Fades: “Mentre uns altres artistes es preguntaven si estaven guapos abans de sortir a l’escenari, nosaltres parlàvem d’allò que faríem si ens agredien”

Fa pocs dies que Fades ha publicat el tercer disc, Iconique, el primer àlbum d’estudi, després d’haver-se autoeditat Amigues i autotune (2023) i Metallix (2024). És un disc al qual han pogut dedicar temps i diners i que, per això, té un punt més sofisticat: més productors, músics, videoclips, looks… Un salt endavant en termes de producció i professionalització que, tanmateix, no els ha fet perdre l’essència. El resultat és un disc que combina l’electrònica, l’experimentació sonora i l’humor amb lletres carregades de referents culturals i de discurs polític, sense renunciar a la genuïnitat que els ha definit d’ençà del començament.

La publicació d’Iconique arriba, a més, després d’un estiu especialment difícil per al grup, marcat per unes quantes agressions LGBTI-fòbiques i catalanofòbiques i episodis de violència que els han obligat a demanar més mesures de seguretat als ajuntaments i als equips organitzadors dels concerts.

En aquesta entrevista, Fades reflexiona sobre el moment de maduresa personal i musical que viu, els límits entre la genuïnitat i les exigències de la indústria, el potencial polític de la comicitat i també sobre el fet de poder continuar component música i passar-s’ho bé lliurement, sense por.

—Iconique és el vostre primer àlbum d’estudi, però ja fa quatre anys que rondeu pels escenaris. En quin moment personal i musical arriba, el disc?
—Ferran Pi [F. P.]: A la crisi dels vint-i-cinc! De sobte hem vist que no només som tres amigues, sinó també tres companyes de feina i que som caps d’una empresa.
—Àngel Exojo [À. E.]: A més, venim d’un estiu complicat i això fa que hàgim desenvolupat una maduresa real. Ens hem adonat que, amb allò que fem, ens hi juguem el cos. Si la gent ens pren amb aquest nivell de seriositat, nosaltres també ho hem de fer.
—Vicenç Calafell [V. C.]: Ha estat un any en què hem estat més Fades que amigues i hem hagut de buscar espais per a tornar a ser molt amigues. Crec que ho hem aconseguit.
—[F. P]: De fet, la referència principal d’Iconique ha estat Amigues i autotune. La idea era tornar a l’essència del principi.

—Que sigui el primer disc d’estudi ha fet que el procés de creació hagi estat molt diferent?
—[F. P.]: Hem tingut l’oportunitat de poder dedicar-hi moltes hores cada dia durant molts mesos. Era la primera vegada que ho podíem fer i, alhora, pensàvem que potser seria l’última: quan podrem tornar a dedicar sis mesos de la nostra vida a tancar-nos vuit hores diàries a fer música? Vam voler donar-ho tot: contractar més productors, contractar quatre músics –baix, saxo, viola, trompeta–, etc. Tampoc no volíem deixar perdre el nostre toc electrònic, que és l’element que ens defineix.
—[À. E.]: No ens volíem desvincular de l’electrònica, per això vam decidir de saturar molt els instruments, jugar amb efectes, amb veus corals, etc.
—[F. P.]: Experimentar amb l’organicitat a partir de l’electrònica. A la cançó “Marxa del Pop” hi ha un so que sembla una guitarra elèctrica, però en realitat és un violí molt saturat. Hem volgut jugar amb aquestes coses, també estèticament.
—[V. C.]: Amb aquest disc hi ha hagut un desafiament nou: invertir diners allà on esperes que puguin ser rendibles. Hi entra comercialitat, escoltes, números, etc. Tot això va molt en contra de la genuïnitat, i és aquí on hem hagut de fer l’esforç de pensar quina era l’essència de Fades i com es podia mantenir en la indústria. La inèrcia comercial és molt perillosa.
—[À. E.]: Es nota que hi ha hagut una professionalització. Hem apuntat molt amunt justament per la crisi dels vint-i-cinc que comentava abans en Ferran: hem volgut que el disc representés els últims petits tasts de la vida jove, de persona que es pot permetre de tenir aquestes dèries. És una mena de comiat i de benvinguda, tot alhora.

