Joan Miquel Oliver: “Una vegada mort en Joan, Antònia Font ha desaparegut. No hem tornat a xerrar”

A les portes del seu estudi de Palma, la figura de Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) surt a cercar-me. Allà ha passat molta música i també hi ha hagut moltes estones de creació, de pensar i de ser. És una persona honesta i no s’amaga de res. Almanco, així ho desprèn durant l’estona que compartim. Ens citam amb ell per parlar del seu nou llibre: ‘La vida no són matemàtiques’ (La Magrana), on s’obre en canal en una sèrie de microrelats a tall de dietari. Allà parla de tot: dels seus pensaments, d’experiències viscudes, del seu pare i la seva mare, de la crisi dels cinquanta i, també, d’Antònia Font. En aquesta entrevista parlam d’aquestes qüestions, de com ha estat de profitós el 2026 per a ell, però també del que ha comportat la mort d’un amic com Joan Roca per al futur d’Antònia Font.

—Començaré amb una pregunta que no sé si té resposta. Si ‘La vida no són matemàtiques’, què és la vida?
—La vida supòs que és el que passa, el temps que som una persona que funciona mecànicament i químicament, el temps que noltros som vius. La vida és aquesta experiència.

—I aquest llibre és la vostra vida? Ho dic perquè ens trobam amb una mena de dietari, però no sé quanta autobiografia ni quanta ficció conté.
—Quan escric, no pens gaire. Escric molt de manera automàtica i l’única cosa que procur és que tengui una mica d’interès, gràcia. Que cada pàgina sigui un poc vistosa. Tir molt de les meves experiències, però, quan em pos a escriure, aquestes experiències es transformen. I hi ha coses que parteixen d’un episodi que vaig viure tal vegada el mateix dia que ho escrivia o fa deu anys o vint. Jo també jug una mica amb el fet que no se sàpiga el que m’acabes de demanar: fins a quin punt en aquest llibre explic la meva vida, o no. És cosa meva. 

—Parlau de la crisi dels cinquanta. No la duis bé? La duis millor que la dels quaranta? 
—És la primera que tenc, de crisi. A part de la dels catorze, que és la pitjor de totes. Però ho duc molt bé, això de ser un home de cinquanta anys. Perquè cada vegada som més conscient del que és la vida, precisament, i cada vegada estic més preparat per a llevar-me tots els prejudicis i tot el que se suposava que havia de ser la vida i llegir la realitat des d’un punt de vista subjectiu i personal i actuar en conseqüència. No dir: “En la vida s’ha de fer això, això i això”, i fer el que se suposa que s’ha de fer. No. La vida és cada dia que passa i cada dia que passa l’has de poder aprofitar, omplir amb un poc de diversió, en el sentit molt ampli de la paraula. Et pots divertir tu estant assegut en una butaca pensant, em referesc a això. I és ver que amb cinquanta anys de cop i volta he tengut com una espècie d’il·luminació i totes aquestes grans incògnites, aquests grans projectes i objectius del que se suposa que és la vida han començat a desaparèixer i em dedic a aprofitar els dies.

—Això és el consell que donaríeu al Joan Miquel Oliver de la crisi dels catorze? 
—Sí, tal vegada és tot molt més senzill del que ens pensam, no? Tu quan vols la vida de l’altre, la vida futura, allò està acabat. És una cosa complicada. Però el dia a dia no és tan complicat com el total d’allò que se suposa que has de fer. I ja està. I sobretot, que cadascú té la seva fórmula. Tu tens la teva fórmula que et va bé a tu i que pot no tenir res a veure amb el que li va bé a la resta. Sincerar-te amb tu mateix, mirar de descobrir què és el que realment et resulta satisfactori, et resulta fàcil, et resulta sincer amb tu mateix, i entendre que això és el que has de fer.

“Anam cap a la destrucció del territori, cap a la destrucció de la nostra societat, cap a la destrucció de la nostra cultura, cap a la destrucció de la nostra identitat. Aquest és el camí.”

