Nàufrags als marges de les fronteres comunistes

L’obra d’Andrzej Stasiuk, considerat per la crítica un dels millors escriptors polonesos actuals, és com una revelació del passat, el present i el futur dels països de l’Est, amb tota la cruesa i el pes dels anys de les dictadures comunistes, que els personatges de les seves novel·les acumulen en silenci en les seves vides.

Stasiuk obre la capsa dels trons i ens revela en detall, amb una sensibilitat impressionista, infinitat d’històries reals o imaginades, individuals i col·lectives, dels difícils anys del comunisme, alhora que ens descriu un món per a nosaltres desconegut i sorprenent, els dels éssers marginats als marges físics i humans de les societats dels països de l’Est.

A Taksim (Comanegra), el narrador i el seu soci Władek recorren les carreteres d’aquell racó de món, tot travessant fronteres i vivint al límit de la supervivència diària. El seu negoci és la venda de roba de segona mà. Roba que obtenen de les restes que sobren als països europeus i que miren de dignificar-la com poden amb etiquetes llampants que simulen procedències fantàstiques com París o Nova York.

De fet, segles enrere, els mercats van ser els primers espais de contacte i relació entre els humans, l’embrió de les futures ciutats que van configurar el món que coneixem. A més, els dos protagonistes de Taksim van ser uns pioners –milloraren l’estil i les tècniques dels gitanos– d’un negoci que avui és tan globalment estès que ofega d’escombraries tèxtils alguns països del Tercer Món, com Ghana. És un greu problema ecològic i social als països del Sud, un nou colonialisme dels residus.

Molt més que un llibre de viatges

El narrador i Władek viatgen en una furgoneta atrotinada, guanyen just per sobreviure al dia i arribar l’endemà, comprar una mica de benzina, alcohol i cigarretes. No esperen gaire cosa més, tret quan Władek somnia de muntar un flota de barcasses de venda de roba usada que fan navegar pel Danubi amunt i avall. Les peripècies del viatge i els personatges amb qui es trobaran dibuixen un mosaic molt viu i intens de la vida als marges de les societats comunistes, de la qualitat de la gent i dels paisatges, i també dels seus pensaments i maneres de viure.

En aquest sentit, aquesta novel·la es podria llegir com un llibre de viatges molt particular, atesa la personalitat i el bagatge dels dos protagonistes, però esdevé molt més que això. És un treball valuós d’introspecció en les profunditats del record del passat, en la descripció impressionista de les vides de les persones en els anys més durs de les dictadures, a còpia de pinzellades precises, paraules, flaixos d’imatges, olors, sabors, sensacions, visions o somnis.

És un treball d’arqueologia de la memòria, de reviure fets ja viscuts, sempre en moviment, com en una fugida cap endavant, de poble en poble, de mercat en mercat, simplement per aguantar-se drets, per sobreviure, fumar i emborratxar-se de tant en tant. Com més avancen, no se sap ben bé cap a on, paradoxalment, més s’allunyen del futur i exploren els seus passats individuals i col·lectius, de vides a la perifèria de la perifèria. On hi ha de tot, entre el fang i les runes, també hi ha espai per a l’amistat i, fins i tot, l’amor. O l’alegria que pretén simbolitzar un trist parc d’atraccions ambulant eslovè.

La furgoneta atrotinada que condueix el narrador esdevé, també, una biblioteca oral ambulant, com el parc d’atraccions. El conductor no parla gaire, és el pacte. En canvi, el seu soci Władek no calla mai, i narra desenes de records viscuts o imaginats, relatats per uns altres o patits en pròpia pell. Amb ell, no se sap mai del tot on acaba la veritat i on comença la mentida.

