El polèmic empresari que ha lliurat a Trump el petroli dels veneçolans
Cabimas, Veneçuela. L’helicòpter sobrevola els pous del llac de Maracaibo. Alejandro Betancourt, el multimilionari de quaranta-sis anys que el govern de Donald Trump ha ungit com a nou rei del petroli de Veneçuela, somriu i obre els braços teatralment. “Benvinguts –diu– a la terra del petroli.”
Poc abans, el seu avió privat ha aterrat a l’aeroport d’Oro Negro, la porta d’entrada a les immenses reserves del país i a allò que Trump ha anomenat “l’acord petrolier més gran de la història del món”.
L’entesa, poc ortodoxa, ha lligat el destí dels contribuents nord-americans al de Betancourt, un empresari desconegut per la població. Durant una visita de dos dies amb periodistes de The Washington Post, Betancourt obre la porta –per primera volta– a l’empresa, una operació comercial milmilionària dedicada “al petroli d’Amèrica”, tal com ell mateix l’anomena.
La visita revela un imperi petrolier en construcció i amb el suport dels Estats Units, amb grans jaciments a la Faixa de l’Orinoco i multitud de plataformes reconstruïdes en el curs del llac, ple de restes rovellades i de taques de petroli d’una indústria que acumulava anys de declivi. És, també, un viatge a l’altra banda del mirall: a la nova Veneçuela de Trump, un estat vassall dels EUA on els fidels d’un govern que solia renegar del nord imperialista confraternitzen ara amb total normalitat amb alts càrrecs de la Casa Blanca, als quals es refereixen com a socis i amics. En aquest món, Betancourt –una figura profundament controvertida al país i que molts consideren un símbol del passat corrupte de Veneçuela– té un paper protagonista.
L’operació arriba en un moment en què la patacada del Partit Republicà a les eleccions de mitjan mandat als EUA ha posat més en dubte que mai el present –i futur– del govern Trump i dels acords que se’n puguin derivar. Per si no n’hi hagués prou, una de les grans aspirants a la presidència de Veneçuela, l’opositora María Corina Machado, ha insinuat que podria revisar el contracte en cas d’arribar al govern. Però Betancourt, que hi ha destinat més de mil milions de dòlars de la seva fortuna, es mostra impertèrrit.
“Mira això, mira-ho”, diu, en referència a unes drassanes i una flota de barques remodelades per a dur treballadors a les plataformes del llac. “Ho fem realitat. Això tot just és el començament, home. T’ho dic jo. Tornarem a aixecar Veneçuela.”
Un acord secret, al descobert
Els primers carregaments de petroli de l’acord van començar a arribar a final del mes passat i Trump va presentar el primer lliurament, d’un milió de barrils, com el “botí” de la presa de control nord-americana. Betancourt insisteix que l’acord és beneficiós per a ambdós països. “Ningú no havia fet mai res semblant”, diu.
L’empresari no s’avé a facilitar una còpia del contracte secret signat amb els Estats Units, tot escudant-se en un acord de confidencialitat. Però el document de divuit pàgines, que ha obtingut The Washington Post, revela un acord de cinquanta anys amb garanties fèrries per a ambdues parts.
Betancourt cedeix als EUA un 35% de l’empresa, North American Blue Energy Partners (NABEP), gairebé en canvi de res. A més, resta obligat a vendre un 20% de la producció als Estats Units a 30 dòlars el barril, menys d’un terç del preu de mercat actual. L’acord també atorga als EUA dret preferent de tanteig sobre la resta de la producció, a preu de mercat. Els dividends de l’empresa no es podran repartir fins que la producció no superi els 1.015.000 barrils diaris, una fita que Betancourt vol assolir el 2033.
Uns acords separats amb el govern veneçolà, també confidencials, garanteixen a Veneçuela entre un 16% i un 40% de la producció en concepte de regalies, i el país cobra la part que li toca abans que els Estats Units rebin el 20%. “Veneçuela cobra primer”, va dir.