—Anem desgranant algunes frases del llibre que criden l’atenció. Per exemple, aquesta frase que entenc que tampoc no és ficció: deis que els avions donen a tothom la mateixa merda. Cap on va el model que vivim?
—Anam cap a la destrucció del territori, cap a la destrucció de la nostra societat, cap a la destrucció de la nostra cultura, cap a la destrucció de la nostra identitat. Aquest és el camí. Llavors, qui ho ha decidit, això? No ho hem decidit nosaltres, òbviament. Això ho decideix qui s’està enriquint. El qui et diu que vivim del turisme. Ell viu del turisme, però ho diu ell. Noltros no. A més, tal vegada pots dir: “D’acord, sí, avui en dia la meitat de la riquesa de Mallorca és el turisme”, però no té per què ser així. No fa ni cent anys que hi ha la indústria turística. Mallorca té un passat industrial. Tu te’n vas a Sóller, te’n vas a Binissalem, te’n vas a qualsevol lloc de Mallorca i veus aquelles cases i veus d’on surt tot això. Això no surt del turisme, això és abans del turisme. Ja hi havia una riquesa a Mallorca. Els llibres d’història ho expliquen i és molt bo de saber. Senzillament, es mira d’ocultar per justificar tot el que es fa amb el turisme.

—[…]
— I llavors aquesta idea del canvi, aquesta idea de les novetats, que una cosa nova a priori sempre és millor que una cosa vella, porta a proposar noves fórmules, al progrés, a la velocitat… Tot això són coses que més aviat ens molesten, a les persones. O sigui, imagina’t un animal salvatge. Tu li canvies l’hàbitat i directament el mates. Nosaltres no ens morim perquè anam amb la targeta i compram menjar i ens el posam dins la boca. I estam vius d’aquesta manera, però el nostre esperit, la nostra identitat, la nostra intimitat, tot això desapareix. I per això ens tornam boigs i ens estam trastocant, perquè no podem assumir tant de canvi i tanta velocitat. A més, ningú ens ho ha demanat. Tot això es dóna per fet. I si tu t’hi poses en contra, ets un beneit. Aquí ha vengut una gent i s’ha apropiat una cosa que era de tothom, que és Mallorca, i té un rendiment econòmic. I a nosaltres ens fan participar en tot això. I a nosaltres no és que ens interessi, sinó que no ens agrada.

—Deis que això no agrada, però qui protesta perquè no li agrada rep, a diferència d’uns altres. Es va veure en la violència policíaca de la manifestació del 26-J.
—Bé, és molt clar que la policia té ideologia. I que la ideologia de la policia és que són de dretes. Perquè als de dretes no els peguen, solament peguen als d’esquerres. Com pot ser això? No se suposa que vivim en una democràcia? No se suposa que aquest policia té un cap? No se suposa que aquest cap té un ministre? No se suposa que aquest ministre té un govern que ha triat la gent? Però resulta que no. Resulta que el criteri per a pegar una porrada o no pegar-la és si l’usuari és de dretes o d’esquerres. Si és d’esquerres, li pegues amb la porra. Si és de dretes, no. És que és tan evident que gairebé fa empegueir que et vulguin fer creure una altra cosa. 

“Resulta que el criteri per a pegar una porrada o no pegar-la és si l’usuari és de dretes o d’esquerres.”

—També deis que a Palma se sent molt poc xerrar català. També ho veis com un efecte d’aquest model que vivim?
—Et diuen que tens dret de xerrar en català. Sí, amb el meu ca i amb el meu moix, no? Si vaig a un bar o vaig a l’ajuntament, també hi he de poder xerrar, no? I, per jo poder-lo xerrar, aquella persona l’ha d’entendre. I per a assegurar-me que aquella persona l’entén, ha de passar una sèrie de proves. Doncs no, això és imposar el català. És un disbarat… Això és com anar a fer un cafè, que et diguin que val dos euros i respondre que t’acaben d’imposar que has de pagar-los. Bé, és el que val el cafè! Vivim amb unes contradiccions i amb unes preses de pèl tan evidents que t’ho estan fent a la cara i et diuen que no. 

