Tot passa per Isaac Herzog: per què el futur d’Israel es troba en mans d’un càrrec cerimonial?

El càrrec del president d’Israel, Isaac Herzog, és bàsicament cerimonial, amb una excepció clau.

A diferència del primer ministre, el president no té poder executiu. La seva feina és simbòlica: signar les lleis (que no pot vetar), investir jutges i rebre els caps d’estat que visiten el país.

Però ara Herzog es troba a les portes d’una decisió que pot canviar el rumb de la història d’Israel: concedir el cobejat encàrrec de formar govern a un dels candidats elegits la setmana passada a la Knésset, el parlament israelià. El candidat triat tindrà un termini de 28 dies per a negociar amb uns altres partits i formar una coalició de govern.

Quan les eleccions tenen un guanyador clar, fins i tot aquesta tasca és una mera formalitat. Però enguany la decisió ha estat de tot menys rutinària. Cap dels candidats amb més vots no té majoria. Per si no n’hi hagués prou, tant l’oposició com el primer ministre, Benjamin Netanyahu, han advertit que la societat israeliana quedaria abocada al conflicte si governés l’altre.

Herzog, de seixanta-sis anys, és advocat, ex-diputat i ex-ministre. El seu pare també va ser president, del 1983 al 1993. Ara es troba entre l’espasa i la paret. El seu rol, per llei, és el d’àrbitre imparcial, però les circumstàncies el conviden a prendre partit.

“Ha de mantenir la neutralitat política, però també ha de ser una mena de guardià de la democràcia”, diu Ofer Kenig, investigador i politòleg de l’Institut per la Democràcia d’Israel i del Col·legi Acadèmic d’Ashkelon. “No n’envejo gens la posició en una situació com aquesta.”

És gairebé segur que triarà un dels caps dels dos grans blocs electorals: Netanyahu o Gadi Eisenkot, ex-cap de l’exèrcit israelià. Triï qui triï, la decisió arribarà en un moment polític molt delicat per a Israel: en l’àmbit exterior, continua en guerra amb l’Iran, i continua lluitant a Gaza i al Líban; i a l’interior, la societat i la política israeliana brega amb divisions com més va més profundes.

L’encàrrec no és sinó el començament del procés: si el candidat triat no acaba reunint prou suport per a triar govern, de fet, començarà el compte enrere que farà tornar els israelians a les urnes en qüestió de mesos, i serien les setenes eleccions al país d’ençà del 2019.

Dijous, la Llista Conjunta –un dels partits que representen els ciutadans palestins d’Israel– va demanar que Herzog encarregués de formar govern a Eisenkot.

Segons els analistes, això no implica necessàriament que Eisenkot i els partits àrabs, que representen bona part dels ciutadans palestins d’Israel, acabin formant una aliança, però sí que amplia el suport de l’ex-general entre la resta de grups per a les negociacions de govern. Aquest suport, expliquen, podrien ser un factor clau en la decisió de Herzog.

La llei israeliana dóna a Herzog la potestat d’encarregar de formar govern al dirigent que cregui que té més possibilitats de formar un executiu viable. La primera volta que Herzog va exercir aquesta funció, després de les eleccions del 2022, el bloc de Netanyahu acabava d’obtenir la majoria absoluta, per la qual cosa la tria va ser fàcil: els presidents solen triar el partit amb més escons.

Però aquesta vegada la tria serà més subjectiva.

En un parlament de 120 escons, als partits –o coalicions– els calen 61 diputats per a arribar a la majoria. La coalició de Netanyahu va perdre la majoria a les eleccions, i va baixar a 53 escons. El bloc principal de l’oposició, encapçalat per Eisenkot, en té 48.

Cap dels dos bàndols no pot formar govern tot sol. Per aconseguir-ho, tenen tres camins: prendre partits (o diputats) a un altre grup; unir forces en un govern d’unitat que es reparteixi els càrrecs principals (amb la possibilitat d’alternar-se al càrrec de primer ministre) o bé recórrer a un tercer bloc, com ara els partits àrabs, que van obtenir 19 escons en aquestes eleccions, un rècord històric.

Però cap d’aquestes opcions no està a l’abast en un parlament on aliar-se amb un partit sovint significa perdre el favor d’un altre partit. Algunes formacions han jurat que no governaran mai amb Netanyahu; unes altres han jurat que no formaran mai govern amb els partits àrabs. Algunes fins i tot han jurat totes dues coses.

Un dels partits ultraortodoxos, Judaisme Unit de la Torà, ha insinuat que estava disposat a afegir-se a l’oposició. Però Eisenkot, ex-cap de l’estat major de l’exèrcit, ja ha descartat l’exigència principal d’aquest partit: eximir del servei militar els estudiants de les escoles religioses, que representen una proporció substancial dels homes ultraortodoxos. La resta de jueus israelians estan obligats a fer el servei militar.

