InquirerDengue cases in Agusan del Sur breach 4,000; deaths now 22The Jerusalem PostSpanish court frees pro-Palestine donor, millionaire James Cox Chamber Jr. over FBI translationStraits Times SportBristling Springboks won't be 'broken' by Erasmus banWirtualna PolskaZderzenie osobówki z tirem. Nie żyje 12-letni chłopiecZDF heuteEntdecken Sie das ZDF-NachrichtenstudioRTP DesportoReencontro de Portugal com Países Baixos e um Espanha-França com muita históriaRapplerMartin Romualdez’s co-accused surrenders to NBIIl Fatto QuotidianoSi suicida in carcere l’ex infermiere Nadir Rossi: era accusato di aver ucciso Jessica Dalla Chiara con iniezioni di insulinaNOSScholieren en studenten lopen uit de les tegen toenemende militarisering7sur7Gérard Depardieu et Michel Houellebecq accusés de viol en réunion: des investigations en cours à ParisThe South African · LifestyleLuxury beachfront property is most affordable in this remote holiday townSRF NewsKurz vor den Wahlen in Spanien – Pedro Sánchez will die Freundschaft im Zivilgesetzbuch verankern
The Daily Newsstand · Free, Always
Friday, November 20, 2026

Lidón Gasull: “En el sistema educatiu, hem arribat a un punt de col·lapse”

Translate

Sindicats educatius i famílies han fet una crida a participar demà dissabte a les 12.00 a la plaça d’Urquinaona de Barcelona en la manifestació en defensa de l’educació pública. Amb el lema “Defensem una educació pública, inclusiva, democràtica i en català”, la USTEC, la CGT, la Intersindical, la COS i la CNT, els sindicats estudiantils SEPC i Sindicat d’Estudiants, l’AFFAC, l’Assemblea Educativa i l’Associació de Mestres Rosa Sensat han signat un manifest conjunt amb unes quantes reivindicacions.

Entrevistem Lidón Gasull, directora de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (AFFAC), per saber com veuen les famílies la situació actual de l’educació i la feina que resta pendent. Hi parlem de finançament, d’inclusió, del sistema educatiu i de la influència de la situació sòcio-econòmica de les famílies, entre més qüestions.

—La compensació de 50 euros per nit als docents per a les colònies escolars ajudarà a desencallar la qüestió? Pot calmar el malestar de les famílies?
—El malestar parteix d’un altre punt. El professorat ha fet servir les colònies com una mesura de pressió al departament, però un dels grans problemes que tenim amb les sortides i amb les colònies escolars és que depenen de la voluntat dels centres educatius. Ens trobem amb moltíssimes diferències entre centres, que depenen també de les condicions sòcio-econòmiques de les famílies. No hi ha uns mínims que garanteixin aquestes activitats en termes de falta d’oportunitats entre centres educatius. No hi ha la seguretat ni la certesa que les activitats es faran, amb quines condicions. Després hi ha la part que no es cobria a escala laboral, tant en temes de responsabilitat com de reconeixement laboral i econòmic. Aquesta pregunta s’hauria de formular al col·lectiu docent: cal saber si aquestes mesures són suficients perquè senti que és reconeguda la seva feina. Com a famílies, ens importa que aquestes activitats estiguin blindades, que l’alumnat i el professorat tinguin els drets garantits en el marc de l’execució de les activitats i, sobretot, que no depenguin de l’economia de les famílies i que tots els centres siguin equivalents quant a la tipologia d’activitats i el nombre d’activitats que es fan. D’això, no se n’ha parlat, tot i que l’AFFAC ho va posar damunt la taula. Hem de veure quina feina podem arribar a fer amb el Departament d’Educació per a blindar realment aquestes activitats a tots els nivells.

—Fa uns quants mesos, en una entrevista, em vau dir que sovint us sentíeu menystinguts per Educació, sobretot en temes de pressupost. Ha canviat res?
—La nostra interlocució no té el mateix poder que la dels sindicats. No tenim els mecanismes de pressió que realment tenen uns altres col·lectius i això també fa que ens sigui més difícil pressionar el Departament d’Educació. Les famílies són una pota molt important de la comunitat educativa, així ho reconeix la normativa. Som els representants del subjecte de dret de l’educació. Les famílies s’haurien de tenir en compte, haurien de ser escoltades i a vegades també caldria treballar plegats per a aconseguir millores. Entenem que allò que demanem són millores per al sistema educatiu, són legítimes i haurien de ser d’escoltades. Hi tenim una interlocució merament formal. Ens reunim i fem traspàs d’informació, però no es generen sinergies ni treball conjunt.