—Em parlàveu abans del progrés. I mencionau en un dels relats: “Som a casa cremant la vida fent scroll a Instagram, que és una droga pitjor que qualsevol química que s’hagi pogut inventar.” A la darrera entrevista a VilaWeb també dèieu que la IA és una merda. Sense tecnologia hi hauria més espai per a l’art? 
—L’art, sempre dins aquest sistema que vivim del capitalisme, es pensa que és l’obra d’art, l’objecte. Un disc, un quadre… Però no. L’art és l’experiència de l’artista, bàsicament. Quan toques, pots pensar en la gent que t’escolta o pots pensar en tu, en el que realment t’interessa fer en aquell moment, com l’experiència pròpia. Amb això la IA no té res a fer. Perquè el valor de l’art, en aquest sentit, és l’experiència del mateix artista. Però si tu vas amb la idea de mercat, de vendre, amb la idea que un disc és un objecte que tu has de vendre, dius: “No, és que la IA t’ho farà millor.” Però és que a mi això no m’importa. Jo faig un disc per a la meva experiència. Quin sentit té que ho faci una màquina? 

—També feis algunes reflexions sobre la fama, no sé si de manera més irònica o no. Però volia preguntar-vos com heu viscut tots aquests anys el fet de ser una persona coneguda.
—Home, ara he tingut una experiència respecte de la fama, entre cometes, i és que he anat a viure fora de Palma, en un poble. És clar, allà la gent… Molta gent sap qui som i a poc a poc ho ha sabut tothom. Això no és dolent, a priori. Però és ver que jo valor poder ser una persona anònima i una persona com la resta. Si jo vull sortir amb calçons blancs a tirar els fems davant casa meva, doncs surt, què vols que et digui? I ningú dirà: “És en Joan Miquel Oliver, li faig una foto.” Això no m’ha passat mai ni em passarà. Però, per exemple, vas a un bar i una persona que no coneixes de res se’t queda mirant, ve cap a tu i et diu que vol una foto, idò també has de poder-li dir que no és un bon moment. Perquè aquest és el bar on venc d’ençà que tenc dinou anys, aquí hi ha la meva gent i no vull fer la puta comèdia d’haver-me de fer una selfie. I em sap molt de greu.

—És un balanç positiu?
—Sí. Que la gent et conegui et posa les coses més fàcils. I, a més, molta gent em coneix per les meves cançons. I a les meves cançons jo explic la meva manera de pensar, sobretot. Hi ha molta gent que em ve a xerrar i podem mantenir una conversa com si ens coneguéssim de tota la vida. Perquè aquella persona coneix el meu repertori i els meus llibres i sap com som. I també les entrevistes. Jo aquí estic donant la meva opinió sobre moltes coses. Ja no s’atracarà segons qui a dir-me segons què.

—El vostre germà, Jaume Oliver, ha guanyat el darrer premi Ciutat de Palma de novel·la. Vós acabau de publicar un llibre més, teniu una àmplia trajectòria musical… Què us van donar de menjar a casa? Hi ha cap recepta màgica?  
—Això que hi ha entre en Jaume i jo no crec que sigui genètic, perquè no hi pot haver dues maneres d’escriure més diferents que la del meu germà i la meva. O sigui, són completament diferents el procés, el criteri, el resultat i l’estil. Som escriptors de dos planetes diferents. No crec que ens vengui per via cel·lular, això de ser escriptors. És ver que quan érem petits –potser amb catorze anys– teníem un grup de música i ell tocava el teclat i jo la guitarra. Ens vam ficar en una habitació amb un Casio i una guitarra elèctrica i vam descobrir la música entre tots dos. O sigui, jo li deia: “Toca aquesta nota, ara aquesta. Si tu toques això i jo toco això, què passa?” Ningú no ens va ensenyar música. Vam aprendre música, vam aprendre harmonia, diguéssim, provant, a veure si l’un feia una cosa i l’altre en feia una altra. Vam passar de jugar a l’Scalextric i el Tente a jugar a fer música. O sigui que això, la veritat, és una experiència guapa. 