—Ens podem fer grans i continuar tenint aquestes dèries!
—[À. E.]: És aquest el debat que tenim ara…
—[V. C.]: Per això és un disc tan humorístic i còmic. Però és justament amb aquesta comicitat que hem trobat una eina política molt forta que ens ha permès de difondre discursos d’ideologies d’esquerres molt evidents. Amb aquesta comicitat, el missatge arriba al públic d’una manera molt més “fàcil”.
—[F. P.]: Era una eina que no havíem explotat tant i que, de fet, és molt pròpia del llenguatge pop. Hem trobat un so molt Fades: és un disc molt còmic i, a la vegada, amb molta música, amb veus molt editades, amb molta electrònica, molt consumible… Ho és tot a la vegada. Semblava impossible, però ho hem aconseguit.
—[À. E.]: S’ha de ser molt intel·ligent per a poder ajuntar tot això! [riu]

—Què us interessa d’aquesta sonoritat distorsionada dels instruments?
—[F. P.]: Amb Metallix ja vam experimentar moltíssim amb les dissonàncies. De sempre, els productes musicals queer han estat molt vinculats a aquestes dissonàncies.
—[À. E.]: Hi ha un missatge polític molt important al darrere. Vam començar a fer música pràcticament sense saber-ne. Fer-ho d’aquesta manera reivindica les coses genuïnes, les coses que surten de tu i que pots fer tu mateixa. No sabem cantar, no sabem tocar. El fet de distorsionar els instruments és una manera de dir: “No necessito que ho sentis bé perquè soni bé.”
—[F. P.]: A vegades, el desconeixement et fa lliure. Hi ha molta genuïnitat en la ignorància. I creiem molt en això.
—[V. C.]: És una crítica directa a l’acadèmia, perquè ens ha criticat molt. Volíeu instruments? Doncs aquí en teniu, però a la nostra manera.

—Aquesta crítica també es trasllada a les lletres? Al capdavall, sou filòlegs: de coneixement de les paraules, en teniu un munt.
—[V. C.]: Sempre s’ha acusat Fades de carregar-se els referents culturals i de no utilitzar bé el llenguatge i, justament, crec que som el grup que més referents literaris té a les lletres i que més recursos lingüístics utilitza! Són estereotips que ens intenten d’aplicar.
—[F. P.]: El llenguatge pop és un llenguatge que, per molt que es basi en la simplicitat, arribar-hi és molt complex, perquè has de dir coses molt difícils –i universals– amb el mínim nombre de paraules possibles.
—[À. E.]: Paraules ben triades, que tinguin una musicalitat, que fonèticament concordin, que a l’hora de fer la mètrica no pugui ser amb A oberta sinó tancada… Hi ha hagut una feinada de composició i lletrista molt bèstia. És una de les coses de què estem més orgulloses, perquè hem trobat una simplicitat molt catalana, molt local.
—[F. P.]: I que això passa a totes les cultures! A Amigues i autotune teníem molts referents de música popular, com el “Sol, solet”.
—[À. E.]: A més, també agafem moltes referències de la música que es fa ara. Hem samplejat la Maria Jaume i la Maria Hein i tenim una versió de la Katy Perry. Aquest és el cultiu de Fades!
—[F. P.]: En aquest disc tenim Carles Rebassa recitant uns versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel al començament de la cançó amb la Júlia Colom; tenim en Pep [Velasco] de Figa Flawas com a icona de la masculinitat dins la figura pop; Alexis Lacroix, un cineasta francès, recitant la introducció de “Dimoney”; referències a Virginia Woolf; a les festes populars a “Sant Joan”, etc.
—[V. C.]: Fer missatges tan senzills, amb tan poques paraules, quan vols ser catalanista o LGTBIQ és molt difícil, perquè no vols ser pamfletari, i això és un dels desafiaments que tenim. Volem ser políticament evidents, però costa molt que la lletra no quedi estúpida.
—[F. P.]: Crec que part del pop és abraçar aquesta “infantilització” que hi atribueixen, i plasmar-la.

