Montserrat Duch: “Les dones van lluitar en la guerra de Successió”

Montserrat Duch Plana (Tarragona, 1959) és un dels referents de la historiografia amb perspectiva de gènere al país. Catedràtica d’història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili (URV), també és directora de la col·lecció Atenea d’estudis de dones, gènere i feminismes. Acaba de publicar Història de les dones: una nova història de Catalunya (Edicions 62), un repàs enormement exhaustiu i autocentrat d’allò que han viscut les dones comunes –no sols les dones amb poder– a Catalunya, de la prehistòria a l’època contemporània.

Es tracta, amb tot, d’un llibre coral que ella ha dirigit: per una banda, és assessorat per Maria Bonet, Cristina Borderías, Mireia Freixa, Paloma González Marcén i Montserrat Palau Vergés, també referents en l’àmbit; i, per una altra, és nodrit amb nombrosos texts de molts més experts, que han estudiat de manera acurada de l’acadèmia estant àmbits concrets com les relacions familiars, la reproducció, les formes de sociabilitat, el món laboral, l’educació, la religió, el poder i els moviments socials, la creació, el pensament i el lleure.

Tot plegat desmunta una pila de mites construïts a partir d’una mirada patriarcal i treu a la llum mil històries apassionants: de les dones que van defensar Barcelona durant la guerra de Successió fins a les que demanaven el divorci al segle XVI. En parlem amb Duch, que té clar que si les dones no hem tingut història és essencialment perquè no hem tingut poder.

—Sempre es diu que la història l’han escrita els homes. Suposo que un llibre tan exhaustiu sobre la història de les dones a Catalunya vol lluitar contra aquesta inèrcia.
—La història l’han escrita els homes amb un imaginari i una mentalitat determinats, a partir d’una lògica androcèntrica: és a dir, amb una perspectiva de superioritat masculina i sobre les activitats dels homes de les elits. Això es va revisar fa dècades, amb la segona onada del feminisme als països anglo-saxons. Aquí també s’ha desenvolupat un feminisme acadèmic que ha fet possible aquest llibre. Hi col·laboren noranta persones: entre elles, setanta-cinc dones, que ja havien fet tesis doctorals o ja havien escrit sobre la temàtica i en fan una síntesi experta. Era una recerca que no havia sortit de l’àmbit acadèmic i que ara servirà per a la divulgació.

“La història l'han escrita els homes, sobre les activitats dels homes de les elits”

—Hi toqueu totes les èpoques i àmbits possibles i hi desmunteu una pila de mites. Per exemple, la imatge estereotipada que les dones durant la prehistòria eren sempre a la cova tenint cura dels altres.
—La imatge que té l’arqueologia tradicional és diferent de l’arqueologia que ha aplicat perspectiva de gènere. Un bon exemple és la Roca dels Moros del Cogul, a les Garrigues. Hi ha unes pintures rupestres que mostren unes dones que envolten un home. Havien estat interpretades com danses rituals amb l’home com a protagonista, però una altra mirada hi ha vist un possible ritual d’afirmació de la comunitat. És una interpretació encara oberta, però s’hi ha donat una altra mirada. No seria ciència si no ens formuléssim preguntes noves. Recerques recents han trobat petjades en les restes òssies que indicarien que les dones també caçaven o lluitaven, a part de fer el treball de recol·lecció. Caça, a més, de manera contínua, perquè s’havien arribat a marcar els braços.

—La recol·lecció, atribuïda majoritàriament a les dones en moltes societats prehistòriques, era fonamental…
—Sí. En els dispositius alimentaris les dones són centrals, en temps remots i recents. Entorn de la Revolució francesa, a Barcelona es van viure els rebomboris del pa, per exemple. Sempre han estat molt pròximes a la provisió alimentària i això les ha fetes més sensibles a la pèrdua ecològica, si volem portar les coses al present…

—Es pot donar una explicació més o menys concloent sobre el naixement del patriarcat?
—És un debat que depassa el llibre, que té una perspectiva d’història de Catalunya. D’una perspectiva materialista, la de Friedrich Engels, el sistema de dominació masculina estaria molt lligat a la consolidació de societats en què la propietat privada era un element existent o fonamental. Les dones són capaces de generar vida i controlar-ne la sexualitat és controlar el llinatge i la filiació. Quan neix una criatura, els dispositius de control, poder i herència s’articulen.

—L’herència és clau i ocupa moltes pàgines del llibre. A mesura que les societats acumulen recursos, esdevé més important determinar qui els heretarà, garantir aquest llinatge.
—Sí. I, anant molt més enllà en el temps, també expliquem que el sistema d’hereu seria a la base de la industrialització catalana del segle XIX. Era de lògica patriarcal, evidentment. Torras i Bages, quan deia allò que Catalunya seria cristiana o no seria, no posava en qüestió aquesta autoritat. Ara els protofeixistes parlen de tornar al sufragi familiar… La figura de l’hereu, fins als cinquanta, era prou vigent a Catalunya, en demèrit de la pubilla. Les pubilles que heretaven eren absolutament excepcionals i nosaltres hem volgut pensar les dones del comú. Els primers treballs d’historiografia sobre dones parlaven de la vida de reines, santes, abadesses… No és allò que volíem fer. En cada etapa trobem dones adaptades i dones que es rebel·len. També dones que, per atzar, entomen una funció que no haurien tingut, com les vídues. S’havien de guanyar la vida i algunes van amplificar els negocis familiars.