Escèptics pertot
L’acord té un possible entrebanc a l’horitzó: Corina Machado, la Nobel de la pau, que el mes passat va tornar al país tot reclamant eleccions. La política més popular de Veneçuela ha acusat Betancourt de “corrupció obscena”. La setmana passada, va denunciar que l’acord “no reflecteix els nivells de transparència que desitja la societat veneçolana”, i va deixar entenent que no farà negocis amb Betancourt en cas d’agafar el relleu de la presidenta interina del país, Delcy Rodríguez. Rodríguez –que havia estat la mà dreta del president deposat, Nicolás Maduro– governa el país amb la benedicció de Washington, i ha fet seu l’acord.
El Partit Demòcrata, que a partir del gener controlarà tant la cambra alta com la cambra baixa del congrés dels EUA, també ha posat en dubte la legalitat i la conveniència de l’acord. I, per si no n’hi hagués prou, ni les grans petrolieres nord-americanes ni els analistes del sector donen gaires possibilitats d’èxit a Betancourt: diuen que l’acord és una quimera pensada perquè la Casa Blanca se’n pugui vantar, però que no abaratirà pas la benzina als Estats Units.
“Crec que és il·lusionisme en un 90%”, diu Francisco Monaldi, director del Programa d’Energia de l’Amèrica Llatina de la Universitat Rice.
Extraient petroli a la neocolònia
Un matí abrasador, Betancourt arriba a un jaciment enorme a la sabana tropical de la Faixa de l’Orinoco. L’acompanya el cap en funcions de l’ambaixada dels Estats Units a Caracas, John M. Barrett. Betancourt, un veneçolà format als EUA que duu camises fetes a mida, s’obre pas entre els treballadors mentre els saluda afectuosament. Ells l’anomenen “el líder”. Un alt càrrec de la petroliera estatal PDVSA –abillat amb una camisa estampada amb el nom d’Hugo Chávez, el fundador de l’estat socialista veneçolà– li dóna uns copets a l’esquena i, tot somrient, estreny amb força la mà de Barrett.
L’acord ha assegurat a Betancourt els drets d’unes reserves que, segons els càlculs, contenen 63.700 milions de barrils, més que el total de reserves dels EUA. D’ençà que Betancourt va tornar al sector del petroli de Veneçuela, a final del 2023, la producció del país ha crescut de 18.000 barrils diaris a 223.000; l’empresari assegura que arribarà a 275.000 abans de final d’any i a 350.000 l’any vinent. Segons Betancourt, l’empresa té drets sobre disset jaciments, onze dels quals ja funcionen, i vol arribar a seixanta torres de perforació d’ací a tres anys.
Segons els experts, l’envit més important serà aquí, a l’Orinoco, on caldran unes inversions enormes per a poder treure profit de les reserves pendents d’explotar. El pla de Betancourt és reinvertir pràcticament tot el flux de caixa de NABEP (més de 5.000 milions de dòlars enguany), cosa que les grans petrolieres, que depenen dels accionistes, no es poden permetre.
Oswaldo Felizzola, coordinador del centre d’energia de l’Institut d’Estudis Superiors d’Administració de Caracas, diu que aquest model pot funcionar en camps que ja s’havien perforat anteriorment, però que el cost d’explotar camps verges sovint pot ser exorbitant, sobretot a l’Orinoco, on el cru és espès i fangós. “Caldran entre cinc anys i deu si volem fer el mínim imprescindible per a poder extreure petroli d’un camp verge de la faixa”, diu. “I és car: entre 15.000 dòlars i 20.000.”
Betancourt es mostra visiblement irritat per aquesta mena de crítiques, a les quals respon amb xifres a ràfegues: les centrals elèctriques que construeix, els centenars de quilòmetres d’oleoductes que estén, les desenes de pous que perfora… I ara té un soci formidable que li dóna suport: el govern dels Estats Units.
Terreny desconegut
La primera petroliera de Betancourt a Veneçuela va ser Petrozamora, una operació amb inversió del govern rus que el govern veneçolà va expropiar el 2020. Betancourt diu que va invertir 700 milions de dòlars del seu patrimoni (“pràcticament tot allò que tenia”), a més de tres-cents milions en equipament, per mirar de recuperar la majoria de l’empresa el 2023, després d’una conversa cara a cara amb Rodríguez.
Segons Betancourt, la idea que el govern dels EUA fos propietari directe d’una part de l’empresa va prendre forma cap al març, uns quants mesos després que Maduro fos capturat per l’exèrcit nord-americà. Per als EUA, l’acord representa endinsar-se en un terreny desconegut: després de les dues guerres de l’Irac, per exemple, el govern nord-americà no va cercar mai la propietat directa d’actius petroliers.
“Amb una participació directa en la producció de petroli veneçolà no solament garanteixes la seguretat energètica dels nord-americans durant generacions, sinó que també t’assegures que el petroli veneçolà no es tornarà a fer servir mai més com a arma contra el poble nord-americà. Això és poder dur”, diu Mauricio Claver-Carone, que havia estat alt càrrec del govern de Trump i que ara fa d’enllaç amb el nou govern veneçolà.
Els crítics ofereixen una visió menys amable de l’acord. “No pots fer que un país accepti un acord quan té una pistola al cap”, diu Rafael Ramírez, que va ser ministre del Petroli al govern de Maduro i ara viu a Roma.
Un passat polèmic
Betancourt, descendent d’una coneguda nissaga veneçolana (el seu besavi fins i tot va ser president del país), va formar part d’una classe d’empresaris que van fer fortuna gràcies als contractes dels governs chavistes, sovint tacats per la corrupció. Fa una dècada, Betancourt fins i tot fou dut a la justícia, acusat d’haver estafat l’estat en un gran contracte elèctric.
La causa es va acabar arxivant, però molts veneçolans, incloent-hi Machado, encara el culpen –amb raó o sense– de les apagades que afecten recurrentment el país. David Rebanales, un estudiant que va assistir a un míting de Machado aquest mes, diu que l’acord l’ha convençut que els Estats Units han venut el poble veneçolà, “tal com van vendre els ucraïnesos”.
“Al principi crèiem que [Trump] representava d’alguna manera els valors democràtics nord-americans que molts de nosaltres hem admirat”, diu. “Però [tan sols] vol els recursos. Ens ha demostrat que la gent no li importa. Tan sols vol allò que la gent té sota els peus: el petroli.”
A l’agost, The Washington Post va informar que, poc després de la captura de Maduro, uns quants alts càrrecs del govern nord-americà van començar a intercedir en favor de Betancourt davant les autoritats suïsses en relació amb una causa penal al país. Aquest setembre, la cadena nord-americana CNN va informar que el gabinet de Todd Blanche, que aleshores era el fiscal general adjunt dels Estats Units, havia ordenat als fiscals federals de Miami que tanquessin una investigació que involucrava Betancourt.
Betancourt, que continua investigat per emblanquiment de diners a Suïssa i a Espanya, nega haver comès cap il·legalitat. Assegura que va obtenir els fons per a finançar la NABEP de les reserves de Petrozamora i que també s’ha enriquit amb la venda de la popular marca d’ulleres de sol Hawkers, entre més negocis. També desmenteix els rumors segons els quals membres de la família Trump han invertit en l’acord. “No hi ha cap més inversor”, diu. “Ni la família de Trump ni ningú. És a nom del meu pare. Però som jo i els Estats Units.”
Via lliure
Rodríguez ha celebrat públicament l’acord. Fins i tot l’ha presentat com un pilar del seu govern interí i com a prova dels beneficis de “l’associació” –tal com l’anomena– de Veneçuela amb els Estats Units.
En un punt de bombament, Betancourt arriba per a un acte en directe amb Rodríguez: ella és a Caracas, asseguda al costat de Barrett i a l’altra banda de la videotrucada, i ell al jaciment, envoltat de treballadors de NABEP i de PDVSA. Abans de començar, un animador –que recorda els dels actes polítics chavistes– demana als treballadors que “treguin les mans de les butxaques i aplaudeixin”.
Rodríguez promet al poble veneçolà que l’acord es traduirà “en sous per als treballadors, en salut, hospitals públics, escoles, aliments, el benestar de la població, serveis públics, electricitat, aigua, carreteres”.
“Et felicito”, diu a Betancourt en un moment de l’acte. “Continuem treballant plegats… [amb] els nostres socis, els Estats Units.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.