Quan va néixer el català?

Quin dia va néixer el català? Quin any? Quin segle? Quan volem explicar l’origen de la nostra llengua, primer de tot ens hem de desfer de la idea que les llengües neixen com les persones. Ningú no es va llevar un bon dia i va començar a parlar català, havent parlat llatí fins el dia abans. 

El català, com l’occità, el francès, l’italià, el portuguès i totes les altres llengües romàniques, és fruit de l’evolució del llatí. Una evolució lenta, gradual, gairebé imperceptible. Tal com explicava el lingüista Joan Coromines, cap generació no va tenir mai la sensació de parlar una llengua diferent de la dels pares. Els fills parlaven la llengua apresa a casa, amb petites innovacions que s’anaven escampant i consolidant. I, al cap d’uns quants segles, aquella llengua ja era molt diferent de la que havien dut els romans.

Per tant, no podem dir quan va néixer el català. Però sí que podem mirar de descobrir quan es van començar a manifestar els primers canvis i quan ja podem parlar d’una llengua clarament diferenciada del llatí.

El llatí que parlava la gent

Per a entendre tot aquest procés, hem de recular fins a l’any 218 abans de Crist, quan els romans van desembarcar a Empúries. En aquell temps, al territori que avui anomenem Catalunya hi vivien pobles que parlaven llengües diverses. Amb la conquesta romana va començar un procés de romanització que, a poc a poc, va fer que la població adoptés el llatí.

Però quin llatí? No pas exactament el de Ciceró ni el de Virgili. Els soldats, els comerciants, els pagesos i els funcionaris romans parlaven allò que anomenem llatí vulgar, és a dir, el llatí del poble. Era una llengua viva, que tenia varietats territorials i socials.

A més, els habitants d’aquestes terres no van aprendre el llatí de manera uniforme. El van adaptar als seus hàbits lingüístics, hi van incorporar elements de les llengües que parlaven abans i el van transmetre als descendents amb tot de petites modificacions.

Quan l’imperi romà d’Occident es va esfondrar, l’any 476, les diferències entre els territoris es van accentuar. La desaparició d’un poder polític unificador, l’afebliment de l’escola i les dificultats de comunicació van afavorir que el llatí parlat evolucionés de manera diversa segons els indrets. Però aquesta diferenciació ja havia començat abans.

Els primers batecs, al segle IV?

Fins fa poc, una de les tesis més acceptades sobre la formació del català era la del filòleg Joan Bastardas, que situava aquest procés als segles VII i VIII. Coromines també considerava que els canvis més radicals del llatí cap al català s’havien produït en aquell període.

Tanmateix, els investigadors Jesús Alturo i Tània Alaix, autors de Lletres que parlen. Viatge als orígens del català (2023), han defensat que els primers indicis de la nova llengua es poden trobar molt més enrere, al segle IV. Sant Pacià, bisbe de Barcelona –mort cap a l’any 390– escrivia en llatí, però en els seus texts hi apareixen formes que, segons aquests investigadors, ja anuncien trets propis del català. Un dels més sorprenents és l’expressió si te placet, que ens fa pensar immediatament en el nostre si us plau. També hi troben subinde (‘sovint’) i el diminutiu cervulus (‘cérvol’).

No es pot afirmar que al segle IV ja es parlés català. Aquestes formes són indicis d’una evolució lingüística, no pas la demostració que ja existís una llengua plenament diferenciada. Tanmateix, demostren que el català no va aparèixer de sobte al segle IX o al X, sinó que es va anar gestant durant molt de temps.

L’acta de naixement de les llengües romàniques

Hi ha una data clau: l’any 813, l’any del concili de Tours, convocat per ordre de Carlemany. En aquella reunió, els bisbes hi van prendre una decisió que va esdevenir una fita cabdal en la història de les llengües romàniques. Van establir que les homilies –és a dir, les explicacions dels capellans durant les misses–, s’havien de pronunciar en rusticam Romanam linguam: la llengua romànica popular. I per què? Perquè tothom pogués entendre més fàcilment allò que es deia.

Observem la transcendència d’aquesta disposició. Si els bisbes ordenaven que les homilies es traduïssin del llatí a la llengua del poble era perquè la gent ja no entenia el llatí de l’Església. La llengua parlada se n’havia allunyat tant que calia reconèixer aquesta separació.

Per això sovint es considera que el concili de Tours és, simbòlicament, l’acta de naixement de les llengües romàniques. No perquè aquell any nasquessin el català, l’occità o el francès, sinó perquè es reconeixia la realitat.

