Seül, la megaciutat que cerca l’ànima entre el passat i el futur

“Seoul, my soul.” Aquest joc de paraules, que es podria traduir per “Seül, la meva ànima”, és el lema oficial de la capital de Corea del Sud d’ençà del 2023. Més enllà d’una simple campanya de màrqueting, és també una frase que captura una sensació que molts acabem compartint després d’haver-nos submergit pels carrers d’aquesta megaciutat. Una ciutat difícil de definir, on la modernitat més vertiginosa conviu amb una memòria històrica profundament arrelada. 

Seül és una metròpoli de més de nou milions d’habitants, plena de gratacels, pantalles i tecnologia, però també de palaus, temples i carrerons amb cases antigues on el brogit desapareix i on, per uns instants, sembla que puguem viatjar en el temps, atès que ens transporten a una època anterior a la transformació que va convertir aquesta urbs en una de les grans capitals culturals i tecnològiques del planeta.

La millor manera de viure aquest viatge en el temps és començant el dia al barri de Bukchon Hanok, situat al centre històric de Seül, on es conserven les cases tradicionals coreanes (hanoks). Els carrerons costeruts i les teulades tradicionals contrasten amb l’horitzó de gratacels, entre els quals es destaca, a dalt d’un turó, la silueta omnipresent de la torre de Namsan.

Baixant pels seus carrers arribem al Palau de Gyeongbokgung, un dels grans símbols de la ciutat. Aquest palau, construït al segle XIV, rep cada dia milers de visitants, molts dels quals porten un hanbok, el vestit tradicional coreà. En el cas de les dones, és format per una jaqueta curta, el jeogori, i una faldilla llarga i ampla, la chima. Els homes vesteixen una combinació de jeogori i baji, uns pantalons de tall ample que es complementen amb un elegant barret negre i allargat. Els colors variats dels hanbok omplen el palau i els seus jardins (ja de per si magnífics) d’una vitalitat especial. 

L’entrada al palau és gratuïta per a tothom qui vesteix un hanbok. Tot i que no surt gaire a compte, perquè el lloguer del vestit és més car que no pas l’entrada, vestir un hanbok s’ha convertit en una pràctica molt popular tant entre els locals com entre els turistes internacionals. Lluny de ser vist com una disfressa, portar aquestes robes es considera una manera d’acostar-se i donar valor a la cultura coreana, mostrant admiració i respecte per la seva història i tradicions.

Sortint del palau ens trobem amb la plaça de Gwanghwamun, un dels grans espais cívics de Seül. Aquí, sota la mirada del rei Sejong –creador de l’alfabet coreà i una de les figures més importants de la història del país–, la ciutat ens mostra una altra faceta: la política. La plaça, encapçalada per la porta de Gwanghwamun i envoltada d’edificis institucionals i de centres culturals prestigiosos, és un dels principals llocs de reunió ciutadana. És un indret de celebracions i reivindicacions, que ha estat testimoni d’alguns dels moments més importants de la vida política recent de Corea del Sud, del moviment democràtic del 1987 fins a la Revolució de les Espelmes del 2016, i on és habitual de veure manifestacions.

Abans de continuar cap a la següent gran parada d’aquesta passejada, paga la pena de desviar-se uns quants metres i acostar-nos a un dels records més sensibles de la història recent de Corea del Sud. Davant l’ambaixada japonesa trobem una escultura amb dues cadires. En una hi ha una nena vestida amb un hanbok. L’altra és buida. Coneguda com l’Estàtua de la Pau, és un monument dedicat a les anomenades “dones confort”: les dones i nenes, coreanes i també d’uns altres països asiàtics, que van ser sotmeses a esclavatge sexual per l’exèrcit imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial. Aquest episodi continua essent una ferida oberta a Corea del Sud, on molta gent considera que el reconeixement al sofriment de les víctimes i l’assumpció de responsabilitats per part del Japó han estat insuficients. Situada just davant l’ambaixada japonesa, mirant-la directament, l’escultura s’ha convertit en un símbol de memòria i reivindicació, i també en un motiu de tensió en les complexes relacions diplomàtiques entre tots dos països.

