Pepe Serra: “Em sorprèn que ens falti l’informe més important sobre Sixena, el del govern espanyol”

Dimarts vinent, 17 de novembre, començarà el trasllat de les pintures profanes del monestir de Sixena del MNAC a l’Aragó, que s’acabarà a començament del desembre, segurament el dia 2. Avui n’ha parlat el director del museu, Pepe Serra, aprofitant la conferència de premsa de presentació de l’exposició El viatge invers. Un fresc sonor al romànic, comissariada per Ona Balló: mitjançant el so, connecta les pintures murals de les sales d’art romànic del museu amb el seu ambient particular, original. Per Serra, és molt important de distingir el trasllat de les anomenades pintures profanes, sobre les quals el museu no ha posat cap impediment tècnic ni de conservació, del de les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena, que és el cavall de batalla actualment entre el govern de l’Aragó i els responsables del MNAC. Perquè, tot i que hi ha una mateixa sentència del Tribunal Suprem espanyol que diu que s’han de traslladar totes, el valor i el risc de destrucció en el cas de les pintures murals és enorme.

I així ho destaca Serra en aquesta breu entrevista amb VilaWeb: sobre el trasllat de les pintures profanes, que comença dimarts, “el museu té la capacitat tècnica per a fer-lo i s’hi posarà”. Però, en canvi, es declara sorprès pel poc cas que les instàncies judicials i polítiques fan de l’informe del principal organisme internacional de conservació de patrimoni, que desaconsella el trasllat de les pintures murals que els germans Gudiol van salvar del foc el 1936. I se sorprèn, també, perquè el Ministeri de Cultura espanyol no n’hagi fet un informe.

—No hem de confondre aquestes pintures profanes amb les pintures murals de Sixena.
—D’ençà de la recepció de la sentència que obliga a traslladar les pintures al monestir, tant les de la sala capitular com les profanes, el museu respon a la jutgessa que són dos grups diferents: n’hi ha un amb riscs per la fragilitat que presenten, perquè estan calcinades, i les hem estudiades i les coneixem… Li diem que els danys que podrien sofrir són tan grans, que nosaltres no tenim capacitat per a retirar-les. En canvi, hi ha unes pintures anomenades profanes, que són en una altra sala del museu i que eren en una altra sala del monestir, que es van retirar l’any 1960 –no pas en l’operació de guerra i de salvament patrimonial de primer ordre de les primeres. Són uns plafons rectangulars i, per a traslladar-los i retirar-los, no se n’ha hagut de modificar cap element i no canvien de mida, no s’han de serrar, no s’han de fraccionar, no s’han de manipular… Sobre aquestes pintures, el museu té la capacitat tècnica per a fer-ne el trasllat i s’hi posarà.

—Com s’ha fet, en aquest cas?
—Ha estat un procés. Es liciten unes ajudes tècniques, s’adjudiquen a una empresa, s’acorda un calendari i es fa aquest trasllat, del qual el museu sí que es pot fer responsable. I les lliurarem en el mateix estat de conservació que ara. Han estat al museu, on s’han conservat perfectament d’ençà de l’any 1960, i les han vistes milions de persones i han estat difoses i cercades pels acadèmics, per les escoles, pel gran públic, per la gent de fora, i han adquirit aquest valor, si voleu, universal. D’una altra banda, sí que remarco que és una operació tècnica pròpia dels museus. Es a dir, sóc director de museu, sóc museògraf i historiador de l’art, i els restauradors que tenim són professionals de la conservació restauradora. L’operació és tècnica i la farem, tècnicament, amb una solvència màxima. La dimensió política que té això, que l’assumeixo i l’entenc, correspon a l’àmbit polític. I vull rompre una llança pel personal i l’equip del museu, a qui s’ha de protegir i deixar treballar professionalment seguint l’execució d’una sentència del Tribunal Suprem. No és per iniciativa pròpia, és una sentència que nosaltres no compartim. La part que podem executar, que és aquesta, l’executem.

—L’altra part no és possible.
—No. No perquè no vulguem, sinó perquè realment, tècnicament, hi ha el risc de destrossar una obra. I la nostra missió, igual que els metges guareixen persones i salven vides, és protegir, salvar i difondre les obres, no pas destrossar-les. Ara mateix, tothom que ha visitat i ha estudiat aquestes pintures ha dictaminat que els riscs de destrucció són elevadíssims. I ningú dels qui en públic diuen que això sí que es pot fer ha estat capaç d’aportar el mínim document tècnic dient com es pot fer. Per tant, som aquí i aquesta és la posició que el museu ha de mantenir.

—L’informe de l’ICCROM (Centre Internacional d’Estudis per la Conservació i la Restauració de Béns Culturals) és molt clar.
—És clar. Perquè el museu fa els seus informes, que us dic que són solvents i professionals, d’acord, però els podríem considerar de part. També en fa l’Ajuntament de Barcelona i diu això mateix. També en fa la Generalitat i diu això mateix. També en fan unes altres instàncies, universitats, etc. Però a l’ICCROM, que és l’institut de referència en restauració del patrimoni a escala mundial, amb una autoritat assumida i reconeguda per tots els museus del món, no li pots encarregar un informe, ni l’hi pots pagar. L’ICCROM ve aquí, fa una missió patrimonial, decideix qui hi ve, decideix quan hi ve, decideix què mira: i l’ICCROM dictamina això mateix. Aquest informe, que ha quedat a vegades una mica fora de joc, és fonamental, perquè referma absolutament la posició del museu. Perquè diu: “Escolteu, aquí els riscs de destrucció són massa alts per a intentar-ho.”

—El director del MNAC no queda sorprès que, després d’un informe com el que ha fet l’ICCROM, no s’hagi mogut res, tampoc políticament?
—Em sorprèn. Em sorprèn que l’informe no tingui l’impacte que hauria de tenir en la part jurídica, perquè el sector el reconeix, el llegeix. I qualsevol professional, també europeu o internacional, amb qui he parlat, tots, tots hi estan d’acord. Són fets, són proves tècniques, no són opinions. Això em sorprèn. I també em sorprèn que ens falta l’informe més important, que és el de l’IPCE (Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, depenent del Ministeri de Cultura espanyol), que és la institució competent a l’estat per a fer un informe sobre un bé protegit amb el màxim nivell per la legislació espanyola, que és el bé d’interès cultural. Això em sorprèn més.

—I el MNAC no l’ha demanat, aquest informe?
—Infinites vegades, per carta.

—I per què no l’han fet?
—No ho puc respondre perquè no ho fan els altres.

—Quant a les pintures profanes, tot i que vosaltres executeu una sentència i que, per tant, hi esteu obligats (és una qüestió jurídica), hi ha també una part emocional, per al museu? No és una pèrdua, haver de deslligar-se de les pintures profanes?
—No, no. Emocionalment, és més complicada la pressió política, que les qüestions es polititzin. El museu té una col·lecció extraordinària, mundial, imbatible, i té unes obres en dipòsit propietat d’una comunitat de religioses. Actualment, continuen sent propietat d’aquesta comunitat i sempre ho han estat. D’aquest punt de vista, doncs, no. El museu, si les té, fantàstic, les exposa: i, si no les té, disposa de milions d’obres que no pot mostrar i que ara mostrarà. Això no em preocupa tant. No, clarament no. Allò que hem de fer és fer bé la feina.