La policia espanyola votant independentistes?

Comissaria de la policia espanyola a Puigcerdà. Som abans d’estiu, hi hem pujat amb dues filles a renovar els passaports. Davant nostre, el policia nacional espanyol duu la samarreta de la roja posada. Tan sols començar la cosa empitjora… Diu que ens falta una fotocòpia. Tenim el document en línia, al mòbil, sí, però volen el paper. “Ya te lo pone aquí.” Demano on fer la fotocòpia, m’aixeco i trigo 10 minuts a tornar a ser al mateix lloc amb el paper a la mà. Hi ha una certa tensió en l’ambient.

“This guy is quite rude, actually”, em diu la dona en anglès, amb veu baixeta, dissimulant. Davant meu hi ha un agent de policia de mitjana edat, sense arma, i que el fet de portar la samarreta de la roja, i no l’uniforme el fa, als meus ulls, una mica vulnerable, tendre. Diria que pròxim i tot: a la seva edat, i vestit de futbolista. Què serà el següent? Disfressa del comte Dràcula per a anar a la feina? Un de noi. Aquest home, tròbut, és com un nen a qui li agraden les disfresses. Com a mi! 

“T’ha agradat perquè ets un home, pare. A nosaltres no ens parlava com a tu”, em diu la Magalí, dins el cotxe de tornada, estrenyent fort i feliç el passaport renovat. “O ens tallava la paraula.” La seva mare, abstreta a la finestreta, afegeix: “Fins i tot esbufegava, cansat de nosaltres”, i ho deia amb el cap already a l’estiu. Ella també esbufegava. “Però amb allò del llibre de família, tenia raó.”

I tant que en tenia, de raó. El llibre de família, com ens agradava… Ara ja ningú et posa en aquell llibret de portada blava els noms dels nous fills escrits a mà. Ni el tampó oficial corresponent. Aquell objecte, a moltes famílies, ens tocava el cor. Era el paper de la unitat, la prova que funciona, això nostre. L’èxit fet oficial. Doncs ara és en línia, tu. I no el portes damunt. És al núvol. I no és el mateix. 

“No hi ha llibre de família perquè no els volen, aquests wokes”, ens va dir el policia. “I s’hi ha fixat! Miri”, em deia l’agent de la roja en un català xafallós preciós. “En el llibre de família sortia una casella per al pare i una per a la mare. Ah, que es verdad? Doncs ara progenitor uno i progenitor dos.” I ens girava la pantalla per ensenyar-nos-ho. “No volen pares i mares, no.” Ara els qui esbufegàvem érem nosaltres. Vam connectar enyorant el llibre de família, sí, però no en la seva diatriba antiwoke de després. “De Pardines, sou? I com és que la nena no surt com a filla de Pardines? Ara ningú neix al seu poble. Tots neixen a Campdevànol, on hi ha l’hospital. Hauré de parlar amb la Sílvia Orriols. Volen que sembli que als pobles no hi ha nens. Així la immigració ens fa falta.”

I aquí em vaig despertar.

El meu cap era negant la teoria del senyor, perquè sabia que el meu pare, tot i ser de Sant Cugat, hi ha llocs on surt nascut a Sabadell. Això passava abans, sense wokes pel mig. I el meu cap era aquí, negant la seva teoria, fins que va dir “Sílvia Orriols” insinuant –jo crec que somniant més aviat– que en tenia el telèfon. Connectant amb ella.

I em vaig despertar perquè allà el tenia, al meu davant. Una xifra feta persona. Ja es veia la del CEO d’abans d’estiu. Però és que en la darrera enquesta, publicada a El Mundo, surt que Aliança rep vots del PP, Vox i el PSC. Si he fet bé els números, parlem d’unes 90.000 persones. Era l’agent del meu davant un exemple? O especulo massa? Un policia nacional, vestint la samarreta de la roja, connectant amb la Sílvia Orriols. Aquest va ser el meu dia.

El meu dubte, de tornada, fent la collada de Toses: ara que el PP, Vox i el PSC veuen que AC no solament roba vots a Junts, sinó que a ells també, la seva estratègia serà la de continuar inflant la bèstia? O voldran frenar? Han volgut una AC gran per a paralitzar el bàndol independentista i, jugant, jugant, s’hi cremen? És això, pobrets, o és que els 90.000 vots que perden és el preu que paguen –i contents– per fer impossible que la majoria independentista pacti mai entre ella perquè hi ha AC dins? 

Tot això pensava, pobre de mi, collada avall. Però ho pensava poc. Allò que tenia al cap era la bellesa de la collada de Toses, i la portada blava del llibre de família. Com l’enyoro…