Tornant al recorregut principal, uns carrers més avall trobem el Cheonggyecheon, un petit rierol que apareix com una esquerda d’aigua enmig del ciment i que explica millor que cap altre espai la transformació de Seül. Durant segles, havia format part de la vida quotidiana de la ciutat, com a espai de trobada on els habitants dels barris del voltant feien activitats domèstiques com ara rentar la roba. Amb la modernització accelerada de la segona meitat del segle XX, el rierol semblava un espai prescindible, un record de la ciutat antiga que es volia deixar enrere. Per això va ser cobert amb ciment i, posteriorment, convertit en una autopista elevada. Però, a principi dels 2000, va recuperar l’aigua i es va transformar en un magnífic passeig urbà que avui en dia travessa el centre de la ciutat, oferint als habitants i els visitants un espai de pausa i desconnexió. La recuperació és un exemple del canvi de rumb d’una ciutat que, després de dècades d’urbanització intensa, va començar a valorar tenir espais per a les persones.

Finalment, fent un gir a la dreta, la nostra passejada ens porta fins a Myeongdong. Hem arribat a la Seül de l’onada coreana (Hallyu), el fenomen cultural que ha fet que la música, les sèries, el cinema, la gastronomia i la moda del país saltin fronteres i seduixin milions de persones a tot el món. El contrast amb els hanoks de Bukchon, la solemnitat del palau i la calma de Cheonggyecheon és total. Aquí la ciutat explota en llum, so i moviment, amb centenars de cartells lluminosos, botigues de cosmètica, moda, música i consum. Els carrers són un riu constant de gent, que passeja immersa en les cançons de K-pop que sonen pels altaveus i en una infinitat de colors i olors que arriben de les parades de menjar, on s’acumulen gimbaps, tteokbokki i més delícies de la cuina coreana, que es venen a uns preus (i qualitat) adaptats al turista internacional. Si voleu menjar bé de veritat, pagaria la pena d’anar fins al mercat de Gwangjang, però això ens desviaria massa del recorregut d’avui.

Després de fer un mos, quan el dia comença a arribar a la fi, anem cap a la torre de Namsan. És una presència constant en l’horitzó de la ciutat, una silueta que apareix una vegada i una altra entre els carrers i que, d’alguna manera, funciona com una brúixola: sempre és un punt de referència elevat dins la immensitat de Seül. Per això, la millor manera d’acabar el dia és pujant-hi per contemplar la ciutat del seu mirador estant.

Hi arribem amb telefèric al capvespre, quan les últimes llums del dia deixen pas a un mar de finestres il·luminades que ens fan somniar els milers d’històries que bateguen en aquesta ciutat. En aquest instant, el lema “Seoul, my soul” comença a prendre sentit dins nostre.

Al vidre del mirador, situat a la part alta de la torre, hi trobem escrits els noms de moltes ciutats del món i les distàncies que les separen de nosaltres: Taipei, 1.430 quilòmetres; París, 8.908; Nova York, 11.061… I, entre tots aquests noms, n’hi ha un que ens posa cara a cara amb una realitat molt pròxima: Pyongyang, 246. A una quarantena de quilòmetres d’on som, rere una de les fronteres més vigilades del món, hi ha una altra Corea. Una Corea que comparteix amb aquesta ciutat il·luminada una història i unes arrels culturals comunes, però on la nit, segurament, es viu d’una manera radicalment diferent.

“Seoul, my soul.” Després d’un dia recorrent i vivint els seus carrers, antics i moderns, ara entenem una mica millor aquest lema. Una ciutat que ha seduït el món i que mira decididament cap al futur, però que alhora té el passat molt present. I, al nord, una frontera que ens recorda que la història continua oberta.

Postals des de la Xina: una mirada particular sobre la Xina i Corea