“Va fer el bé amb mentides”: un film analitza la impostora catalana de l’11-S

Tania Head va ser, durant sis anys, una de les veus més populars dels supervivents dels atacs de l’11 de setembre de 2001 als EUA. La seva història ho tenia tot: havia estat l’única que havia aconseguit de sortir amb vida de la planta on havia impactat el segon avió, el seu promès havia mort en els atemptats i l’havia rescatada Welles Crowther, l’heroi del mocador vermell, que també hi va morir. El relat –lluminós i de superació, malgrat tot– la va acabar convertint en la presidenta de l’Associació de Supervivents del World Trade Center. Fins que es va descobrir que era una impostora. Ni havia estat a les Torres Bessones aquell dia fatídic ni hi havia perdut el promès. Tot era mentida, però el detall més curiós del cas és que no hi havia hagut ànim de lucre al darrere.

És un cas prou conegut, però allò que molta gent no sap és que Tania Head realment és catalana i es diu Alicia. Ara, el documentari La supervivent. L’11-S va ser només el principi n’investiga la història en profunditat, sense sensacionalisme i sense retratar-la com  un monstre, com moltes vegades s’havia fet. Tres preguntes clau envolten el film: per què ho va fer? Com ho va aconseguir? I, en el fons, no som tots una mica impostors?

El relat que Nova York va voler creure

Escrita per Markos Goikolea i dirigida per Kike Maíllo, La supervivent és una producció de Sábado Time en què han participat 3Cat i Filmin i que s’estrena avui als cinemes. Arribarà a 3Cat uns quants dies més tard i a Filmin l’11 de setembre. Tal com expliquen els creadors, quan van tenir coneixement de la història van quedar fascinats pel personatge. “La majoria d’articles i de pòdcasts que tracten la qüestió opten per un to acusatori, la pinten com un monstre o una boja, i em venia de gust intentar d’entendre-la i empatitzar-hi”, explica Goikolea. “És una persona ambivalent, amb contrasts. Va fer el bé amb mentides, i això la situa en una zona de grisos en què és difícil de determinar si és una bona persona o no. És un personatge atractiu i magnètic.”

Sense saber-ne bé la història, costa d’entendre aquesta ambivalència, però el documentari parla amb víctimes de l’atemptat que van compartir vivències amb Tania Head. Alguns afectats no la perdonen, però uns altres sí, perquè consideren que, al cap i a la fi, els va ajudar. Ningú no parava gaire atenció als supervivents immediatament després dels atemptats, hi havia un relat social que, d’alguna manera, els deia que havien tingut la sort de sobreviure. Ni tan sols els convidaven als actes de record a la zona zero, eren víctimes de segona. L’associació de supervivents va rebre un gran impuls amb Tania Head i va ser gràcies a ella que van poder anar a la zona zero de la tragèdia. Com que va fer de guia durant anys per Nova York, explicant la seva història, i com que a més era la cap de l’associació, es va convertir en una cara molt popular de la ciutat.

El relat de Head tranquil·litzava Nova York, era una espècie de bàlsam. De fet, és probable que una de les claus perquè triomfés com a impostora va ser la de posar-se davant un públic que necessitava creure-hi. “Per una banda, tenia un talent personal per a interpretar, va fer una molt bona construcció del relat. I, per una altra, no hi pot haver un gran mentider sense una societat que no es vulgui creure la mentida. La història que explicava era necessària. Una heroïna que es manté ferma i dreta després d’haver perdut el promès i d’haver perdut gairebé el braç”, explica Maíllo. “Va ser una gran dramaturga, va escriure la història que tothom volia escoltar i que representava els valors que la societat nord-americana volia representar: solidaritat, resiliència… Calia aquell far moral. També va investigar uns altres casos de supervivents i herois nacionals de què es parlava llavors. Va agafar components de les històries que tenien èxit per a crear la seva”, afegeix Goikolea.

Quan es va posar en contacte per primera vegada amb uns altres supervivents per mitjà de fòrums d’internet, ella encara era a Catalunya. Filla d’una família adinerada de Barcelona i de mare anglesa, reunia les condicions idònies per a poder viure a Nova York amb certa comoditat i parlar anglès amb fluïdesa total. A més, sembla que havia tingut un accident i més vivències traumàtiques anys enrere, i això potser la va ajudar a construir el personatge. La bola es va anar fent més i més grossa a mesura que veia que el relat funcionava. Hi va anar insistint a poc a poc, fins a arribar a ser presidenta de l’associació, a demanar subsidis per als supervivents, a muntar tallers per a superar el trauma… “Segons els testimonis, hi havia una jerarquia de sofriments”, diu Maíllo. “A dalt de tot hi havia els qui havien perdut algú, i després venien els altres. Ella va crear un personatge que era a dalt de tot de la jerarquia, perquè ho tenia tot: era una supervivent que se n’havia sortit amb una cicatriu i que havia perdut el marit a la torre del davant.”

Una víctima és inqüestionable?

