Posar el llop a vigilar les ovelles: Marlaska i la impunitat policíaca

Hi ha una contradicció que retrata amb una precisió gairebé obscena el funcionament del poder a l’estat espanyol. Mentre determinats sectors polítics, policíacs i judicials convertien l’amnistia en un escàndol d’abast estatal, la mateixa llei permetia d’extingir la responsabilitat penal de policies investigats per la repressió del Primer d’Octubre. Tant de criminalitzar l’amnistia i de proclamar que ningú no podia quedar per damunt de la llei, i vet aquí que també se’n podien beneficiar els agents investigats per haver colpejat ciutadans. La ironia faria riure si al darrere no hi hagués persones ferides, drets vulnerats i una llarga història d’impunitat.
Al capdavant del Ministeri de l’Interior hi ha Fernando Grande-Marlaska. El Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, ha condemnat onze vegades l’estat espanyol per no haver investigat adequadament denúncies de tortures i maltractaments. En set d’aquests casos, Marlaska havia estat el jutge instructor a l’Audiència espanyola. Aquest és l’historial del ministre que, l’endemà de la vaga general de l’11 de novembre, va anunciar investigacions sobre les càrregues policíaques. Ara, com a responsable polític de la Policia Nacional espanyola, Marlaska es presenta com a garant d’una investigació que ha d’esclarir els abusos denunciats pels ciutadans. És posar el llop a vigilar les ovelles.
Durant la vaga general es van denunciar càrregues, lesions i detencions. A València, la policia va carregar contra piquets a Benimaclet i al voltant de la Universitat Politècnica. També va carregar contra manifestants al carrer de Sant Vicent, a tocar de l’ajuntament. A Palma, els agents van barrar el pas a un piquet de joves a l’avinguda d’Adolfo Suárez i va carregar contra manifestants al passeig Marítim. A Barcelona, els antiavalots dels Mossos d’Esquadra van carregar al centre de la ciutat. A la rambla de Catalunya, dos agents van colpejar repetidament amb les porres un home que els suplicava que paressin, fins a fer-lo caure a terra. A l’estat espanyol, les imatges de Madrid són esborronadores: a la Gran Via, un policia va ruixar amb gas pebre una persona sense llar.
Cops contra treballadors que exerceixen el dret de vaga, estudiants que defensen l’educació pública i ciutadans que surten al carrer per a reclamar drets. Porres, càrregues i detencions contra la protesta social; guants de seda amb els feixistes. La repressió policíaca serveix per a intimidar, castigar i desmobilitzar una ciutadania que no es resigna a callar.
La repressió contra el professorat també havia deixat episodis greus abans de l’11 de novembre. El 31 de maig de 2026, a València, un agent antiavalots de la policia va empènyer per l’esquena una professora jubilada de seixanta-vuit anys durant una protesta davant la Conselleria d’Educació. La dona va caure de bocaterrosa i es va fracturar el septe nasal. Els professors no són delinqüents per haver-se organitzat. Els treballadors no són sospitosos per haver fet vaga. I qui es manifesta, s’ha de poder manifestar sense por de la policia.
La repressió no s’acaba quan desapareixen els antiavalots. Continua amb les identificacions, les multes, els expedients sancionadors i la por de tornar-se a manifestar. El contrast és escandalós: la maquinària administrativa pot sancionar un ciutadà sense necessitat d’una condemna penal i, en canvi, les víctimes d’abusos policíacs poden passar anys als tribunals intentant d’obtenir justícia.
La llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda com la “llei mordassa”, continua vigent després de més de vuit anys de Marlaska al Ministeri de l’Interior. El govern de Mariano Rajoy la va impulsar i les organitzacions de drets humans n’han denunciat reiteradament els efectes sobre les llibertats públiques. No n’hi ha prou de canviar el color polític del govern si es mantenen els instruments que restringeixen la protesta.
Després de les càrregues de l’11 de novembre, Marlaska va ordenar que la policia investigués les actuacions dels agents i que deixés de fer servir gas lacrimogen en les manifestacions. L’endemà mateix es va contradir: el Ministeri de l’Interior va anunciar que la policia deixaria de fer servir l’esprai de pebre en operacions d’ordre públic i que hi podria continuar emprant pots de fum lacrimogen. En un dia, el mateix ministeri havia rectificat l’ordre anunciada pel ministre. Marlaska té l’autoritat per a dirigir la Policia Nacional espanyola i la responsabilitat de respondre pels seus abusos. Però la seva gestió manté els instruments repressius i confia el control de les actuacions policíaques a la mateixa estructura que les executa. I ara, qui amnistiarà els policies? I amb quina excusa?
La repressió policíaca no és una anomalia del sistema, sinó una expressió del poder de l’estat contra una ciutadania que es mobilitza i en qüestiona les decisions. Les càrregues, les sancions i la impunitat no es poden entendre separadament: formen part d’una mateixa realitat política.
Marlaska és responsable polític de la impunitat policíaca i un dels seus principals garants. Com a jutge, va contribuir a deixar sense investigar denúncies de tortures; com a ministre, empara la repressió i protegeix els qui l’exerceixen. No és un fracàs de la seva gestió: és la continuïtat d’una trajectòria al servei de la impunitat de l’estat. Marlaska no vigila el llop. Marlaska és el llop que han posat a vigilar les ovelles.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.