Els set homes que poden dirigir la Rússia post-Putin

El president rus, Vladímir Putin, s’ha proclamat novament guanyador de les eleccions legislatives d’aquest cap de setmana a Rússia: el partit que fa temps que dóna suport al ‘dirigent etern’ del país, Rússia Unida, ha tornat a guanyar la majoria dels escons a la Duma, la cambra baixa del parlament.

No és sinó el darrer capítol d’una llarga ratxa de victòries electorals que es remunta un quart de segle enrere. Fins i tot després de quatre anys i mig de guerra a Ucraïna i de centenars de milers de víctimes, el control de Putin sobre el poder polític a Rússia es manté tan ferm com sempre. Però l’ex-director del KGB, de setanta-tres anys, no viurà per sempre.

En cada cicle electoral, Putin ha hagut de respondre a preguntes sobre qui el podrà substituir eventualment. Fins ara, tanmateix, n’ha guardat un silenci escrupolós i estudiat, mantenint en suspens tant el seu país com la resta del món.

L’estructura de poder que ha constituït al llarg del seu mandat, en què l’únic encarregat de prendre les grans decisions és ell, garanteix que ningú pugui acumular prou poder per a desafiar-lo directament, però també deixa al país sense un successor clar.

I encara que alguns –si més no, els qui es decanten per l’oposició– esperen amb impaciència l’era post-Putin, és molt més probable que el successor de Putin, en cas que es jubili o mori mentre ocupa el càrrec, s’assembli molt més al president rus que no pas als qui s’hi oposen.

Heus ací els set principals candidats que encaixen en aquest perfil.

Mikhaïl Mixustin: primer ministre, seixanta anys

El primer en la línia de successió oficial és el primer ministre Mikhaïl Mixustin, que –segons la constitució russa– assumiria automàticament la presidència si calgués: així fou, precisament, com Putin es convertí en president en funcions després de la dimissió de Borís Ieltsin, el 31 de desembre de 1999.

El 2020, quan fou nomenat president, els analistes i experts coincidiren a descriure la tria de Mixustin com a purament pragmàtica: un tecnòcrata que havia dirigit el Servei Federal d’Hisenda rus i que gaudia d’una reputació de gestor eficaç però apolític, pràcticament desconegut pels russos a peu de carrer però molt reconegut entre les elits empresarials.

La manca de perfil polític era el gran tret diferencial de Mixustin respecte de la resta de candidats. L’actual primer ministre no tenia afiliació partidista ni perfil públic, tampoc no formava part de les elits dels serveis de seguretat, pròximes a Putin, i mai no havia mostrat molt d’interès a ocupar un càrrec de més responsabilitat. Aquesta combinació el convertia en una opció de risc baix.

D’aleshores ençà, tanmateix, Mixustin ha anat assumint més responsabilitats, especialment en matèria econòmica; també se li ha encomanat la direcció del consell que supervisa la compra de material militar. No obstant això, per a la facció més influent de la política russa –els membres de l’elit dels serveis de seguretat, coneguts com els siloviki, que exerceixen una gran influència en la política exterior i la seguretat–, Mixustin continua sent vist com un foraster, cosa que pot acabar limitant les possibilitats d’ascens.

Alexei Diumin: ex-guardaespatlles i actual secretari del Consell d’Estat, cinquanta-quatre anys

Alexei Diumin, que s’incorporà com a guardaespatlles a l’equip de seguretat de Putin l’any 1999 i passà anys al Servei Federal de Protecció rus, ha anat escalant posicions en l’organigrama del govern de Putin fins a ocupar càrrecs de gran responsabilitat en l’aparell de seguretat i les forces armades russes. Aquesta trajectòria el converteix en un dels candidats més pròxims als siloviki.

Diumin ha exercit de subdirector de la intel·ligència militar russa, el GRU, i ha dirigit les Forces d’Operacions Especials de Rússia, un càrrec des del qual supervisà l’annexió de Crimea a Rússia, l’any 2014. Posteriorment, Diumin exercí com a vice-ministre de Defensa. Fou nomenat governador de la regió de Tula l’any 2016, i secretari del Consell d’Estat l’any 2024.

Fa temps que Diumin es considera un dels candidats amb més possibilitats d’agafar el relleu de Putin en el futur, tant per la seva proximitat personal al president com per la seva dilatada trajectòria en el món militar i en la funció pública. En els darrers anys, Putin ha anat ascendint com més va més membres del seu equip de seguretat a càrrecs de gran pes polític, sovint per una qüestió de confiança personal.

En el passat, s’havia especulat amb la possibilitat que Diumin fos nomenat ministre de Defensa. El maig del 2024, tanmateix, Putin reorganitzà el ministeri i atorgà el càrrec a l’economista Andrei Beloússov, tot nomenant Diumin com a adjunt del Kremlin per a la indústria de defensa: un rol que els analistes descriuen, a la pràctica, com un càrrec ministerial a l’ombra.

Dimitri Patruixev: vice-primer ministre i fill de l’ex-director de l’FSB, quaranta-vuit anys

Dimitri Patruixev és el gran exponent d’allò que els analistes russos anomenen “el clan dels prínceps emergents de Rússia”: fills de veterans ultrapoderosos de la Rússia de Putin que han aconseguit de sobreviure a dècades de reorganitzacions convulses i ascendir al cim de la piràmide política.

