Dels miralls del passat

Sentim parlar aquests dies de la preparació d’un nou embat durant l’any que resta fins a la Diada del 2027. Hauran transcorregut pràcticament deu anys des d’aquell Primer d’Octubre en què vam passar de decidir la independència per una majoria aclaparadora a patir una ominosa dècada d’estat d’excepció imposat per Espanya. I també farà quinze anys de la multitudinària manifestació de la Diada que va convertir la gent mobilitzada per l’ANC en l’únic interlocutor poderós davant les institucions. Fou un moment privilegiat, en què el poder de la gent organitzada obligà les institucions a fer un pas jurídico-polític endavant (després, com sabem, en van fer dos enrere) per alliberar el país del jou estranger (parlar de “minoria dins l’estat” és acceptar el discurs de l’enemic: som un poble estranger al qual Espanya no ha pogut assimilar des que es va proclamar estat). Avui ens permetem d’oferir dos documents cabdals per a entendre aquella situació històrica. El primer és un paper intern de l’ANC que descriu els termes i continguts del diàleg amb el president de la Generalitat, Artur Mas, després de la manifestació de la Diada. El segon és una aportació de Blanca Serra, present amb Carme Forcadell en l’entrevista amb el president, arran d’una discussió sobre la tàctica seguida per l’ANC i les conseqüències que se’n podien derivar.  Ara que es parla de la preparació d’un nou embat, aquests documents poden ser útils per a comprendre els límits del diàleg entre moviment organitzat i institucions quan arriba el moment decisiu de fer la independència i proclamar la República Catalana. Això implica resoldre la coexistència temporal entre un poder constituït, sotmès al control de la constitució espanyola i els seus tribunals, i un poder constituent, emancipat de la tutela d’institucions i partits. Caldrà precisar, doncs, si el nou embat hauria de ser dirigit des de (o per) les institucions o per la gent organitzada que haurem de tirar el carro. (Si se’ns diu que hauria de ser una combinació entre institucions i carrer, caldrà saber quina serà la llarga marxa que porti a capgirar el paper de partits i institucions autonomistes per tal que puguin fer-se càrrec de la part que els pertocaria de controlar, incloent-hi els Mossos.) I, finalment, caldrà saber com s’haurien d’organitzar els qui haurem de tirar el carro perquè no ens facin passar bou per bèstia grossa ni ens deixin a l’estacada. Per posar-ne un exemple, en cap dels dos documents no s’esmenta la necessària preparació del moment de la força –la pròpia, òbviament, oposada a la que podria desplegar l’estat– per a trencar els lligams amb Espanya, sinó que sembla esperar-se un acord per a disposar de sobirania sobre les pròpies estructures i el traspàs d’aquelles altres controlades per l’estat. Cinc anys després, el 20 de setembre de 2017, la concentració popular davant el Departament d’Economia, ocupat per la Guàrdia Civil, i la defensa militant de la seu central de la CUP contra el setge de la policia espanyola van permetre de comprovar la distància entre el buit dels plantejaments institucionals i la consciència viva de la gent per a la salvaguarda de les institucions i les organitzacions pròpies. (La defensa de les urnes el Primer d’Octubre no fou pas casual.) Dues mostres d’una incapacitat institucional, que, en última instància, explica les indecisions, viratges, divisions i escampades de partits i institucions a l’hora de dirigir la força popular entre l’1 i el 3 d’octubre, mentre Espanya ja ensenyava els crostons del pa que ens hi pensava donar.)

Document número 1

Objectius de la reunió:

1. Escoltar i compartir una anàlisi de la situació i dels plans del govern.
2. Exposar les intencions de l’ANC: objectius i propostes del full de ruta per a l’obtenció de la majoria social, si bé subjectes a una revisió constant.
3. Oferir col·laboració en tot el que sigui la construcció d’estructures d’estat, condicionada a un procés d’independència pautat i real en un termini raonable.
4. Establir una interlocució fluida i continuada.
5. Transmetre la idea que per a la gent que es va manifestar la situació no admet marxa enrere.

Missatges concrets de l’ANC:

• Agraïment al president per haver-nos rebut.
• La nostra felicitació per haver-se manifestat de forma valenta i intel·ligent a primera hora del 12 de setembre i el 13 de setembre a Madrid.
• El nostre objectiu irrenunciable és la independència. Cap pacte fiscal no ens en pot dissuadir.
• Mentre es facin passos significatius cap a la independència (construcció d’estructures d’estat), l’ANC treballarà perquè el president tingui el poble al darrere.
• L’ANC treballarà per aconseguir i consolidar la majoria social a favor de la independència i mantenir les mobilitzacions.
• Cal incorporar un missatge institucional més social, explicant per què Catalunya necessita estructures d’estat a favor de la gent (perquè alguns pateixen molt) i que la independència no és un fi en si mateix.
• L’ANC vol mantenir una interlocució estable, d’alt nivell, fluida i continuada amb Presidència. 
• Les properes eleccions haurien de tenir caràcter plebiscitari. Els partits favorables a la independència, en particular CiU, haurien de preveure-ho expressament en el seu programa electoral.
• Suggerim que en la reunió del dia 20 a Madrid adopti en tot el que sigui possible una postura de cap d’estat i no de president de comunitat autònoma.
• Tenim molt present la necessitat del treball i presència internacional. 

13 de setembre de 2012

Document número 2

Unes quantes reflexions o valoracions sobre l’entrevista amb el president Mas

1. La gestualitat i protocol de la rebuda va ser senzillament espectacular, m’imagino que les de les grans ocasions; i d’això en trec tres conclusions.

a) La manifestació nacional de l’11 de setembre va superar tant de llarg les expectatives en quantitat i qualitat, i de manera tan incontestable, que per si sola i de cop ha canviat l’escenari polític, ha consolidat l’ANC com un actor polític de primera magnitud, totalment legitimat i respectat per tothom, com també es va demostrar amb la rebuda al parlament (no es va necessitar fer plantades, de moment). La rebuda a la Generalitat era un reconeixement a tot això. Estaven realment impactats.

b) El govern de la Generalitat i el seu president van voler fer-se la foto amb l’ANC. Jo crec que, amb això, es posa en relleu que aquí es tracta de dirimir, entre altres coses, qui capitalitzarà políticament i electoralment aquest 11 de setembre de 2012. El 10 de juliol de 2010 qui va tenir la capacitat de capitalitzar aquella mobilització va ser CiU; ara no està tan clar, perquè la mobilització ha estat més gran i heterogènia i els impulsors, també. El que ha quedat clar és la voluntat i rapidesa de reflexos de CiU per fer una primera capitalització. Això, a més, em porta a pensar que l’avançament electoral serà un fet i la foto que buscava Mas va en aquesta direcció. Si d’això no en treu la majoria absoluta, poc se n’hi faltarà. Mas volia i necessitava la foto, i a nosaltres també ens convé per la imatge de credibilitat i fortalesa que ens dóna, cosa que, al meu parer, ens permetrà a l’ANC fer el paper de tutela i empara que s’explicava en el text de reflexió sobre aquest 11 de setembre respecte als partits i entitats. 

c) En Mas es feia sol la foto enfortint la seva figura com a president davant dels partits i entitats i davant de la gent. En Mas, d’un sol cop, ha enterrat l’autonomisme, més de 30 anys de pujolisme, ja no diguem maragallisme, montillisme i tot el tripartidisme sencer; si no ho espatlla amb la visita a Rajoy, clarament la seva figura de líder està creixent i, de moment, en solitari, i així ens ho volia demostrar. Això no sé si és bo o és dolent per al país, però és de justícia admetre que és així. Aquest home ha anat modulant la seva postura i les seves paraules amb molta astúcia i amb valentia. No ha anat a la manifestació, i així ha satisfet les elits i grups repatanis del seu entorn; però ha dit que hi era en esperit, i així ha satisfet els grups d’alcaldes i de gent dels seus. A la vista de les característiques històriques de la manifestació, ha decidit sortir l’endemà en pla presidencial a recollir amb gran rapidesa de reflexos els primers fruits; després ha anat a Madrid en el mateix pla, i ens ha rebut amb solemnitat i en solitari subratllant la seva figura presidencial; al mateix temps ha descol·locat en Duran, que, amb la seva actitud vacil·lant els dies anteriors, amb la cama embenada i la cadira de rodes, ha estat la viva imatge d’un dirigent caducat i en retirada. Amb la seva actitud, en Mas no ha fet més que subratllar que ERC encara està en estat convalescent de les patacades que ha rebut; ICV està desdibuixada entre el discurs nacional i el discurs social; el PSC ha entrat definitivament (?) en el no-res; la CUP està despistada mirant cap a un altre cantó. 

2. Un cop ha començat l’entrevista, que ha durat gairebé hora i mitja, hem començat nosaltres explicant tranquil·lament el paper titulat “Notes per a la recepció del president Mas”, afegint-hi un punt últim sobre el treball i presència internacional.

Em sembla que ha escoltat atentament i ha accedit a la interlocució estable (F. Homs- Forcadell).

Després ha començat ell remarcant les dificultats en què es troba com a govern; s’ha estès en el concepte de construcció d’estructures d’estat remarcant que estem en disposició de tirar endavant una estructura sanitària pròpia, una educació pròpia i fins i tot una seguretat pròpia (Mossos d’Esquadra); però que veu una gran dificultat en el tema primordial i central que és la construcció d’una hisenda pròpia: diu que no els passen les dades imprescindibles, que la complexitat informàtica perquè tot funcioni bé i de seguida és molt gran, i que no hi ha prou gent preparada. Ha parlat d’una estructura inicial d’Agència Tributària Catalana basada en la hisenda de les diputacions i s’ha mostrat molt caut respecte a l’èxit popular que podria tenir un ingrés massiu d’impostos a aquesta agència. Nosaltres dèiem que tot això és perquè no hi ha hagut des del començament del postfranquisme un projecte de país que busqués construir això, però que hi ha més gent preparada de la que ens pensem i que nosaltres a través de les sectorials podem contribuir-hi. 

Vam insistir en el tema calendari, perquè el procés no es podrís ni tingués marxa enrere; ell va insistir que no podia passar de mesos, però que necessiten tenir unes eines més sòlides de cara a la hisenda pròpia (no va parlar de pacte fiscal). Vam preguntar per l’actitud de grans empreses com la Caixa, Abertis, grup Godó, etc. i va donar a entendre que hi estan parlant i que hi són molt reticents. Vam dir que la gent es pot atipar d’aquestes empreses i anar a col·locar els seus diners a empreses més amigues del país. Vam insistir que el país està més preparat del que volem admetre, que cal fer una crida al compromís dels millors (aquesta vegada, sí) i que l’ANC li ofereix suport si el camí és el de la independència d’una manera clara amb fets i no només paraules. Tots vam intervenir puntualitzant diversos punts nostres.

En fi, va ser una entrevista jo crec que cordial i sincera per ambdues parts. Després vam passar a la sala de premsa i la Carme en nom de tots va oferir una informació als nombrosos periodistes que esperaven i va contestar diverses preguntes. Després va fer el mateix en F. Homs.