L’efecte devastador de la postguerra centra els premis Ausiàs March i Joanot Martorell
Ahir, dimarts, el guanyador del XLVIII premi Joanot Martorell de narrativa, Vicent Enric Belda, amb Distreta solitud, i el guanyador del LXIV premi Ausiàs March de poesia, Josep Maria Fulquet, amb País natal, van presentar a Barcelona sengles llibres, publicats per Edicions 62, just abans de la cerimònia de lliurament, que serà divendres al Palau Ducal dels Borja de Gandia. Els llibres premiats ja són a les llibreries.
Una correspondència de postguerra
Vicent Enric Belda (Agullent, Vall d’Albaida, 1962) va explicar que havia construït la novel·la guanyadora, Distreta solitud, a partir d’un plec de dues-centes cartes que uns amics van trobar als Encants de València ja fa deu anys. En vista d’allò que explicaven, van decidir de lliurar-les a l’escriptor, a fi que les convertís en un llibre.
Belda, mestre de professió, s’ha especialitzat en literatura infantil i juvenil, però va entomar l’envit quan es va jubilar, anticipadament, i va trobar el temps per a dedicar-s’hi. La correspondència comença el 1945 i s’acaba el 1958. “Era una història que tenia molts vessants possibles. El personatge que enviava les cartes, Fernando, havia nascut prop de València, era comerciant de taronges i viatjava molt. Durant la Segona Guerra Mundial era a Colònia (Alemanya), on es va casar amb una dona que va acabar esdevenint una nazi; ell es va convertir al catolicisme. Això els va portar a divorciar-se. Durant la guerra del 1936-39 va tornar a l’estat espanyol i després va viure a Ginebra i a Lisboa, va passar un temps a França i fins i tot se’n va anar a Nova York. Però als anys quaranta va tornar a València i va conèixer Pepita. Tots dos es volien casar, però Pepita, que era la presidenta de la Secció Femenina de la Falange del seu poble, es volia casar per l’església. Necessitaven la nul·litat matrimonial i als anys quaranta era molt difícil d’aconseguir. La relació va durar tretze anys i va ser plena de discussions i conflictes, fins que es va acabar.”
“Tots dos, especialment ella, van ser víctimes del moment històric que els va tocar de viure. Fernando en certa manera era lliure, perquè feia la seua vida, però Pepita estava atrapada a casa i manipulada pel nacionalcatolicisme. I Fernando va restar condemnat a viure sol, tot i que tenia una vida distreta, entretinguda, que reflectisc en el títol.” Vicent Enric Belda va agafar les cartes, on solament hi ha el punt de vista d’ell, i va construir aquesta història personal de ficció. Les cartes són el nucli de la història, però ell n’ha fet una novel·la. Tot i que les cartes originals són escrites en castellà, tota la novel·la és escrita en català.
Josep Maria Fulquet i el pendó de la Sue Ellen
Durant la conferència de premsa, ahir, l’editor Jordi Cornudella, membre del jurat del premi Ausiàs March de poesia, va explicar que Josep Maria Fulquet (Barcelona, 1948) era un poeta consagrat, tot i que entre els primers llibres de poemes i els darrers hi va haver un buit de dues dècades. Aleshores Cornudella va deixar anar: “Va ser una temporada en què es va fer famós, anònimament famós, com a autor de la frase ‘Sue Ellen, ets un pendó!’, perquè era el traductor de Dallas.”
Quan va tocar de parlar a Josep Maria Fulquet, va començar descrivint aquest fet: “És una anècdota divertida del primer episodi de Dallas, que va ser un atzar. L’original deia una altra cosa, que ja ens podem imaginar quina era, però com que en aquells moments aquest episodi anava destinat al programa extraordinari inaugural de TV3 hi havia una censura moral molt estricta. Em van dir que evités qualsevol paraula malsonant i a mi em va sortir aquesta expressió que jo tenia viva de casa.”
Ja sobre el llibre, Cornudella va indicar: “Un dels fils que s’estira és el generacional, no tant en el sentit de passar comptes freudians amb la generació que t’ha precedit, amb els pares, com d’explicar les circumstàncies de la postguerra, que m’imagino que són les mateixes que hi ha en la novel·la de Vicent Enric Belda. Com creixien les criatures nascudes en el ple moment del nacionalcatolicisme i com influïa des del punt de vista familiar, personal i també lingüístic. El coratge de Josep Maria Fulquet d’afrontar aquestes qüestions amb ulls nets, de no anar amb mitges veritats, amb un to franc, molt noble, i molt líric alhora, fa que sigui un llibre que interpel·la fàcilment els lectors.”