De la mateixa manera, no se sap mai del tot si és veritat que coneix el següent poble, ni els personatges estrafolaris, murris i, fins i tot, perillosos, que els esperen en la següent parada. D’aquesta manera, dins i fora de la furgoneta, a còpia de quilòmetres i quilòmetres, es va teixint un tapís impactant, molt real, sociològic i literari, no exempt de brutalitat i lirisme, que es desplega davant nostre, pàgina rere pàgina. Entre pudor de neumàtics i de fàbriques mortes. Mentre venen abrics gruixuts de pell o de cuir, “com aquells que portaven els comunistes per donar-se valor a si mateixos i per fer por. Per una altra banda, els nazis, també.”

Una ‘road movie’ entre fronteres i sistemes polítics

El lector ho pot viure com una road movie per les fronteres dels països de l’Est, o dels sistemes polítics, alhora que comparteix amb els protagonistes les seves experiències vitals, les cròniques de nàufrags de tota una generació que vagareja i sobreviu pels marges d’unes societats exhaurides. La veritable experiència vital dels homes i dones que no sortien en els cartells ni les fotografies alegres, gloriosos i un pèl infantils de la propaganda comunista. “Tota aquella mandanga del comunisme només sortia bé a la televisió. En directe, allò era com al segle XIX, com en temps del tsar i res més.”

Ara tot ha canviat, són en un trànsit permanent. “Així és de vegades en aquests racons perduts: tots es queden mirant rere les cortines, però ningú surt. Ves, i ell era allí (amb la seva parada) com un monument de l’incipient capitalisme i de l’esperit emprenedor. Immòbil, solitari i la riota de tothom. I, a més, el vent que onejava de manera absurda aquella parada.”

Les fronteres dels països de l’Est són zones de descoberta, són els límits dels països i de les societats i, al mateix temps, com les platges, són espais on les grans onades dels oceans aboquen objectes, cossos, idees, cultures i restes de naufragis. A les fronteres de l’Est, s’hi acumula una amalgama de gent, idiomes, olors, músiques, religions, robes, sabates, objectes, electrodomèstics i vehicles vells que han estat arrossegats per les marees que empenyen des d’Orient, Occident i Rússia.

D’entre tot el ventall de pobles i personatges que habiten als marges, aquí destaquen els gitanos, nòmades ancestrals per definició, professionals de la vida en els límits dels descampats de la societat. Tot un món al marge, ple d’idees, usos, costums i tradicions, on els nens no van a escola i són capaços de muntar un tendal al bell mig de la carretera perquè és on passen les coses.

El fred, la fam, la bogeria, les runes de fàbriques i de cases abandonades amb mobles vells, però també d’éssers al marge de la societat: espavilats, delinqüents, bergants de tota mena i, per damunt de tot, gent dura, avesada a enginyar-se-les per sobreviure al no-res i a la misèria física i mental. Són molt resistents, com si amb els anys passats s’haguessin cobert d’una cuirassa que els protegís del mal temps, de la gana i dels sentiments.

Un film infinit, un documentari sense fi

L’encadenat constant de relats del copilot Władek, mentre per les finestres de la furgoneta veiem els paisatges freds, fangosos, grisos, als marges d’aquelles societats, molt ben descrits per l’autor, és com un documentari sense fi, com obrir les llaunes d’un film antic infinit i projectar al parabrisa, en sobreimpressió sobre les imatges boiroses d’aquell paisatge que travessen, les vides i les sensacions, les misèries, les alegries i les pors de tota una societat que ha resistit, potser, per recordar.

L’autor és ben conscient de la seva estratègia, perfecta per a penetrar la realitat des de diferents angles i visions, de veure el present, evocant les lliçons del passat, mentre es gasten dipòsits i dipòsits de benzina per avançar per un paisatge fugitiu, desolats cap a un lloc on no es veu cap futur. Perquè cada lloc sembla igual que l’anterior, sense al·licients nous, ni novetats destacables.

Tret quan els entabanen per dedicar-se al tràfic il·legal d’immigrants, com  a negoci més productiu que no pas el de la roba de segona mà. Ja es van introduint els hàbits depredadors del capitalisme, que arrasen amb tota norma humana ètica o moral. El negoci ja no són les coses, els objectes, la roba, sinó les persones. I aquí imperen les màfies del crim, expertes a localitzar, emmagatzemar, transportar i extorsionar persones. Un dels negocis que fomenten les fronteres és el contraban. Abans cobraven per passar medicines, tabac i alcohol. Ara, per entaforar orientals com sardines en camions o furgonetes de càrrega.

Amb els nous temps arriben també les mercaderies xineses, tan barates, de plàstic, que si es posen al sol es desfan i no duren ni un dia. En oposició a les dels anys passats, que eren poc atractives però duraven tota la vida. Les mercaderies xineses no tenen futur, no es poden revendre perquè es fan malbé en poc temps. Les d’abans podien durar unes quantes vides, eren un negoci permanent. I més, si els venedors com Władek dominaven l’art de passar fronteres, tenir unes quantes divises i xampurrejar tots els idiomes balcànics.

En el fons, els dos protagonistes viuen sense cap entusiasme les seves aventures de supervivència quotidiana, sense gaires esperances i amb resignació. Però, en el fons, el que fan sense saber-ho és escriure el llibre que l’autor ha imaginat. Ho diu ben clar, referint-se a Władek, el narrador i xòfer, en un moment de reflexió: “Semblava com si, abans que el conegués, hagués viscut tota una vida i ara me l’estigués explicant. Era com si tot el que havíem fet junts fos només un eco llunyà dels seus records, com si s’hagués inventat tota aquella empresa nostra tan sols per poder tornar, encara que fos un moment al passat.”

Hi ha un paràgraf molt gràfic que sintetitza a la perfecció el fons del que hi ha la novel·la Taksim, tot allò que viatja amb els dos protagonistes en les seves ments i darrere de la seva furgoneta. Avançant cap a un no-futur, allarguen i allarguen lentament el present, per guanyar temps, per poder reviure tot allò i potser provar d’entendre què han viscut i què els ha fet ser com són. En les seves ànimes, hi ha el record de la misèria, la ignorància i el fred, però també una certa nostàlgia, humor negre i l’instint de supervivència més profund de l’ésser humà, aquell que fins i tot en els moments més sòrdids sap descobrir i narrar un raig d’humanitat i de tendresa.

Diu el narrador, observant de cua d’ull el copilot: “Va fer un glop, va fer una calada i es va quedar mirant al lluny, a l’altra banda del riu, a la gasolinera i a aquella corrua de cotxes que arribaven i se n’anaven, però en realitat tornava a mirar el passat, que era la seva autèntica obsessió, perquè no podia arribar a entendre com funcionava, no en podia copsar l’essència. Creia que el passat havia de continuar durant, que no hi havia cap motiu pel qual s’havia d’acabar i l’havia d’abandonar. Així que havia d’estar parlant constantment en passat, mentre que tot el que tenia un sentit desapareixia, i tan sols la xerrera era capaç d’arrencar de la inexistència totes aquelles meravelles de les quals havia estat testimoni i subjecte i que contínuament intentava ressuscitar.”

Andrzej Stasiuk, un dels escriptors polonesos més importants

Els qui no coneixien Andrzej Stasiuk, que d’ençà del 2003 té unes quantes obres publicades en castellà a Acantilado, ara tenen l’oportunitat de llegir-lo per primera vegada en català, en traducció de Xavier Farré, publicat per Comanegra.

El polonès Andrzej Stasiuk (Varsòvia, 1960), juntament amb l’hongarès László Krasznahorkai i el serbi Danilo Kis, és una de les veus literàries més destacades de la literatura europea contemporània a l’Europa de l’Est. Ha estat mereixedor dels premis més importants del seu país i de guardons internacionals com el premi austríac de literatura europea. Ha escrit novel·les, contes, assaigs, poesia, teatre i crítica literària. Abans de dedicar-se a la literatura va participar en moviments pacifistes, va desertar de l’exèrcit i va passar un any i mig a la presó. Ara viu en un poblet aïllat del sud-est de Polònia, on escriu i on va fundar amb Monika Sznajderman l’editorial Czarne.