La mentida es va allargar durant sis anys, fins que The New York Times va trobar contradiccions greus en el seu relat i va revelar que es tractava d’una supervivent falsa. Després, La Vanguardia en va destapar la identitat real, la de l’Alicia. Sobta que el periodisme nord-americà no s’adonés abans de les contradiccions i que no es contrastés bé la informació. Probablement hi va influir la dificultat de qüestionar el relat d’una víctima que explicava una història tan tràgica, i també que no es tractés d’una víctima qualsevol, sinó de la líder del moviment de supervivents. “És un principi bàsic: si algú que se t’obre és marcat per un fet molt tràgic, com li pots preguntar si allò que explica és veritat o no?”, reflexiona Maíllo.

Tanmateix, no tot s’explica per una possible manca d’esperit crític en una societat en xoc. La clau per a entendre el cas també és que ella va construir un personatge molt creïble, que va aconseguir d’enganyar fins i tot Sam Kedem, el seu terapeuta i un dels testimonis del documentari. Un especialista en traumes que es dedicava, precisament, a detectar els nombrosos impostors que es feien passar per víctimes per tal de cobrar ajuts. En va enxampar molts, però el cas de Tania Head li va passar per alt. Ella, d’alguna manera, va convertir aquella teràpia en una sala d’assaig. “Tot i que mentia, hi havia l’arrel d’un trauma real, encara que no fos el de l’11-S”, recorda Goikolea.

El després de la mentida

I com es reconstrueix una vida després d’haver fingit ser una altra persona? Alicia Esteve va tornar a Catalunya i fa anys que intenta refer-se’n. Els creadors del documentari expliquen que han tingut un cert conflicte moral amb el fet de remenar la història, pensant com la pot afectar, però confien en la imatge polièdrica i humana que n’han construït. “Tens una idea prèvia de com vols que sigui el documentari, però en tres anys d’investigació la teva opinió es va alterant, a mesura que coneixes el personatge”, explica Maíllo. “No som periodistes, i encara menys periodistes sensacionalistes. Vols entendre com va poder passar tot allò, però no vols amargar la vida de ningú. Per això vam decidir de no publicar cap imatge real d’ella ni que hi aparegui el seu segon cognom. Ha pagat un preu molt alt per aquesta mentida. Les seves caps actuals fan esforços perquè a la feina no se sàpiga, perquè els directius que hi ha per damunt no se n’assabentin.”

Segurament, la mostra més gran de l’ambivalència de tot plegat és que alguns dels supervivents han aconseguit de perdonar-la. Malgrat que ella es va guanyar la seva confiança amb una mentida, els va ajudar en molts moments, tant en termes pràctics com polítics i emocionals, i alguns prefereixen quedar-se simplement amb això. “Ha sofert un escarn mediàtic i ens agradaria que ella veiés aquesta part. Han passat molts anys i ara ho veuen amb més perspectiva, la perdonen més”, diu Goikolea. Els creadors del film també expliquen que a alguns testimonis els genera conflicte participar en aquesta mena de documentaris perquè el morbo de la història fa que els periodistes la recuperin periòdicament i contactin amb ells, però no per a parlar de la seva història, que és real, sinó de la de Tania Head.

Tania Head, Enric Marco i l’impostor que duem dins

Una de les qüestions més interessants que proposa el film és si, d’alguna manera, tots som una mica impostors, si no sostenim sempre un relat davant els altres que no explica ben bé qui som. “No hi ha la possibilitat de sortir al carrer sense una màscara. T’has de construir una personalitat de cara als altres, quan ningú no et veu ets diferent”, reflexiona Maíllo. Goikolea hi coincideix: “Tots tenim una mica d’ella, de manera més o menys inconscient. Tots tenim aquesta tendència a decorar la nostra identitat o a canviar-la per tal d’agradar o de pertànyer, som narradors i intèrprets de la nostra vida. Per això vam decidir que una actriu interpretés la Tania, per reforçar aquesta idea de la performativitat de la identitat.”

El documentari sobre Tania Head arriba dos anys després de l’estrena de Marco, un film sobre la vida d’Enric Marco, l’home que es va fer passar per supervivent d’un camp de concentració nazi i que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen. Maíllo i Goikolea consideren que tots dos casos tenen moltes coses en comú, com ara una ferida d’infància, una autoestima trencada, una cerca de pertinença, estima i fama… No haver passat pel trauma real, a més, els va ajudar a analitzar, de manera objectiva, quines tecles calia tocar perquè el missatge arribés al públic. Cap d’ells tampoc no volia treure’n rèdit econòmic.

Una vegada descobert, Enric Marco va arribar a dir que pensava que, malgrat tot, calia més gent com ell, que d’alguna manera aquell personatge havia servit per a donar veu als deportats i a divulgar-ne la memòria. En definitiva, havia servit per a ajudar-los. Era una autojustificació posterior o potser allò explicava el motiu que l’havia empès a mentir? Volia crear una realitat alternativa per a superar la pròpia? Simplement, cercava reconeixement? No se sap, però potser són els mateixos motius que van empènyer l’Alicia a traslladar-se de Catalunya a Nova York i convertir-se en la supervivent que mai no va ser.