—Aquest greuge és nou o històric?
—És històric. La participació de les famílies en el sistema educatiu és un tema que apareix a la norma, però que no s’ha desenvolupat. És una assignatura pendent. Ho relaciono una mica amb el debat educatiu que es té i amb els diferents temes que s’han posat damunt la taula. Un dels temes és la corresponsabilitat de les famílies en l’educació dels fills i les filles. Però no desenvolupem ara mateix la participació de les famílies, no sabem com n’hem de garantir la participació, no estipulem quins són els drets i les obligacions d’aquesta participació, els límits. No ho tenim resolt, això. Però, en canvi, sí que generem un debat de país en què exigim a la família corresponsabilitat en el sistema educatiu.

—La crítica que no us tenen en compte va dirigida solament a Educació, o també als sindicats en lluita?
—La nostra crítica interpel·la el Departament d’Educació, que és qui té la responsabilitat d’implantar polítiques que possibilitin la participació plena de tots els agents de la comunitat educativa. No en podem responsabilitzar els altres agents educatius. El Departament d’Educació s’ha de preocupar que tots els agents de la comunitat educativa tinguin una veu equivalent i que puguin ser escoltats amb el mateix nivell d’intensitat. Necessitem treballar la qüestió amb els diferents òrgans de participació, però no funciona. Cal parlar del Consell d’Educació de Catalunya, on nosaltres només tenim un representant, tot i que ens en tocarien més. Hi ha una vacant de famílies i el Consell d’Educació de Catalunya no la vol donar perquè, per representació, realment tocaria a l’AFFAC.

—Per què es fa la manifestació d’aquest cap de setmana?
—No es pot llegir de manera aïllada. Fa molt de temps que estem en lluita educativa, que hi ha reivindicacions del sector. Hem arribat a un punt de col·lapse en el sistema educatiu que no és sostenible. No són suficients, les propostes que posa damunt la taula el departament. Hi ha una crisi de confiança, hi ha un cansament general de veure que les coses no tiren endavant. És una manifestació més per a mostrar que tenim un problema, i també per a dir que les solucions del govern no ens satisfan. Els problemes persisteixen.

—Heu signat un manifest amb els sindicats lligat a la manifestació. Us vull fer unes quantes preguntes de l’òptica de les famílies. Comencem pel finançament. Quines són les vostres reivindicacions principals?
—Tenen a veure amb les mancances estructurals del sistema. Al capdavall, tot es tradueix en la manera com distribuïm els recursos. Hi ha una cosa que ens ha de fer pensar i reflexionar: Catalunya queda per sota de la mitjana de l’estat espanyol en inversió sobre el PIB en educació. Catalunya és una comunitat autònoma amb una doble xarxa i una xarxa privada concertada que cada vegada té més pes en el conjunt del sistema, a la qual cada vegada es destina més finançament públic. I això també ens condiciona després les prioritats que abordem del punt de vista d’educació.

—Com?
—A Catalunya no hi ha una defensa clara del sistema educatiu públic. Al contrari, hi ha molt d’esforç a mantenir una xarxa privada-concertada. Si prioritzem el finançament públic, hauria d’anar en la protecció i el manteniment d’una xarxa pública forta en tots els nivells educatius, cosa que no passa. Si analitzem les dades d’aquests últims cinc cursos veiem que, quant a planificació educativa, es va invertint la tendència. El pes de la xarxa pública en el conjunt del sistema es va reduint i la xarxa privada-concertada va augmentant. Catalunya té un desafiament molt important, que és el nivell de risc de pobresa infantil i juvenil. No para de créixer. Ja arribem al 36,5%. Necessitem un sistema educatiu públic fort, capaç de compensar aquestes desigualtats. Quan parlem d’educació, hauríem de parlar d’educació pública, gratuïta i universal. Actualment, l’educació es manté, en part, per la responsabilitat que es trasllada a les famílies en la qüestió del copagament.