“Al president no li surten els comptes”, diu Jason Pearlman, que va ser assessor de Herzog i del seu predecessor, l’ex-president Reuven Rivlin. “No hi ha res clar, en aquest cas. Serà una qüestió d’opinió personal.”

Com és habitual, Herzog va començar el procés tot convocant a la residència presidencial, a Jerusalem, el cap de cadascun dels dotze partits que havien obtingut representació a les eleccions del 27 d’octubre. Va començar pels partits més petits, i dijous havia d’acabar amb el més votat, el Likud de Netanyahu, que va obtenir 27 escons a la Knésset.

Les reunions es televisen, però el més important és el que passa fora dels focus, en les converses informals, en què el president pot comprovar fins on estan disposats a arribar els partits per pactar amb unes altres formacions i, així, avaluar quines promeses són inamovibles i quines són negociables.

“Allò que veus a les pantalles és una petita dansa democràtica, molt polida. Però les converses importants són les que es fan a porta tancada”, diu Pearlman.

Herzog mateix ha implorat als dirigents dels partits que deixin “d’enfilar-se als arbres”, que afrontin la realitat d’uns resultats tan dividits i que encarin les negociacions amb “originalitat i creativitat, coratge i bona voluntat”.

El dirigent que acabi rebent l’encàrrec de Herzog tindrà vint-i-vuit dies per a formar una coalició, més una pròrroga de catorze dies a tot estirar. Si fracassa, el president pot provar sort amb un segon candidat, que té vint-i-vuit dies més (sense pròrroga) per a formar govern.

Si aquest segon candidat tampoc no aconsegueix de formar govern, 61 diputats dels 120 de la Knésset poden proposar un candidat propi. Si aquesta iniciativa també fracassa, la Knésset es dissol, i es tornen a convocar eleccions.

La perspectiva d’unes eleccions noves podria desmoralitzar –encara més– un electorat fart d’anys d’inestabilitat política, cosa que probablement podria acabar afavorint Netanyahu. La coalició del primer ministre continuarà governant en funcions fins que no es formi el pròxim executiu, tant si tarda mesos com si tarda anys. El primer ministre més longeu de la història d’Israel continua en el càrrec, com els seus ministres, amb un pressupost provisional i restringit. El temps juga a favor seu.

“No crec que als aliats de Bibi [Netanyahu] els importi gens haver de tornar a convocar eleccions”, diu un alt càrrec del govern israelià, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de romandre en l’anonimat. “És com si diguessin: tant se val, podem tornar-hi. Continuem manant.”

Herzog, l’home encarregat de desencallar la situació, prové d’una família altament influent en la política israeliana. El seu pare, Chaim, va ser el sisè president del país. L’avi va ser gran rabí d’Irlanda, i després d’Israel. El seu germà, Michael Herzog, és general de brigada retirat i ex-ambaixador del país als Estats Units.

Herzog havia dirigit el Partit Laborista israelià, ara desaparegut. El 2015 va perdre les eleccions contra Netanyahu, i després va presidir l’Agència Jueva, l’organisme paragovernamental que promou la immigració a Israel. El 2021, la Knésset el va nomenar president, un càrrec amb què el sistema polític israelià sol honrar la trajectòria dels seus pesos pesants.

Com a president, Herzog ha maldat per posar pau entre els dos grans bàndols de la política israeliana, els liberals i els conservadors. Es va oposar, amb certa timidesa, als intents de Netanyahu de restringir el poder dels tribunals sobre el govern, tot dient que amenaçaven la integritat moral d’Israel, però va accedir a ratificar part de la llei, cosa que va desencadenar una onada de protestes davant la seva residència.

Els liberals l’acusen de ser massa prudent, però molts conservadors el continuen veient com un laborista encobert.

En paral·lel a tot això, la causa de corrupció contra Netanyahu continua avançant. Ara fa un any, el primer ministre va demanar formalment l’indult a Herzog abans que el judici, que roman en curs, culminés. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha qualificat la causa de “cacera de bruixes”, i ha pressionat Herzog perquè indulti Netanyahu.

Netanyahu, per la seva banda, ha presentat el judici com una distracció política en un moment d’emergència nacional. Els seus rivals, mentrestant, es pregunten si Herzog podria accedir a indultar Netanyahu en canvi que el primer ministre accedís un govern compartit amb altres formacions.

El gabinet de Herzog diu que l’indult i l’encàrrec són qüestions separades. Kenig, investigador i politòleg, hi coincideix, però afegeix que hi ha qui especula que, si Eisenkot fracassa i la perspectiva d’unes noves eleccions esdevé inevitable, Herzog podria fer servir l’indult “com a eina per a provar de forçar un acord de govern”.

Encara no és gens clar qui governarà Israel. Però, això sí, Herzog serà l’encarregat de posar la maquinària en marxa.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb