S’acaba la migranya quan s’acaba el dolor? La psicologia de la por entre una crisi i una altra

Una persona amb migranya rep una invitació per a sopar dissabte. Li ve de gust anar-hi, però apareix un dubte: “I si aquell dia tinc una crisi?” Arriba dissabte i es troba bé. Hores abans de sortir, nota una lleugera pressió al cap. Potser no és res, però comença a observar-la: “Va augmentant? Deu ser el principi? I si hi vaig i he de tornar?” Finalment, cancel·la el sopar.

Tot i que no acaba tenint cap crisi, el seu dissabte ja s’ha esguerrat.

Què passa entre crisi i crisi?

La migranya és una malaltia neurològica, però conviure amb la imprevisibilitat que l’acompanya també pot influir en allò que pensem, sentim i fem quan no en tenim. Solem mesurar-la comptant els dies de dolor, un nombre que no sempre en reflecteix tot l’impacte.

La càrrega interictal és l’impacte potencial d’una persona entre una crisi i la següent. Concretament, la literatura científica assenyala que l’ansietat a causa de la possibilitat d’un nou atac pot reduir l’activitat quotidiana i la qualitat de vida. Acceptar un viatge, quedar lluny de casa o comprometre’s amb un pla futur pot ser més difícil quan no sabem com ens trobarem aquell dia.

Per això, a més de preguntar-nos què hem de fer quan la migranya es manifesta, podem pensar també què hem deixat de fer per por de tenir-ne.

Un radar encès

Aquest temor no és absurd. Té una funció protectora: ens ajuda a anticipar-nos a allò que ens podria fer mal. Precisament per això mirem de reduir la incertesa, i una manera intuïtiva de fer-ho és intentar de detectar la crisi abans no arribi.

El problema pot aparèixer quan, per sentir-nos més segurs, comencem a cercar contínuament senyals que ens permetin d’anticipar-la. Una lleugera pressió al cap que un altre dia potser hauria passat inadvertida ara ens fa dubtar: comença un atac?

Ho comprovem. Ho tornem a comprovar. El nostre cos es converteix en una mena de radar que cerca senyals de què podria passar.

Ho podem comparar també amb un detector de fum massa sensible: necessitem que ens avisi quan hi ha foc, però si sona quan torrem una llesca de pa acabem atents a l’alarma encara que no hi hagi cap incendi. Una cosa semblant pot passar amb la hipervigilància: conèixer el nostre cos no és igual que viure’n pendents.

Al final, vigilar tampoc no ens dóna la certesa que cerquem, perquè continuem sense saber si arribarà la crisi. Aleshores podem recórrer a una altra estratègia: evitar de fer coses.

Deixar de fer coses “per si de cas”

Quan apareix la incertesa, evitar de fer coses té un avantatge immediat: “Val més que no hi vagi”, “Val més que no viatgi”, “Val més que no faci plans”… Quan ho cancel·lem, sentim alleujament. I el nostre cervell aprèn d’allò que redueix el malestar: si eludir una situació em fa sentir més segur ara, un altre dia serà més fàcil de tornar-la a esquivar. No és una resposta absurda, perquè funciona a curt termini.

Ara, quan aquest “per si de cas” es comença a estendre tenim un problema. Primer pot ser un sopar, després, un viatge, i més endavant potser deixarem de fer determinats plans amb antelació.

Amb aquestes conductes d’evitació, el cercle es comença a completar: por → vigilància → interpretació d’amenaça → evitació → alleujament. I apareix una paradoxa: intentem d’evitar que la migranya ens prengui un dia i podem acabar cedint-li dies en què ni tan sols apareix.

Cuidar-se o evitar

Però això vol dir que algú que té migranya no ha de cancel·lar plans i ha de menystenir els senyals del seu cos? No, perquè viure amb aquest trastorn també exigeix d’​​adaptar-s’hi. Descansar durant una crisi, modificar una activitat o cancel·lar alguna cosa quan realment no la podem fer és una manera adequada de cuidar-nos.

Pensem en dues decisions:

• “Avui no hi vaig perquè tinc una crisi i he de descansar.”
• “No organitzaré res per a dissabte que ve perquè podria tenir una crisi.”

En tots dos casos podem acabar a casa, però psicològicament la situació és diferent. Si en el primer supòsit responem a una necessitat present, en el segon mirem de protegir-nos d’una possibilitat futura.

La diferència no sempre serà senzilla, però ens podem fer una pregunta: aquesta decisió respon a allò que necessito ara o principalment a allò que temo que pugui passar?

Recuperar la capacitat d’elecció

Aleshores, si no podem eliminar la incertesa ni hem de passar per alt el nostre cos, què ens aporta la psicologia? No pot garantir que no arribi una altra crisi ni pretén eliminar la por, però sí que ens pot ajudar a respondre d’una altra manera quan apareix.

Les intervencions psicològiques són una manera complementària de tractar la migranya. Inclouen, per exemple, tècniques de relaxació i regulació de l’activació, atenció plena (mindfulness), estratègies per a treballar amb pensaments i emocions difícils o intervencions conductuals adreçades a reduir l’evitació i recuperar activitats importants.

L’objectiu és aprendre a reconèixer quan la por intenta protegir-nos i quan aquesta protecció ens comença a limitar. Això no vol dir afirmar que la migranya és una alteració psicològica, perquè, com ja apuntem més amunt, és una malaltia neurològica. No es tracta de viure sense por de la pròxima migranya, sinó una cosa una mica més realista: que quan aparegui aquesta por no sempre sigui la por qui decideixi.

Vanesa Pérez és psicòloga autònoma i professora a la Universitat Europea. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.