Fulquet va recordar que, després de publicar els seus dos primers llibres de poemes, va callar i va estar vint-i-sis anys sense publicar: “No tenia gran cosa a dir i si tenia alguna cosa a dir no sabia com dir-la, estava en un procés de construcció, de trobar el to adequat a unes necessitats d’expressió que en aquell moment estaven en guaret. Després del silenci van començar a sortir uns altres llibres, fins a aquest País natal, que és el país, però també sóc jo i som tots plegats.”
Fulquet va afegir: “El llibre és una reflexió sobre la memòria, sobre el pes que té el temps sobre la memòria, i una reflexió sobre la llengua, en un moment en què tots els qui pertanyem al domini lingüístic (els germans valencians, balears…) estem sota sospita i directament amenaçats de mort. També vol ser una radiografia sobre un passat personal, però alhora col·lectiu, com a representant d’una generació. Jo vaig néixer el 1948 i ja tinc una edat. És una generació que ha passat una mica per ull. Hem fet com de pont entre la generació que ens precedeix (Gimferrer, Parcerisas…) i la posterior, que és la generació dels anys cinquanta.”
I encara: “En el llibre hi ha referències al passat familiar, que ajuda a construir tot un relat que es pot llegir seguit o en tretze cants. Aquest seria el resum.” El llibre conté tot de citacions i al final se n’indica la procedència. “No ho he fet amb voluntat pedantesca, sinó que he posat versos d’altres autors perquè em venien com l’anell al dit per a la idea que jo volia posar negre sobre blanc; autors diversos: d’Homer a Eliot i Rilke, i també Foix, Vinyoli, Gimferrer.”
“Hi ha un pòsit d’amargor, de tristesa, de decepció. La memòria és una mica això, és la font de l’aflicció. Quan veus que tot allò on havies posat esperances i il·lusions s’ha perdut, no ha quallat, és un fet.” I també: “Hi ha referències al passat personal, tot i que són irrellevants. En aquest sentit, jo encara vaig ser un privilegiat, perquè no vaig estudiar en un col·legi de capellans, jo vaig estudiar a l’escola Virtèlia, on anaven els Maragall, però no hi vaig tenir res a veure. A casa la família paterna era de tradició republicana represaliada; en canvi, la família materna eren de Cambó i de la Lliga. Jo em vaig trobar en aquesta situació com m’hauria pogut trobar en una altra de molt diferent.”
I en aquest moment vam arribar al pinyol del llibre, quan Fulquet va dir: “Ara la crítica és com aquesta família. I aquesta classe social ha malbaratat tot un llegat cultural i econòmic, que s’han venut al millor postor i han fet tabula rasa de tota una tradició literària, cultural, que portaven al damunt. I això és el que intento reflectir aquí.” Preguntem si li ha costat. “Sempre fa una mica d’angúnia d’exposar les pròpies nafres, fa angúnia i fa por. He procurat de fer-ho d’una manera digna.”
En relació amb això, Cornudella va destacar que el jurat havia valorat que fos un llibre inesperadament valent. “De vegades, l’exposició de nafres s’usa per captar l’atenció dels de fora, però en aquest cas no és gens així. Hi ha una voluntat de radiografia moral d’una situació que moltes famílies hem viscut, perquè, tot i que jo sóc d’una altra lleva, retrates un món amb molts trets reconeixedors. I tens la sensació de revelació d’una veritat compartida però de coses que no ens diem. Per això està molt bé que un dia vingui algú i digui: jo sí que te les dic. Aquest llibre també fa aquesta funció. És important que la faci.”
I Fulquet va continuar parlant: “Aquest poema va començar i es va anar fent, com una mena de palimpsest i unes matèries se superposaven a unes altres i s’anaven endurint fins a fer-se sòlids. El poema es va anar fent tot sol, amb molts passos endavant però també amb alguns passos enrere. El procés ha estat molt llarg. Tens necessitat d’expressar una sèrie de fets que t’afecten, però no saps ben bé com dir-ho i vas acumulant, i aquesta acumulació arriba a cristal·litzar en el poema.”
Per Fulquet l’actualitat no és gaire falaguera. “Se’ns obre un futur bastant incert. I el llibre en aquest sentit no dóna peu a tenir gaires esperances. És un llibre desencantat. Hi ha la sensació de desamor, de pèrdua, de frustració professional, política… Tot això s’hi reflecteix d’una manera no evident, però que tothom que estigui una mica sensibilitzat pot intuir, pot captar. Aquesta sensació de pèrdua és l’herència d’aquesta generació, d’aquesta lleva.”
Jordi Cornudella va tenir un record pel poeta Jaume Pont, que feia molts anys que era jurat del premi Ausiàs March i que es va morir fa tot just dues setmanes.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.