Antifeixista

Aquest article l’escric mentre la primera vaga educativa s’escampa pel país.

Aquest article sortirà publicat l’11 de setembre, festiu i reivindicatiu i etcètera.

Aquest article l’escriu algú que sempre ha reivindicat la llengua, la cultura i la identitat catalanes.

Algú que ha arribat a l’afonia tants cops com ha calgut cridant independència.

Algú que va veure arribar unes urnes de plàstic de matinada en una escola del seu carrer i les va defensar.

Algú que ara no vol entrar en més detalls perquè tampoc es tracta de penjar-se medalles. I aquest article l’escriu algú que ara mateix només se sent antifeixista, alhora que evidentment feminista –del feminisme que inclou absolutament tothom– i antiracista, i totes aquestes lluites les sosté en català i sempre en català.

Aquest article també l’escriu algú que està desencantat, però el desencant té clar d’on surt i qui en té la culpa (i no en diu responsabilitat, en diu culpa): la classe política catalana.

Aquest algú sap de què parla, entoma sovint reunions i trobades on coincideix amb la gent que la desencanta.

Aquest algú que sóc jo creu per damunt de tot en una societat catalana que sigui també antifeixista, feminista, antiracista i que ho sigui en català.

Aquest algú ara no vol cridar independència pel carrer el dia 11, perquè el desencant li fa veure el futur pròxim negre en aquest sentit, però em nego a veure’l negre i ara passo ja a la primera persona.

Sé que som més lluny ara de tornar a poder cridar independència sense tenir la sensació de demanar la lluna en un cove, i sé també que cal que hi hagi gent que cridi independència, però si avui dia 11 no n’hi ha tanta com altres anys, si us plau tinguem clar que si la gent està desencantada no és perquè s’hagi cansat de cridar i sortir al carrer, sinó perquè la classe política no està a l’altura del poble català. Sortir al carrer ara mateix és sortir-hi per la foto i aquell ball de xifres de final del dia i para de comptar.

Ara és dia 8 i tinc més present el dia 10 al Fossar que no pas l’11 als carrers. La ultradreta catalana va desbocada i ho fa en català, ja no hi ha l’excusa de és-que-són-espanyols. I penso que és aquí on ens hem de posar ferms i no cedir, davant del feixisme que no solament pot destruir la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat sinó també les vides d’uns col·lectius que viuran i viuen ja en carn pròpia l’amenaça i la violència feixista: parlo dels immigrants, parlo del col·lectiu LGTBIQ+, parlo de les dones, de totes les dones.

No sortir a cridar independència el dia 11 no és la fi del món. S’ha de passar per un moment “baix” i de revisió i potser és ara aquest moment. Hi ha prou senyals en tots els sentits per decidir replantejar-se posicions i accions. El clima polític és igual de greu que el meteorològic, ara mateix, i tot va lligat. En moments de desencís, potser en lloc de llençar a la brossa una causa que s’ha desinflat, s’ha de pensar en causes que encara tenen sentit i bufar fort cap allà, perquè ser feminista, ser antifeixista, també és empènyer cap a un món millor per als Països Catalans.

No es pot llegir aquest article com una proposta de cedir, d’afluixar, de retirar-se, qui ho entengui així, que em rellegeixi. Però l’11 només és un dia dels 365 que té l’any, es lluita cada dia, avui dia 8 els docents que fan vaga també lluiten per tot el que ens importa, i aquest curs que tot just comença i té tot l’aire de ser tan agitat i complicat o més que l’anterior ens pot ensenyar moltes coses encara que no trepitgem tant les aules com en cursos “normals”.

I acabo pensant en els que en poden sortir més perjudicats, de tot això: els més petits, els més joves. Dins de cada criatura hi ha un desobedient, un rebel, dins de cada jove hi ha un enuig i una lluita, no els protegim deixant-los al marge, eduquem-los i integrem-los en les nostres reivindicacions i lluites. És així com ho veig ara. Em sento per damunt de tot antifeixista i és des d’aquí des d’on em mouré per defensar en català les causes que sempre he defensat.