Per què els polítics prefereixen explicar la seva vida sexual que el seu programa electoral?

Per què els polítics s’estimen més respondre quantes relacions sexuals han tingut l’últim mes que explicar la seva proposta per a l’habitatge? La resposta amaga la clau que pot fer decantar el votant indecís en unes setmanes decisives.

Si analitzem l’agenda dels principals candidats abans de les eleccions del 29 de novembre, hi veurem un patró que fa uns quants anys hauria escandalitzat més d’un purista de la informació política. Els líders ja no dediquen els esforços a preparar els clàssics debats electorals o a enfrontar-se a incisives entrevistes en informatius de ràdio i televisió. Avui la prioritat absoluta és asseure’s al sofà d’un programa d’entreteniment nocturn en horari de màxima audiència o posar-se els auriculars en un pòdcast d’èxit.

Aquest fenomen no és nou, ni casual ni anecdòtic. És l’expressió màxima del politeniment (en anglès, politaintment, la fusió de ‘política’ i ‘entreteniment’). Un vessant de l’infoentreteniment que significa la culminació d’un procés d’“americanització” de les campanyes electorals.

La personalització de la política: el candidat per sobre del partit

Quan parlem de l’“americanització” de la política, ens referim a un procés d’importació de les tècniques electorals (màrqueting polític) dels Estats Units cap a Europa, que es caracteritza per una pèrdua de pes de la ideologia i les sigles del partit en favor de la personalitat i el carisma del candidat. L’emoció substitueix la profunditat dels arguments i l’espectacle substitueix el míting tradicional.

Tot i que la tendència va néixer als EUA (amb fites històriques com Bill Clinton tocant el saxòfon a la televisió el 1992), l’adaptació a l’entorn polític ha estat total. A Espanya, històricament el votant era molt fidel a la marca clàssica dels partits, però avui assistim a la construcció d’hiperlideratges en què la marca personal s’imposa a la formació.

D’aleshores ençà, l’estratègia s’ha generalitzat a tot l’espectre polític. Isabel Díaz Ayuso ha construït un lideratge a Madrid que sovint transcendeix i eclipsa les sigles del Partit Popular, basant la seva força en una actitud i una projecció de marca més personalista.

A l’altre costat, Pedro Sánchez ha perfeccionat l’art de capitalitzar la seva figura en moments crítics. S’ha arribat a apropiar de mems nascuts per atacar-lo (com el famós “Perro Sanxe”) i els ha convertits en marxandatge de campanya. L’assistència a pòdcasts informals i juvenils com La pija y la quinqui o les rondes per programes d’humor i entreteniment són l’exemple perfecte de lideratges que volen ser ells mateixos el missatge, per sobre del projecte del partit.

Del periodista al showman: climes diferents

Traduït al context de la campanya del 29-N, que un candidat participi a La revuelta o El hormiguero, o en pòdcasts com The Wild Project, persegueix un doble objectiu estratègic: el primer és esquivar el periodisme polític tradicional. En un programa informatiu, el periodista malda per fiscalitzar la tasca política, exigeix una rendició de comptes. En un plató d’entreteniment, en canvi, el clima és de col·laboració. El presentador no procura d’entrada acorralar el polític, sinó fer espectacle i retenir l’audiència. Això atorga al candidat un control gairebé absolut sobre la seva imatge.

El segon objectiu és reduir les defenses cognitives de l’espectador. Quan un ciutadà mira un telenotícies, activa un filtre crític (“ja proven de vendre’m la moto”). Però quan mira un programa d’humor o sàtira, el cervell es relaxa. A més a més, l’humor augmenta la resposta emocional positiva i facilita que la informació política es recordi. En aquest context, el polític deixa a l’armari el vestit, la corbata i l’armadura institucional. Participa en jocs, comenta anècdotes, riu dels seus defectes o parla d’afeccions. L’espectador acaba desenvolupant una connexió amb la figura pública que no és possible en una entrevista periodística convencional.

Una manera efectiva de connectar amb l’electorat indecís

I ací és on el politeniment esdevé una arma letal per a decidir unes eleccions ajustades. La majoria dels votants molt polititzats ja tenen el vot pràcticament decidit i consumeixen informació diària. Però hi ha una bossa fonamental de votants indecisos, desafectes, que, de fet, eviten activament de consumir notícies per saturació, desgast o desconnexió.

Com s’hi arriba? Anant al seu refugi mediàtic: els programes d’entreteniment. Com que no llegiran programes electorals de dues-centes pàgines, probablement decidiran el vot per la simpatia o la confiança que els transmeti un candidat per sobre d’un altre. El raonament inconscient és senzill: “Té sentit de l’humor i sembla una persona normal”, “Me n’hi aniria a fer una cervesa”, “Les coses que diu tenen tot el sentit del món.” No obstant això, és important de remarcar que una intervenció poc afortunada pot ser una mala passada per al candidat i pot fer miques tot l’esforç dedicat a la participació en el programa.

Tot plegat, doncs, és la trivialització del debat públic?

L’aterratge d’aquesta americanització de la política presenta un dilema profund. D’una banda, el politeniment té un indubtable valor democratitzador: acosta la política a capes de la societat que se senten excloses del llenguatge tecnocràtic, encotillat i sovint avorrit de les institucions.

D’una altra, es corre el risc de trivialitzar el debat públic. Si les eleccions del 29-N acaben depenent de qui ha fet l’acudit més graciós al sofà d’un plató o qui s’ha mostrat més desimbolt en un pòdcast, buidarem la democràcia del contingut real: el debat sobre les idees i la gestió de les polítiques públiques. Com passa a les xarxes, la confrontació d’idees i projectes pot acabar en un simple espectacle visual i emocional, en què es prioritza l’efecte immediat sobre l’audiència.

Sigui com sigui, els equips de campanya ho veuen clar. Fins al mateix dia de la votació, la caça del darrer escó indecís no es lliurarà a la tribuna del congrés, sinó explicant anècdotes personals i arrencant un somriure sota els focus d’un plató de televisió, en un clip que es farà viral a les xarxes. Al polític del segle XXI ja no li cal ser el millor orador; li cal ser el millor convidat.