—Parlau de filosofia al llibre. De fet, el primer exemple que m’heu posat parlant sobre ser feliç era estant assegut i pensant. D’on neix aquesta vocació?
—De la curiositat, no? És a dir, arriba un moment de la vida –i em va pegar de molt petit– de dir: “Hòstia, què està passant aquí?” O sigui, l’existència. Què és tot això? Existim. Per què? Per què el món existeix en lloc de no existir? Són preguntes que a mi em tornen boig. A jo m’encanta pensar en tot això. De fet, en el llibre ho explic: ningú no et pot assegurar que el món existeixi. Ningú no et pot assegurar que no siguis l’únic ésser de l’univers, que solament siguis un cervellet i que la resta te l’estiguis inventant. 

—Parlau també sobre Antònia Font. És certa aquella anècdota que explicau que, quan vau fer un dels primers concerts, us vau oferir de no cobrar perquè va ser un desastre?
—M’ho va dir en Carles, dels Esperits: “Vau venir al principi i vau tocar tan malament que no volíeu cobrar.” Pot ser. O sigui, era un bar amb un sostre molt alt i al qual s’accedia per unes escales… Devia ser un celler o alguna cosa així, i rebotava molt el so i va sonar molt malament. Va ser un desastre.

—No éreu vosaltres, sinó les condicions?
—Bé, i nosaltres també, eh… Perquè, és clar, quan et passa això, si tens un poc d’experiència, toques diferent. En aquell moment, nosaltres no sabíem què passava.

“No ens deixaven fer el Vostè és aquí. La gent volia escoltar les altres cançons. I el fet que a la gent no li agradés el disc em du a pensar que no el van entendre.”

—Parlau del Vostè és aquí. Per què deis que és el disc més incomprès d’Antònia Font? 
—Perquè vam començar la ronda i la gent no entenia res. La gent no sabia si havia d’aplaudir. Fins i tot, es queixaven. I noltros tocàvem les cançons del Vostè és aquí, però als bisos ens demanaven “Alegria”, etcètera. No ens deixaven fer el Vostè és aquí. La gent volia escoltar les altres cançons. I el fet que a la gent no li agradés aquest disc a mi em du a pensar que no el van entendre. O esper que sigui això.

—Com es brega amb això? Sempre pens que hi ha grups que deveu estar cansats de tocar sempre la mateixa cançó, de tota una trajectòria.
—Noltros mirem d’evitar-ho. En la darrera ronda que fèiem tocàvem moltes cançons que no eren les típiques. Deixàvem els darrers deu minuts per a fer “Viure Sense Tu”, “Wa Yeah!”, “Calgary 88”, “Alegria”… Tot això t’ho ventes al final, tothom dret, tothom cantant… Però per allà al mig nosaltres no fèiem les cançons evidents, saps? Sempre hem volgut fer un concert que ens agradi a nosaltres. I la gent això sí que ho ha entès, saps? Mentre no els falti “Alegria”, “Wa Yeah!” i “Calgary 88”, pots fer el que vulguis.

“Nosaltres hem fet la banda sonora d’un parell de generacions. Ja està, no hi ha ningú que es pugui queixar perquè un disc no li ha agradat.”

—Té dret de queixar-se, la gent? 
—No, la gent no té dret de queixar-se de res. Tu has de fer el que vulguis. A qui li interessi, que hi vengui, i a qui no li interessi, que no hi vengui. I punt. Què li deu Antònia Font al públic? Què li deu el públic a Antònia Font? És recíproc. És una relació equilibrada. La gent ens ha donat el fet de venir als concerts, però nosaltres hem donat molta música. Nosaltres hem fet la banda sonora d’un parell de generacions. Ja està, no hi ha ningú que es pugui queixar perquè un disc no li ha agradat, o perquè no tocam tal cançó, o perquè en tocam una altra i no li agrada. La gent no té dret de queixar-se d’aquesta manera, trob jo.