Dimitri és fill de Nikolai Patruixev, ex-director de l’FSB i secretari del Consell de Seguretat rus, que fa dècades que coneix personalment Putin i que és considerat un dels membres de més confiança del seu cercle intern.

El fill de Patruixev, que ha passat la major part de la seva carrera al sector bancari, estudià a l’acadèmia de l’FSB a instàncies del seu pare. La proximitat del seu pare a Putin i el seu passat als serveis de seguretat fan de Patruixev un candidat ideal per a les faccions de línia més dura dels siloviki.

El 2024, Nikolai Patruixev provà de convèncer Putin –sense èxit– perquè el seu fill substituís Mixustin com a primer ministre. En canvi, fou nomenat vice-primer ministre.

Boris Kovaltxuk: president de la Cambra de Comptes, quaranta-vuit anys

Com en el cas de Patruixev, Boris Kovaltxuk és un dels grans representants de la “noblesa” de la Rússia de Putin: és fill de Iuri Kovaltxuk, un poderós oligarca que d’ençà de fa temps és considerat una de les persones més influents de Rússia, tot i no haver ocupat mai cap càrrec públic. Sovint se’l descriu com el banquer personal i l’amic més íntim de Putin.

El poder dels Kovaltxuk es fonamenta en el seu imperi de mitjans de comunicació, bancs i organitzacions científiques: els membres de la família, tanmateix, no es consideren pròpiament siloviki.

El pare de Kovaltxuk també pressionà perquè el seu fill fos ascendit durant la reorganització ministerial del 2024, provant de convèncer Putin perquè nomenés el com a director de Rosneft o Gazprom, les principals empreses energètiques del país. Putin, tanmateix, nomenà Boris com a director de la Cambra de Comptes, cosa que s’interpretà com un revés per als Kovaltxuk.

Denis Manturov: vice-primer ministre, cinquanta-set anys

Fill d’un diplomàtic soviètic d’alt rang i protegit de Serguei Txemezov –director de Rostec, el conglomerat que controla el complex militar-industrial rus–, Denis Manturov dirigí el Ministeri d’Indústria i Comerç durant més d’una dècada abans de començar a escalar posicions dins l’organigrama del govern de Putin.

L’any 2022 se li encomanà la responsabilitat de supervisar la indústria armamentística; dos anys més tard fou ascendit a vice-primer ministre.

Els seus vincles amb la indústria de defensa li garanteixen certa influència entre els siloviki, tot i no tenir experiència pròpia en els serveis d’intel·ligència. Però el fet de supervisar la producció militar i l’aspecte econòmic de la guerra també pot representar un llast. La seva influència està estretament lligada a la salut de l’economia de guerra i probablement depèn de com acabi.

Serguei Sobianin: batlle de Moscou, seixanta-vuit anys

Serguei Sobianin passà d’ocupar el càrrec de governador d’una província siberiana a  ser nomenat cap del gabinet presidencial de Putin l’any 2005. Posteriorment, dirigí la campanya electoral de Medvédev, l’any 2008, abans de ser nomenat batlle de Moscou l’any 2010, un càrrec que ha ocupat d’aleshores ençà. Sobianin és més pròxim a les elits empresarials que no pas els serveis de seguretat, però la seva reputació com a gestor li ha fet guanyar simpatitzants més enllà de la capital.

Serguei Kiriyenko: cap de política interior del Kremlin, seixanta-quatre anys

Serguei Kiriyenko esdevingué el primer ministre més jove de la història de Rússia l’any 1998, encara sota el mandat de Ieltsin, però abandonà el càrrec tan sols quatre mesos després arran de l’esclat de la crisi financera que sacsejà l’economia russa a final de la dècada dels noranta. Com a primer ministre se’l recorda, sobretot, per haver pres una decisió transcendental: nomenar Putin cap de l’FSB, el servei de seguretat interna de Rússia, i principal successor del KGB.

Posteriorment, Kiriyenko dirigí Rosatom, l’empresa nuclear estatal, i ara ocupa el càrrec de cap de política interior del Kremlin, on ha participat directament en algunes de les decisions més transcendentals de l’era de Putin –entre les quals l’organització del referèndum constitucional del 2020, que permet al president de romandre al poder fins l’any 2036, o l’annexió i administració del territori ucraïnès ocupat per Rússia.

Un factor que juga a favor de Kiriyenko és la seva influència a l’hora de decidir qui ascendeix –i qui no– al govern de Putin. Com a cap de política interior, Kiriyenko ha impulsat una sèrie d’iniciatives de formació cívica destinades a conrear una nova generació d’una “nova elit” –en paraules del Kremlin– lleial a Putin, com ara un programa que forma veterans de guerra per a carreres en la funció pública.

Fins ara, tanmateix, els resultats del programa han estat dispars: la majoria dels graduats s’han hagut de conformar amb càrrecs consultius o simbòlics, sense autoritat real. Si el projecte acaba fructificant, Kiriyenko pot acabar col·locant aliats lleials arreu de la burocràcia russa.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb