar que hi hagi conflicte social i, al mateix temps, com ho fas per tenir un parc suficient?