—A què us referiu?
—El copagament cada vegada és més elevat perquè les despeses escolars són més elevades. Quotes escolars, sortides i colònies, menjador escolar… Les AFA també fan molta inversió en els centres educatius. Una altra prioritat que hauria de tenir el nostre pressupost és garantir una veritable educació inclusiva. Hi ha debat sobre si el sistema educatiu inclusiu ha funcionat o no. Nosaltres veiem que es confonen els límits del desplegament del model d’educació inclusiva amb els límits del model en si mateix, i això no pot passar. Optar per una educació inclusiva significa saber on hem de posar els recursos, però també invertir els recursos que són necessaris per a poder garantir aquesta educació inclusiva i que tots els nens i nenes puguin aprendre en les mateixes condicions. Després, tenim l’estat de les nostres infrastructures. Això té un impacte en l’aprenentatge. També podríem parlar de l’adaptació dels centres educatius a l’emergència climàtica, com els edificis afectats per pluja torrencial, que s’inunden, i els nens i nenes han d’estar dies sense poder anar a l’escola. Un altre element molt important és l’habitatge. Les condicions en què viuen els nostres infants i adolescents també tenen impacte en la trajectòria educativa, perquè tenen impacte en les condicions de possibilitat de poder aprendre. Tot i que no sigui una política que ha d’implantar directament el Departament d’Educació, s’ha d’ocupar de coordinar-se amb els altres departaments perquè l’habitatge no es pot deslligar de l’educació.

—M’agradaria d’aprofundir dues qüestions que heu esmentat. La primera és relacionada amb l’educació privada i el copagament. Les condicions sòcio-econòmiques, com afecten l’aprenentatge de la canalla?
—Aquests nens porten una motxilla que els condiciona l’aprenentatge. Si el sistema educatiu no és capaç de compensar-ne el pes, els acompanyarà durant tota la trajectòria educativa i quedaran en desavantatge. És a dir, si uns pares no poden acompanyar un nen o una nena en el seu aprenentatge, per exemple amb la lectura, això acaba tenint un impacte en el sistema educatiu. O nens que han de canviar sovint d’habitatge perquè les famílies no es poden permetre pagar un lloguer de manera estable. Un nen que té moltes experiències vitals, coneixement de l’entorn o coneixements perquè viatja amb els pares, va aprenent moltes coses. Un nen que no pot fer res d’això està en desavantatge respecte del seu company. Per això és tan important l’accés a la cultura i les sortides escolars. Hi ha nens que sabran què és un teatre, una obra o què significa gràcies a les experiències que es donen dins l’escola. Quan parlem de la importància de lluitar contra la segregació escolar, de la importància de limitar el dret d’elecció de centre, de la importància de reduir places escolars privades i concertades, intentem de minimitzar l’impacte que té això en els nens en situació sòcio-econòmica vulnerable. Perquè necessitem tenir una escolarització realment equilibrada, necessitem que els nens estiguin barrejats, perquè les expectatives que genera un company també tenen a veure amb la manera com veuré la meva trajectòria educativa. També hem d’avançar cap a un menjador universal i gratuït per a tothom. No es poden implantar polítiques que estigmatitzen, que assenyalen que hi ha nens que tenen beques o que es queden sense activitats o menjador perquè els pares no poden pagar. Perquè es puguin garantir les sortides i les colònies escolars a l’alumnat en una determinada situació sòcio-econòmica, allò que es fa és assignar una motxilla escolar. I tothom sap que aquell és un nen de motxilla escolar. Està del tot estigmatitzat. És recordar-li cada dia que hi ha nens dins el centre que no s’igualen. Un sistema educatiu ha d’estar pensat per a garantir el dret de l’educació en condicions d’igualtat i no-discriminació. Per això, l’AFFAC sempre parla tant de polítiques universals.

