Puig i Cadafalch: una veu sorprenentment actual
Que això d’Espanya no hi ha qui ho aguanti i que, a més a més, no té solució és un convenciment que m’acompanya des de fa bastants anys. Un convenciment que no crec equivocar-me si dic que és compartit per molta gent, que ve de lluny i que de tant en tant es documenta i es reforça amb fets concrets com, per exemple, l’aparició del llibre que tot seguit comentaré.
Els primers dies de novembre va arribar a les meves mans un volum de l’Editorial Base amb un títol prometedor: Josep Puig i Cadafalch. Articles polítics. Es tracta d’un llibre de quasi quatre-centes pàgines que aplega un total de cent nou escrits publicats a la premsa –principalment a la Renaixensa i la Veu de Catalunya–, entre el 1891 i el 1936 per qui, a més a més d’eminent arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art, va presidir la Mancomunitat de Catalunya des del traspàs, l’any 1917, d’Enric Prat de la Riba fins als últims dies del 1923, quan va optar per exiliar-se a França poc després del cop d’estat del dictador Primo de Rivera.

Una recerca exhaustiva
Josep Puig i Cadafalch. Articles polítics és el fruit d’uns quants anys de recerca feta per Esteve Mach, arquitecte, expert en patrimoni artístic i, sens dubte després de l’exercici d’immersió en el personatge a què la gestació d’aquest llibre l’ha obligat, profund coneixedor del pensament de Puig.
Explica Mach que el polític mataroní era “més dotat per a la denúncia que no pas per a la diplomàcia”, un factor que el diferenciava notablement del seu antecessor, Prat de la Riba, molt més fi des del punt de vista dialèctic. No cal que ho juri, perquè això es percep al llarg de tot aquest conjunt de texts en els quals predomina l’estil directe, sense subterfugis ni ornamentacions retòriques però que, quan cal, es complementen amb les dades necessàries per a defensar els seus arguments. No es pot oblidar la dimensió científica de Puig i Cadafalch, que li atorgava una gran seguretat a l’hora d’argumentar amb xifres i percentatges.
Després de la presentació d’Esteve Mach, trobem un estudi introductori d’Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ajuda a situar els articles de Puig en el context històric que els correspon. I a continuació els cent nou articles posats seguint l’ordre cronològic, que és, al cap i a la fi, una manera de llegir-los. Tot i això, el curador del llibre ha elaborat un utilíssim índex temàtic que permet una lectura més selectiva dels texts d’acord amb la matèria que interessa més el lector.
Un ampli mosaic de temes actuals
Així doncs, hi ha temes per a totes les curiositats: Barcelona, la burocràcia municipal, Espanya, la llengua catalana, el triangle Catalunya-nació-catalanisme, l’oposició al pla Cerdà, les relacions de la Mancomunitat amb el dictador (analitzades en mitja dotzena d’articles escrits el 1930 i que considero de lectura obligada), el caciquisme, l’espoliació de Catalunya i un apartat dedicat al pensament social i a l’anarquisme que sorprèn per les agosarades argumentacions de Puig i Cadafalch, un home que passava per ser persona de seny i ordre; és a dir, de dretes i de missa.
Però, sens dubte, la gran sorpresa que s’amaga en l’interior d’aquests texts de Josep Puig i Cadafalch és la sorprenent actualitat, malgrat els cent vint-i-cinc anys que han transcorregut des que foren escrits.
En posaré uns quants exemples que demostren això que acabo de dir:
“La pitjor acusació contra la política castellana és el que passa: fa segles ve perdent territori, i el poc que li queda se li revolta. Els qui n’han fugit, execren el nom d’Espanya; els qui no n’han fugit, batallen per escapar-se’n; ni un de ‘los pedazos de la madre patria’ enyora l’antic govern […]. No hi ha més Espanya que aquesta: una mena de Turquia cristiana, en un estat de civilització proper de la barbàrie” (“¡Todos nos quieren!”, la Veu de Catalunya, 17-1-1897).
“La qüestió catalana no és de bona o mala administració, no és de moralitat administrativa; no és, solament, de bon o mal govern; sinó que és una qüestió de ser o no ser” (“A n’en Silvela”, la Veu de Catalunya, 18-1-1899).
“Nosaltres tenim un criteri més radical: creiem que l’Espanya nova, l’Espanya regenerada, si és que Espanya té redempció possible, ha de ser l’harmonia de les nacions que la formen lligades pel llaç de la federació, vivint dintre ell amb tots sos organismes independents i autònoms” (“La qüestió separatista”, la Veu de Catalunya, 25-2-1899).
“Qui volgués jutjar la cosa com a qüestió comercial, podria dir que l’empresa que ens serveix a Catalunya és una mica careta. Ser espanyols no li surt avui a Catalunya molt acomodo. Si s’invertís aquí el que paguem, Catalunya, en pocs anys, podria tenir els serveis públics millors que Bèlgica” (“La qüestió dels quartos”, la Veu de Catalunya 2-7-1899).
“El Govern d’Espanya s’entesta a continuar la Història d’Espanya […]. La llei històrica es repeteix ara. Demanem treure l’administració dels nostres cabals de les mans pròdigues que els malversen, demanem ser el que som, demanem el dret a que se’ns reconegui, el dret a viure la vida pròpia, no la d’altri i a Madrid ens execren i a Madrid exciten el Govern a que ens persegueixi i fins als periòdics guerrers, els diaris dels que no venceren a Cuba ni a Filipines, a que s’ofeguin amb sang les nostres aspiracions” (“Als governants d’Espanya”, la Veu de Catalunya, 26-10-1899).
“Demanem nosaltres el que volen tots els pobles lliures i això ho fonamentem en el dret que hi tenim. És la nostra l’aspiració a una vida civilitzada que no ens poden dar; el desig d’una vida econòmica esplèndida que ells, nascuts per ser pobres, no ens podran donar mai; i en això, que és una aspiració que sentim independent d’ells, no hi saben veure més que l’odi o les petites passions de pobles. Diem que som diferents d’ells en cos i ànima i en això que diem i provem, els hi sembla veure odi; repetim que el seu art no és el nostre, ni sa llengua i tampoc sa literatura i en això també hi veuen odi” (“Espanyolisme”, la Veu de Catalunya, 6-3-1900).
Aturo aquí el raig amb la certesa de fer curt, perquè només he centrat aquesta tria en les relacions de Catalunya amb Espanya. Hi ha, com he dit més amunt, un conjunt de matèries sobre les quals la paraula directa i sense embuts de Puig i Cadafalch ens arriba ara i aquí envoltada d’uns ressons que ens la fan enormement propera i que confirmen allò que deia en començar aquest paper: això d’Espanya ni té solució ni hi ha qui ho aguanti.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.