—Abans comentàveu que la comicitat ha estat una eina que us ha permès de difondre discursos molt evidents. Això ha ampliat el vostre públic? Heu deixat de ser un grup de “gays and girls“, com es diu en la cultura pop?
—[V. C.]: Per sort, crec que encara no. Companys d’indústria com Svetlana potser sí que han abastat un públic més ampli, però als nostres concerts el públic és molt concret. Això no vol dir que no es pugui expandir i que la música de Fades no pugui ser per a la massa, però encara no. I això m’agrada.
—[F. P.]: Tenim molt de públic LGBT de llocs molt allunyats de zones cosmopolites que vénen als nostres concerts i ho veuen com un espai d’alliberament. És preciós. També ens sorprèn que hi hagi molts pares que volen inculcar als seus fills aquests valors i els porten als concerts. Si no toquem més tard de les dotze, hi tenim molts nens petits!
—[À. E.]: Això m’encanta!
—[V. C.]: Aquest any, molts programadors de festes majors estaven preocupats per portar Fades com a cap de cartell, perquè la plaça s’havia d’omplir. No sols hem omplert places sinó que, a més, també les hem omplert d’un públic que no era el de sempre. Les programacions poden ser queer, i això no vol dir que hi vingui menys gent!
—[À. E.]: Una de les grans mentides que ens han dit sempre és que, en un cartell, hem de ser-hi o Fades, o la Ouineta o Svetlana, però no tots alhora. En canvi, al Mercat de Música Viva de l’any passat vam ser-hi tots i era ple de gent! No és que no tinguem poder de convocatòria, sinó que no els interessa [als programadors] que n’hi hagi, perquè no estan disposats a veure allò que realment passa. Ens giren l’esquena per no veure què es cuina i què demana la gent. I, sobretot, per allò que significa programar una cosa així. Els fa por.

—La darrera vegada que us vaig entrevistar, fa dos anys, vaig titular l’entrevista de la manera següent: “Som tres persones passant-s’ho bé que fan por a molta gent.” Encara en feu?
—[V. C.]: Més que mai.
—[F. P.]: Fem més por que mai i, alhora, hi ha més atacs que mai i hi ha més gent d’extrema dreta que mai que ens té com un blanc molt fàcil. Fem més por que abans perquè cada vegada hi ha més mitjans i més públic.
—[À. E.]: I perquè cada vegada som més guapes!
—[F. P.]: Tres persones dalt d’un escenari passant-s’ho bé amb un públic molt gran fan molta, molta por.

—Aquest estiu heu estat el blanc d’unes quantes agressions LGBTI-fòbiques. Però quan en vau parlar a Catalunya Ràdio, vau remarcar que, sobretot, eren agressions catalanofòbiques.
—[F. P.]: Cuntalunya [nom amb què la premsa va batejar la nova escena queer catalana] al·ludeix a tres sensibilitats: la catalanitat, el col·lectiu LGBT i la cultura pop. Allò que fa mal de veritat és la unió d’aquestes tres lluites i, per això, no podem reduir-ho només a una qüestió de fòbia al col·lectiu LGBT.
—[À. E.]: Si no s’ha parlat de catalanofòbia és perquè no s’ha volgut institucionalitzar. És molt més fàcil entendre i dir que ha estat una agressió LGBT-fòbica, perquè així no has d’explicar la situació que vivim en aquest país.
—[V. C.]: Podem afirmar que tot eren homes. Sigui per LGBT-fòbia, catalanofòbia o pel motiu que sigui, tots els agressors eren homes.