Una llengua que es parlava, però no s’escrivia

Imaginem-nos ara que viatgem fins a un poble català del segle X. Quina llengua sentiríem pels carrers, als camps o a les cases? No hi sentiríem pas el llatí clàssic. La gent ja parlava català. I, tanmateix, no tenim cap llibre d’aquell temps escrit en la nostra llengua.

Com s’explica aquesta contradicció? Molt senzillament: la immensa majoria de la població no sabia llegir ni escriure. La cultura es transmetia oralment, amb cançons, narracions, sermons i ensenyaments religiosos. L’escriptura era reservada a una minoria, principalment clergues, monjos i alguns altres homes i dones instruïts. I aquesta minoria havia après a escriure en llatí.

Però sovint passava una cosa ben curiosa: als escrivans se’ls escapaven paraules catalanes enmig dels texts llatins. De vegades perquè no sabien quin mot llatí havien de fer servir; de vegades perquè volien designar amb precisió una eina, un indret o un objecte conegut per tothom amb el nom català. I aquestes petites relliscades són avui una mina d’or per als filòlegs.

Una aixada del 901, una feixa del 962…

Vegem-ne uns quants exemples. L’any 901 ja trobem documentat el mot aixada, escrit aixata, en una relació d’eines agrícoles. El 955 apareix quer, un mot d’origen pre-romà que significa ‘roca’ o ‘penyal’. L’any 956 es documenten riera i pallissa.

El 962 trobem aquest fragment en un document de compra-venda: “Uindimus tibi una fexa de terra”, és a dir, ‘Et venem una feixa de terra’. El document és escrit en llatí, però la paraula feixa ja hi apareix amb una forma ben recognoscible.

Més exemples: el 977 trobem pujol, en un fragment que diu “Puiolo que uocitant Rubiolo” (‘Pujol que anomenen Rubiol’). I el 992 apareix documentat llit. També són testimoniats durant aquell segle mots com bosc i cabàs.

De mots com aquests, apareguts en documents del segle X, se’n compten quaranta-cinc. I encara, al segle IX, en tenim disset. La major part designaven elements del món rural, cosa ben comprensible si pensem que molts d’aquells texts eren testaments, donacions o contractes sobre terres i propietats.

Ara, hem d’anar amb compte: la primera vegada que trobem un mot escrit no és pas la primera vegada que es va pronunciar. Pensem en estanyol, documentat l’any 988. És un derivat d’estany, però aquest darrer mot no apareix documentat fins molts segles després. És evident que estany ja existia abans que algú escrivís estanyol. Simplement, no n’hem conservat cap testimoni anterior. La documentació antiga és plena d’aquests atzars.

Quan el català va arribar al pergamí

I quan trobem, finalment, un text escrit íntegrament en català? Hem d’esperar fins al segle XI.

Durant molt de temps, les famoses Homilies d’Organyà es van presentar com el primer gran testimoni del català escrit. Però les investigacions d’Alturo i Alaix han permès d’establir una cronologia diferent.

Segons aquests estudiosos, el text íntegrament en català més antic que conservem és un fragment de la traducció del Liber iudicum, també anomenat Llibre dels jutges. És un resum d’un codi de lleis d’origen visigòtic, traduït perquè fos més fàcil de fer servir i d’entendre.

Segons que sembla, el fragment conservat es va copiar a Organyà entre el 1060 i el 1080, probablement a mà, pel prevere Traver Radolf, documentat entre el 1066 i el 1084. Avui es conserva a l’Arxiu Capitular d’Urgell.

Un riu que no s’atura

Una llengua és com un riu. No podem dir en quin punt exacte un regueró esdevé riera ni en quin moment la riera ja és un riu. Però el curs avança, rep aigua d’uns altres indrets, s’eixampla i es transforma.

Amb el català va passar això mateix. Va néixer de l’evolució del llatí parlat, va incorporar elements d’unes altres llengües i es va anar enriquint amb els segles. Els nostres avantpassats van transmetre als fills mots que encara fem servir, com aixada, feixa, bosc i riera. I aquests fills en van transmetre molts més als seus descendents, fins avui.

Per això, quan ens demanem quan va néixer el català, potser la resposta més encertada és aquesta: no va néixer un dia concret, sinó que es va anar fent, de generació en generació, en boca de la gent. I el riu continua corrent cada vegada que el parlem.