Primers cinc anys d’excel·lència de l’editorial Cal Carré

Antònia Carré-Pons, flamant guanyadora del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per La gran família (Club Editor), té dues vides paral·leles: medievalista de formació i professió, fa cinc anys que va engegar un projecte ambiciós i ben saludable per a la literatura catalana, l’editorial Cal Carré. Dona agosarada, el 2021 –quan encara dúiem la màscara obligatòria–, Carré-Pons presentava aquest nou segell, amb la voluntat de fer arribar els clàssics medievals i moderns a més lectors en llengua catalana. 

Cal Carré havia estat el nom de la carnisseria familiar de Terrassa i, una vegada tancada, va passar a ser una editorial. Per això, jugant amb aquesta herència carnissera i fent gala del sentit de l’humor que la caracteritza, Antònia Carré-Pons va construir el segell a partir de tres col·leccions: menuts, llibrets i llom dos colors. I va engegar amb els títols següents: a Menuts, amb el volum Dos relats, de Virginia i Leonard Woolf, traduït per Marta Pera Cucurell; i Cinc vells, de Jesús Moncada (un aplec de cinc contes). La col·lecció Llibrets començava amb El pont d’Alexander, de Willa Cather, amb traducció de Núria Sales (la filla de l’editor Joan Sales). I la col·lecció Llom Dos Colors, amb la primera novel·la que va publicar Dostoievski, Pobres, en la traducció de Miquel Cabal Guarro.

Cinc anys després, l’editorial Cal Carré ja té cinquanta títols publicats i la llibreria Casa Usher de Barcelona li ha muntat un altaret amb tots els llibres. Aquesta escenografia fa de pòrtic del pati interior de la botiga, on dies enrere hi hagué la trobada de l’editora, Antònia Carré-Pons, amb alguns dels traductors que són còmplices del projecte i amb periodistes culturals.

L’editora va començar la reunió dient: “El mes d’octubre del 2021 va néixer Cal Carré amb el volum fundacional Dos relats, de Virginia i Leonard Woolf. Ho teníem tot pensat, perquè era el llibre amb què el matrimoni havia fundat l’editorial que va inaugurar, Hogarth Press, el 1917. Era un homenatge sobretot a la Virginia, que és la important del matrimoni. I com que a Cal Carré ho tenim tot calculat, per a celebrar aquests primers cinc anys tenim cinquanta llibres publicats. És una xifra rodona que ens semblava molt adequada.”

Continuava Carré-Pons: “A Cal Carré tenim alguns cavalls de batalla. El primer, la traducció d’obres artúriques al català; el segon és Willa Cather, que a Cal Carré estimem molt i que podem dir que ja comença a agafar en el públic lector català. El tercer cavall de batalla és Panait Istrati, que és un autor romanès maltractat per la vida i per la posteritat, perquè crec que no ocupa el lloc que es mereix. És un narrador boníssim que a Cal Carré no parem de reivindicar. Com Irene Polo, que també reivindiquem.”

“Però, a banda tots aquests cavalls de batalla, a Cal Carré establim un diàleg en el nostre catàleg, perquè gairebé tots els nostres llibres parlen entre si i això m’emociona. Per exemple, hi tenim la línia de reivindicació feminista; hi tenim el sentit de l’humor; hi tenim la literatura russa, que va canviar la història de la literatura universal; hi tenim l’amor radical pels personatges desvalguts… I tenen una relació molt íntima els dos últims llibres que acabem de publicar, que són El jugador, de Fiódor Dostoievski, i Quan es pon el sol, de Panait Istrati. Tots dos llibres són ambientats en una zona on hi ha hotels, balnearis i casinos. La gràcia és que a El jugador veiem l’hotel de la perspectiva dels clients, de fora estant, i a Quan es pon el sol la perspectiva és de dins, dels qui hi treballen.”

Preguntem a Antònia Carré-Pons pels llibres més venuts del catàleg de Cal Carré i ens sorprèn esmentant La ciutat de les dames de Cristina de Pizan: “Sorprèn molt que un text del segle XIV tingui tanta tirada. En canvi, les dues novel·les de Mary Wollstonecraft, una feminista molt reconeguda del segle XVIII, costa més que arribin al públic. I no sé dir-te per què l’una sí i l’altra no. Potser podria ser degut al fet que Cal Carré s’associa més amb el món medieval que no pas amb el feminisme, però no hi ha cap raó que ho justifiqui.” I, entre els llibres més venuts, també hi ha El nedador de John Cheever, els clàssics russos i Jane Austen. I Willa Cather, que amb Pioners, oh pioners! i L’àvia Harris, també entra a la llista de més venuts de l’editorial: “No la coneixia ningú i és l’autora a qui es dediquen més clubs de lectura entre els llibres de Cal Carré. En canvi, Panait Istrati, que també era desconegut, continua essent desconegut.”

Prendre riscs forma part de la voluntat de Cal Carré? “Sí, perquè entre els cavalls de batalla que he mencionat hi ha la novel·la artúrica, que ha estat molt poc traduïda al català. Els texts que hem publicat fins ara no s’havien traduït al català mai. Willa Cather, igual. I Panait Istrati també és molt desconegut. A Cal Carré optem per èxits segurs (Txékhov, Virginia Woolf, Dostoievski…), perquè la gent ja els coneix, però també ens agraden els desafiaments i obrir camins.”

Les traductores prenen la paraula

La celebració dels cinc anys va ser un acte senzill, de celebració, de reconeixement d’un catàleg que ha començat amb molta coherència. I la qualitat dels traductors que s’hi van aplegar també era i és la demostració del tarannà i l’estil del segell. Per això, després de les paraules de l’editora, va donar la paraula a algunes traductores que també formen el caràcter, l’estil i l’exigència de l’editorial.