—Després d’això, podeu tornar a pujar a un escenari lliurement?
—[F. P.]: Les agressions van passar en uns quants concerts i no totes es van denunciar. De tots els concerts, vam decidir d’anul·lar-ne un perquè era el quart de la setmana i en els tres d’abans havíem rebut agressions. Vam decidir d’anul·lar-lo perquè era en un dels pobles del costat on havia passat tot. Això és important d’aclarir-ho. Per tant, tornes a pujar a l’escenari amb por, sobretot perquè Fades i nosaltres no som diferents. No som personatges. La persona que veus a l’escenari i a les entrevistes és la mateixa que va pel carrer. Per tant, si ja patia anant pel carrer, és clar que també patia dalt d’un escenari, on sóc més fràgil i estic més exposat.
—[V. C.]: Vam establir uns protocols amb el nostre equip de management i vam començar a exigir als ajuntaments més seguretat. Ha estat una cosa bona, perquè s’ha obert un debat als ajuntaments: s’han adonat que no tenen tota la protecció que haurien de tenir. Era la manera que teníem de llevar-nos aquesta por. Si no hi ha totes les entrades de l’escenari cobertes, tinc pànic que vingui algú a agredir-me. Era molt trist veure com uns altres artistes, abans de sortir a un concert, miraven si estaven guapos o no, i, en canvi, nosaltres havíem de parlar d’allò que faríem si ens tiraven un glaçó.
—[À. E.]: Una de les principals preocupacions que tenia era: “Què passarà a les altres dues?” Recordo molt haver-me preocupat més per elles que no pas per mi, d’haver-les de protegir d’allò que passava. Va ser un moment molt dur.

—Com valoreu les reaccions després del comunicat que vau publicar?
—[V. C.]: A xarxes hi havia molt un discurs: “Vosaltres podeu superar-ho tot, no us aturaran!”, “Al feixisme, se’l combat!” Això està bé i ho entenem, però és que tenim por per la nostra vida, i no sé si l’antifeixisme el portaria fins a la mort.
—[À. E.]: I només per a matisar els comentaris que sé que hi haurà quan llegeixin això: “Tot això, per uns glaçons?” No, no van ser només glaçons, van ser més coses. Han passat més coses que no hem dit públicament.
—[F. P.]: I moltes amenaces de mort.
—[V. C.]: També hi va haver titulars molt irrespectuosos i sensacionalistes.

—Encara costa entendre que la llengua, la identitat nacional, l’antifeixisme i la dissidència sexual poden formar part d’una mateixa lluita?
—[V. C.]: Amb aquestes lluites, passa que crec que s’han usat de maneres molt capitalistes, i això sap greu. A vegades hem tingut la sensació que fer servir aquests discursos amb Fades entrava en unes dinàmiques de mercat que són aplaudides. Veus com et fagociten. Que Fades sigui una estelada, una bandera LGTBIQ i highkey [‘important’, ‘segur’] ven molt, perquè és molt estereotipat i molt fàcil de consumir.
—[F. P.]: Aquest és l’etern debat d’un artista queer quan entra dins la indústria. Et qüestiones fins a quin punt allò que fas és genuí o si funciona perquè aporta i genera un capital.
—[À. E.]: A mi em sembla molt interessant que la societat catalana tingui aquest debat, perquè d’una de les tradicions de les quals partim és de la Nova Cançó, que és música reivindicativa i de resistència antifeixista. Després vam passar per un moment en què no hi havia cap missatge i ara som en un moment en què el repetim. És aquí quan t’adones que el circuit català de la música, de les cançons i dels discursos es crema molt de pressa. És un circuit molt petit, tot entra en crisi al cap de cinc anys.
—[F. P.]: És un país que té molt poc pastís per a repartir.
—[À. E.]: I això fa que tota l’estona ens reciclem i repetim debats durant molt de temps.
—[F. P.]: Moltes vegades es té por de la influència externa. En el nostre cas, que tenim molta influència del món anglo-saxó, no ho hem de veure com un atac sinó com una eina per a explorar la localitat i denunciar les injustícies que hi ha del punt de vista local.
—[À. E.]: Els codis necessiten nous mitjans i les generacions que necessiten aquests codis són les que decideixen els mitjans. Si els mitjans han de ser Katy Perry, Kesha…, doncs que ho siguin!

—Al començament de l’entrevista dèieu que ho heu donat tot, en aquest àlbum. Ara què us queda per a fer?
—[À. E.]: Les coses que la vida ens deixi fer! Tenim moltes idees, moltes dèries.
—[F. P.]: També està bé deixar madurar els discs. Últimament, hi ha un consum molt immediat, com si això fos TikTok. Són cançons que han comportat moltíssima feina, amb moltíssima inversió. Vull que el disc tingui vida i que no caduqui.