—L’altra qüestió que us volia demanar fa referència a la inclusió. Com afecta si aquesta pota va coixa i hi ha pocs recursos?
—És evident que necessitem recursos per a poder garantir un sistema educatiu inclusiu, però no tot són recursos, també és repensar com es concep la inclusió. El sistema educatiu inclusiu necessita tres tipus de mesures. Mesures universals, que ens faciliten la inclusió, pensades per a un conjunt d’alumnat divers; les intensives, pensades per a donar resposta a necessitats concretes del nostre alumnat; i les addicionals, que el sistema ha de posar d’acord amb les necessitats que pugui tenir per a garantir un sistema educatiu. En les mesures universals hi ha, per exemple, la codocència. La reducció del nombre d’alumnes per aula no és una mesura que ens ajuda a implantar mesures universals. En canvi, la codocència, sí. Ajuda molt a garantir un sistema educatiu inclusiu i és poc present en el debat. Tot i les mancances, sí que creiem que en temes d’inclusió anem millor que fa vint anys. Tot i això, continuem tenint un problema: cada vegada hi ha més alumnat escolaritzat en centres d’educació especial. Falten recursos, però també un canvi de mirada i prioritzar sobretot mesures universals en lloc de buscar sempre suports molt específics, que seran necessaris, però que no poden ser la base d’un sistema educatiu inclusiu.

—Defenseu un canvi del sistema educatiu, però en aquest món hi ha mirades tan diferents… Deu costar trobar punts en comú de tots els actors.
—Un model educatiu no ha de satisfer les opinions de la ciutadania en general o dels diferents sectors del sistema educatiu. Allò que hem de perseguir és garantir que tots els nens i nenes tinguin satisfet el dret de l’educació, que sigui de qualitat i, sobretot, que els permeti de desenvolupar al màxim les possibilitats. La resta són opinions que, evidentment, van en la línia d’intentar d’aconseguir unir les diferents mirades. Ens hem de basar en l’evidència, saber què funciona i què no. En inclusió passa això. Tenim estudis de països molt diversos que ens diuen que un entorn d’aprenentatge inclusiu té efectes positius tant per a l’alumnat amb necessitats educatives específiques com per al que no en té. Dir que en un sistema educatiu inclusiu no aprenen ni els nens amb necessitats educatives ni aprenen els que no en tenen és fals. El debat ha d’anar cap a una altra direcció. No podem qüestionar el dret de l’alumnat de poder aprendre en un entorn ordinari i divers. Ara mateix, centrem el problema en els infants, en lloc d’assenyalar el Departament d’Educació.

—M’imagino que hi deu haver molt desgast, perquè mai no s’arriba a bon port.
—Allò que fem és alimentar també determinats discursos que actualment són bastant perillosos. Quin és l’alumnat que hem d’excloure? Qui hi posa el límit? Què diem quan afirmem que el nostre sistema educatiu inclusiu ha fracassat? En un estudi que hem publicat recentment sobre l’estat de l’educació a Catalunya, hi havia una dada que ens va resultar bastant preocupant: el 46% de l’alumnat escolaritzat en centres d’educació especial esmenta una necessitat sòcio-econòmica. Quin alumnat pot ser en un centre ordinari i qui no? Qui ho decideix? Quins criteris utilitzem? Compte, que podem tornar a temps molt preocupants, on una simple dislèxia implicava fracassos escolars molt grans i persones que acabaven sent excloses del sistema educatiu.

—Per anar acabant, com veieu que els docents vagin optant per la vaga, com la del 26 de novembre? És un recurs de lluita que continua vigent?
—La vaga és l’exercici d’un dret individual que tenen tots els treballadors i mentre ells considerin que l’han d’exercir, serà legítim. Aquí no hi ha debat possible. No podem ser les famílies, les qui diguem si és un instrument vàlid o no. És l’exercici i l’expressió d’un dret fonamental de caràcter individual.

—No em referia al dret fonamental, sinó si creieu que el sector ha de reinventar les eines de pressió.
—Exercir el dret de vaga té un cost econòmic i un desgast emocional molt importants. Fa temps que es troben en aquesta situació de desgast i sembla que el Departament d’Educació manté el torcebraç i no reacciona. Més que qüestionar, sí que hem d’obrir la mirada i recuperar el sentiment de pertinença al sistema educatiu. Tots intentem de vetllar per al mateix objectiu. Potser sí que cal elaborar estratègies col·lectives que ens ajudin a anar plegats i que cal que escoltem els uns i els altres per a remar tots en la mateixa direcció i entendre que tots els actors de la comunitat educativa ens hem de posar d’acord. Ens falta més cohesió, tot i que la manifestació de dissabte n’és un exemple.

View the original on VilaWeb →

KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.