“El sistema d'hereu seria a la base de la industrialització catalana del segle XIX”

—Tenim certa imatge distorsionada de les dones del passat, com si haguessin estat sempre submises fins a l’arribada del feminisme. Però hi havia moltes escletxes de rebel·lia.
—El feminisme de la segona onada, als seixanta, troba aquestes dones símbol: Christine de Pisan, Mary Wollstonecraft… Vint-i-cinc anys després, amb els estudis sobre dones i gènere, es va culminar aquesta obertura que significa tractar les dones com si fossin subjectes històrics. Tradicionalment, no s’havien considerat historiables, semblava que la seva vida no ho era. Però, si t’hi poses, en trobes: a la família, la religió, l’educació… El punt fonamental és si són subjectes educatius o no. Per això, fins el 1910, a l’estat espanyol les dones no van poder anar a la universitat. Els factors més influïts per la Il·lustració són els que van anar obrint escletxes. Després, els ordes religiosos van prendre el control de l’educació de les noies de manera molt notable, sobretot a les ciutats.

—Seguint aquestes escletxes de rebel·lia, s’han registrat casos de catalanes que van demanar el divorci durant l’edat moderna. Una fins i tot argumentava que no obtenia satisfacció sexual del marit… Què en sabem?
—Marie Costa és qui n’ha fet la recerca més profunda. Sobta sentir a parlar de divorci en el segle XVII o XVIII i aquest cas és brutal, tot i que no sabem quina resposta va rebre… S’ha fet molta recerca, però en manca molta més. El llibre pot donar una pauta per continuar fent recerca monogràfica en unes quantes línies, com aquest divorci que sovint pensem que és una reivindicació exclusiva del segle XX. Abans ja hi havia mecanismes perquè les persones se separessin, a l’edat mitjana controlats per l’Església. Cal tenir en compte que la història és dialèctica, avança i retrocedeix.

—També parleu dels moviments socials i les dones. Quins exemples trobaríem a Catalunya, d’aquesta connexió? 
—Les dones hem estat als moviments socials, no hem estat al poder fins el darrer terç del segle XX. No hem tingut el poder, per això no hem tingut història, perquè essencialment s’ha fet la història del poder, sobretot a partir de la configuració dels estats-nació, al segle XIX. La història és un element bàsic de nacionalització i per a nacionalitzar cal veure les glòries passades, tot i que en les nacions sense estat com Catalunya això ha tingut una tradició diferent, però amb els mateixos biaixos. Trobem dones, per exemple, en el conflicte remença, que serà determinant en l’evolució de la propietat i la ruralitat catalanes. Després hi ha el paper de les dones a les guerres. Com explica Joaquim Albareda, les dones van lluitar a la guerra de Successió, sabem que algunes van agafar armes. Hi ha documentació i fins i tot una mena de poema que parla de la seva actitud ferma. Com també s’han trobat caçadores-recol·lectores amb marques d’armes.

“Les dones no hem tingut el poder, per això no hem tingut història”

—Però també hi ha la idea de les dones com a agents de pau.
—Les dones sempre han estat pel pacifisme. A Catalunya, Carme Karr va ser una de les impulsores de manifests pacifistes durant la Primera Guerra Mundial. Però això no impedeix que hagin anat a la guerra: van ser a la guerra del Francès, a la guerra de Successió i a la Guerra Civil. Les que van marxar de milicianes es van trobar amb uns estereotips de gènere que les van fer tornar aviat a la rereguarda, en tasques de manteniment de la vida i de cura dels ferits. També de traductores i periodistes. Com es va justificar aquesta reculada? Amb una argumentació sexista: “porten malalties venèries”, “distorsionen la mecànica de grup”. És a dir, profundament sexualitzades. Després, el franquisme va instaurar un patriarcat reforçat en què els pecats eren delicte, l’adulteri era molt més penat per a les dones i tenien prohibit l’accés a professions determinades.

—Tornant als moviments socials i polítics, quins altres exemples en destacaríeu?
—En el primer liberalisme, les dones van tenir presència, tot i que van ser invisibilitzades. Després tenim les republicanes, les espiritistes, les maçones… Aquestes representaven un desafiament absolut i qüestionaven la monarquia, la religió… Tenien pràctiques disruptives que cridaven l’atenció, com ara reunir-se, i encara més si algunes feien pràctiques espiritistes. Després van venir les anarquistes. Però també dones catòliques! Van fer un aprenentatge de pre-ciutadania molt important. Com que a França hi havia hagut una gran dinàmica de secularització i laïcisme a principi del segle XX, alguns ordes religiosos d’allà van venir a Catalunya. Es va aprovar la llei del cadenat per a reduir el nombre d’ordes que es podien establir a Espanya i elles van defensar els ordes religiosos i l’escola catòlica. No es van quedar en el rol de pietat i beneficència, sinó que van fer manifestacions al carrer. Elles i les republicanes eren dos moviments antitètics, però amb un punt en comú: ocupar l’espai públic.

—I com va ser la relació amb el catalanisme? 
—Un projecte de tipus federatiu no era tan misogin com el que provenia de les Bases de Manresa, que tenia aquesta lògica familiar en què les dones quedaven subsumides. Els diputats catalans van votar en favor del sufragi al congrés espanyol, però les catalanes no van votar al parlament fins el 1980 perquè es van adduir qüestions tècniques d’elaboració del cens: les dones no van poder votar en les eleccions del 1932 al parlament. Per a la ciutat de Barcelona, que tenia una circumscripció pròpia, es va fer un cens alternatiu, de dones. La Lliga Regionalista hi tenia interès perquè pensava que les dones votarien partits conservadors. Hi havia la creença patriarcal que les dones no tenien opinió pròpia i serien arrossegades pels capellans. Els homes d’esquerra tenien ràbia al confessionari, a allò que el capellà treia de la vida privada de les dones. Esquerra Republicana, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Nacionalista Republicà estaven d’acord amb el sufragi, però tampoc no deien, com Clara Campoamor, que sense sufragi femení aquella república no era tal.