—Deis al llibre que “Cançó de Llum” és al top 5 del vostre cançoner. Quines altres quatre el completarien?
—És cert que passa una cosa amb Antònia Font i és que les cançons que jo crec que estan més ben parides també són les que agraden més a la gent. O sigui… Jo consider que “Wa Yeah!” és una cançó ben feta, és una cançó que està bé. I tal vegada és la cançó que més li agrada al públic. Per tant, no veig jo una brega entre les cançons que li agraden al públic i les que ens agraden a nosaltres. Tal vegada és perquè jo sempre he pensat primer que la música és la meva professió. Sempre he pensat primer en anar a fer feina, saps? Llavors una cançó que et dóna tot el que et dóna “Wa Yeah!”, tant al públic com a noltros, és una cançó que ha complert el seu objectiu, saps? I m’agrada per això. I és una cançó que, si l’examines, no és una cançó senzilla… Tampoc no és senzilla l’harmonia ni l’estructura ni res. L’examinis com l’examinis no és una cançó fàcil. De fet, molta gent que fa versions d’Antònia Font sempre s’equivoca amb els acords. No és Duncan Dhu. És una música que sona fàcil i sona directa, però que no ho és tant com sembla.

—Deis unes quantes vegades que, sense la veu d’en Pau Debon, Antònia Font no valdria per a res.
—Bé, en el llibre explic que en Pau és qui ha connectat amb el públic i la connexió amb el públic és essencial perquè un artista pugui créixer. Tu veus les cares de la gent, saps? El públic t’ensenya. Jo sempre dic als qui comencen, als qui són d’uns altres àmbits, com la pintura, la ceràmica o el que sigui, que no siguin artistes tancats dins el seu taller, perquè l’aprenentatge passa per haver exposat, per sortir i mostrar el que s’està fent, perquè la reacció de la gent s’ha de tenir en compte. No t’ho dic en el sentit que facis el que vol la gent, però t’ajudarà molt. Aquest diàleg entre el públic i Antònia Font, ha estat en Pau qui l’ha fet. I és el qui ens ha fet créixer a tots.

“En Pau és qui ha connectat amb el públic i la connexió amb el públic és essencial.”

—Sense ell no valdria res, però sense vós… 
—Bé, tampoc [riu]. Amb Antònia Font, sense la veu d’en Pau i sense les meves cançons, tampoc no és Antònia Font. Ho puc dir, sense pecar de cregut, no?

—Quina és la situació del grup? Com estau per la mort d’en Joan Roca, baixista del grup?
—Una vegada que en Joan és mort, el grup ha desaparegut. No sé què ha passat, però no hem tornat a xerrar. Vam haver de xerrar molt, de coses molt difícils i, com que ho vam superar, ara m’imagin que esteim descansant d’aquesta experiència. Però no ho sé. És un poc difícil d’imaginar, no? Jo sempre havia pensat que, si hi ha les cançons, i si hi ha la veu d’en Pau en les meves cançons, Antònia Font és això. Però amb la mort d’en Joan he vist que no i que el caràcter col·lectiu de la formació és important. I sobretot els anys que hem passat junts, tots cinc, i les penúries, i les alegries, i tot això. Ara te’n falta un i, és clar, és molt diferent. 

“L’Antònia Font que coneixíem fins ara ja ha desaparegut.”

—És difícil de dir si tornareu.
—No és la primera vegada que ho dic, però Antònia Font sense en Joan serà Antònia Font sense en Joan. L’Antònia Font que coneixíem fins ara ja ha desaparegut.

—També heu publicat música en solitari enguany: Roïssos. Com l’heu fet?
—La música és infinita. O sigui, no l’acabaràs. I cada disc és un intent d’explorar un poquet qualque cosa que en aquell moment t’interessa. Això és tot. No té més misteri. Concretament, a Roïssos he tirat molt de la microfonia, no he utilitzat sintetitzadors, he pogut muntar una bateria en el meu estudi i l’he gravada amb un so molt de sala. Les guitarres també estan gravades amb amplificadors. Avui en dia també ho endolles a l’ordinador i allò ho fa tot, no? He fet un poc això, un exercici d’acústica, diguéssim, de captar ones d’aire, que és el que realment és la música. Sempre havia tirat molt de sintetitzadors, perquè m’encanten, però m’he trobat amb una habitació, un estudi, que té unes característiques sonores molt curioses, i m’ha fet moltes ganes de veure fins on podia arribar amb això.