Va començar Marta Pera Cucurell, perquè és la traductora que va inaugurar el catàleg. Va explicar que Antònia Carré-Pons i ella compartien la dèria per Virginia Woolf i que quan l’editora li va explicar la voluntat de publicar-ne el darrer llibre, Entre els actes, que Pera Cucurella havia traduït als anys vuitanta, va tenir clar que caldria revisar-lo: “Perquè era una de les primeres traduccions que vaig fer i havien passat trenta anys.” En aquest sentit, va comentar: “En aquella època fèiem servir la màquina d’escriure, no teníem internet… Havíem de pensar tot el paràgraf dins el cap, perquè no podies girar del dret i del revés el text, com ara. Com a màxim, utilitzàvem el típex per a corregir una paraula. És clar, era una manera de traduir diferent. I, bo i així, ens en sortíem.” I va recordar que tenia discussions amb l’editor, Josep Vallverdú, per a mantenir les marques de registre: “No parlaven igual els senyors que els criats. Però no se’m va permetre als anys vuitanta. En canvi, en la nova edició sí que he pogut fer tot això.” 

Després va parlar Anna Casasses, traductora d’Istrati: “Molt contenta de traduir per a Cal Carré, tot i que a mi el porc no m’agrada i em fa una mica de cosa, cada vegada que veig el logo.” Després de la pinzellada d’humor, va explicar: “Tenia un amor de juventut amb Panait Istrati. Resulta que durant la guerra del 1936-39, aquest autor es publicava molt en català. I el meu pare, amb una gran biblioteca, tenia uns llibrets petitons i no sé com, a divuit anys en vaig agafar un, que era El pescador d’esponges de l’Istrati, i me’n vaig enamorar. Era un llibre publicat el 1937. Després d’haver llegir aquella novel·la, vaig continuar llegint l’autor. Per això em va fer molta il·lusió poder-lo traduir, perquè era com tancar el cercle. Traduir un autor és com fer-lo una mica teu. Llegir un llibre o traduir-lo és molt diferent. I quan vaig traduir La domnitza de Snagov, en un moment donat hi va haver una frase que em va sobtar i vaig posar en dubte que ell l’hagués escrita d’aquella manera. De manera que em vaig posar a buscar per internet a veure si n’hi havia alguna altra edició per a comparar-la. I vaig tenir una alegria immensa quan, buscant i buscant, en vaig trobar el manuscrit. Encara hi havia una intimitat més gran. I vaig deixar l’ordinador i vaig començar a fer saltirons per la sala. Quina emoció! Veient l’original, vaig constatar que la manera com l’entenia i el traduïa al català era molt més pròxima a com ell l’havia escrit, més que no pas seguint les aportacions dels correctors francesos (Istrati era romanès, però havia escrit el llibre en francès). I aleshores vaig sentir que ara sí que era del tot meu.”

La tercera que va parlar va ser Esther Tallada, traductora de Mary Wollstonecraft i de Willa Cather, entre més. No va explicar cap anècdota relacionada amb l’ofici de traductor, sinó que va destacar algunes virtuts de l’editora: “De seguida que ens vam conèixer ens vam entendre molt bé i quan vaig saber que les col·leccions es deien Menuts, Llibrets i Llom Dos Colors, se’m va guanyar (a mi m’agrada molt el porc). D’aleshores ençà, tinc relació amb una editora habilíssima, divertidíssima, molt respectuosa amb la feina dels seus col·laboradors. I no sols n’he tret una editora, sinó també una amiga. I és la cosa que més em fascina, perquè a l’edat que tenim sembla que costa de fer amics nous. I acabo amb un lema de la casa, que també és molt important: ‘A Cal Carré, no hi ve ningú a patir.’ Tenint en compte que la condició de traductor autònom implica patiment, treballar per a algú que et diu això és molt d’agrair.”

Va tancar la ronda de traductors del catàleg de Cal Carré el medievalista Anton M. Espadaler, com a representant de l’àmbit dels clàssics medievals (segle XIII-XIV), en què també ha traduït volums la medievalista Lola Badia. Antònia Carré-Pons va explicar que havia tingut Espadaler de professor a la UB i que va ser per culpa seva que es va fer medievalista. Dit això, el professor i traductor va començar dient: “Allò que celebrem avui és un miracle o una meravella, dit en medieval, perquè, com és possible que en només cinc anys s’hagin publicat artesanalment cinquanta llibres i l’editorial s’hagi fet un nom en un món superpoblat de muntanyes de llibres i que hagi tingut aquest èxit i hagi creat lectors fidels com una carnisseria crea clients fidels perquè els tracten bé? Crec que un dels elements importants que justifica l’èxit és que les cobertes són meravelloses. I és veritat que els llibres entren pels ulls.” El dissenyador gràfic de Cal Carré és Angel Uzkiano, que també va assistir a l’acte. 

Espadaler va continuar: “El segon element important per al lector corrent és la descoberta d’autors extraordinaris com Panait Istrati i també aquestes dames angleses, que formen part d’un estol d’escriptores amb una gran pulcritud, netedat i un bon cor. I, tercera cosa: deia Carner que tota literatura comença amb traduccions. Ara hem de dir: tota literatura es manté, fructifica i es fa forta gràcies a les traduccions. De tal manera que la contribució d’aquestes traduccions a la llengua literària catalana i la injecció d’aquests textos tan meravellosos en la literatura catalana també és una cosa esplèndida.”